Secrets de Confessió

La tenia just al davant, asseguda amb les mans entrellaçades a la falda, els genolls junts I la mirada baixa. Amb prou feina si li podia sentir un fil de veu quan ella comença a confessar-se. Tenia els nusos dels dits de les mans blancs, de tanta força com feien, en moure-les. Estava neguitosa, nerviosa.

Era ella, n’estava segur. No hi havia cap dubte. Era l’Aurora.

Els anys havien estat benèvols i generosos amb ella. Encara conservava aquella mirada penetrant, i la sensualitat en els moviments. Quanta anys havien passat? Trenta? Ella no l’havia reconegut.

Millor.

La sentia parlar, baixet, però no podia prestar atenció a les seves paraules, que sonaven llunyanes. En aquell moment, els seus pensaments navegaven enmig de records que feia temps havia guardat en un recó petit de la seva ment. Records, de quan encara era al seminari.

Aquella tarda d’agost, trenta anys enrere, s’havia escapat una estona. Havia saltat la tanca, i caminava per entre la boscúria, quan les va sentir. Les veus sonaven cristal•lines. Com l’aigua de la font que hi havia a la clariana. Les va veure acomiadar-se d’Aurora i marxar enriolades pel caminet del sotabosc, en direcció al poble.

Aurora anava tota sola en direcció al Mas Pedrós. En veure’l, s’aturà. S’havien vist a l'església molts diumenges, però no sabien res un de l’altre. Sense creuar paraula, s'atansaren a poc a poc. Ell li feu una besada llarga i humida, que Aurora prengué amb tot el seu cos. Li feu lliscar la llengua per sobre els llavis , prement-los, fins que la noia, finalment, obrí la boca, i la llengua penetrà fins la gola, deixant-l'hi gust de cafè amb llet. Aurora desféu la tensió del seu cos, i es deixà portar pels sentits.

Només se sentia el panteix de les seves respiracions dins el bosc, com una cançó que comença amb un ritme pausat i es va accelerant quan arriba la tornada, i s’escola cap al final, amb un suau sospir.

No s’havien dit res. Ell tornà al seminari, i ella , recomposant-se la roba, feu camí cap al Mas, mirant de reüll a aquell xicot, que li havia robat els sentits.

Anava recordant aquells moments, quan de sobte, la veu d’Aurora es feu mes clara, i deixà de ser un murmuri que planejava per damunt dels seus records, i ho sentí amb tota claredat: “No el vaig veure mai mes. El diagnòstic va ser ràpid i clar: estava embarassada. El meu promès se’n va fer càrrec i es casà amb mi, fent-me prometre, que mai ho explicaria. I mai ho he dit a ningú. He guardat el secret tota la vida. Però ara que ha mort, necessito explicar-ho.

—Mossèn: El meu fill, no és fill del meu marit.”