Danys Col·laterals

Una nit més, les sirenes d'atac aeri van udolar amb insistència, aquest cop cap a les tres de la matinada. Després mesos de guerra la Maria ja reaccionava com una autòmata en aquestes situacions: Saltar d'un bot del llit, encaixar-se les sabates i baixar les escales cagant llets, agafant només la poc inflada cartera i la màscara antigàs. Des d'allà recorré a la carrera el minut escàs que la separava del refugi més pròxim. Allà un vell amb uniforme de policia i casc d'acer la va fer entrar a empentes i tancà la pesada porta metàlica al seu darrera.
Allà dins el temps s'aturà. Després de les corredisses i els crits d'excitació ara estaven mig poble embutits com a sardines, i durant uns minuts que semblaven hores només es sentiren els esbufecs dels presents i l'udol esmoreït de les sirenes a l'exterior. I començà; una, dues, tres i fins a les sis que duia cada Heinkel, i tornar a començar. Les explosions se succeïen a la superfície mentre a baix la Maria, tapant-se les orelles amb les mans serrava les dents i s'estremia en un racó. Als trenta-cinc minuts el terratrèmol cessà i ella, espolsant-se el guix i l'escòria del pèl i del vestit avançà amb pas vacil·lant cap a la sortida.
Aturdida, eixí a l'exterior. En obrir la porta la llum l'encegà. El sol? No podia ser, apenes devien ser les quatre... El barri de pescadors es consumia entre el foc de les bombes incendiàries. Es quedà dreta, davant la porta del refugi contemplant aquelles flames alçant-se vint metres cap al cel nocturn. Més enllà els bombers locals, abrumats per la magnitud del desastre pugnaven per contenir els incendis com podien.
Ella restà asseguda al mateix lloc, catatònica, fins ben entrat el matí. El foc va ser per fi apagat, i uns bombers exhausts i bruts es retiraven per descansar. Va ser aleshores quan decidí encaminar-se cap a casa seva. Arrossegant els peus, recorria les restes del que durant quinze anys havia sigut la seva vida. Deixà la desballestada pescateria on havia treballat a l'esquerra, encara fumejant i caminà feixugament fins casa seva.
No hi era. La cuina ridículment petita dels seus primers fracassos culinaris; el vestit de flors que es posava provocativament els diumenges; els papers del seu breu pas per la política; el llit dels fugaços encontres amb el llaüter de Mequinensa. Tot era runa, pols i cendra. L'únic testimoni del que havia sigut la seva humil però pròpia morada era la xemeneia, dempeus com un dit acusador al cel, el culpable d'aquella atrocitat.
Tot això li passà pel cap en pocs segons. Després d'uns instants de dubte i d'algunes temptatives desesperades de remoure la runa decidí acceptar allò com un punt i final. Amb Un petit farcell de drap aquella mateixa tarda comprà sense esma un bitllet de tren per Barcelona. Marxà a buscar una vida ni millor ni nova, però en definitiva una vida.