Saxofon..

El so d'un saxo...va entrar dins del meu cor...
S'hi va deixar una espurna de llum, que poc a poc es va convertir en la única llum que guiava els meus pensaments. No se si es ben del cert, em vaig enamorar d'ell.
tenia la sensació que tot era perfecte, i el so del seu saxo començava a emplenar cada cop més la vida vida.
D'alló en va sorgir una amistat molt forta i desencadenant d'això una relació oberta lliebral i amb molt molt d'estima l'un per l'altre. Quan ell estava prop meu jo no sabia que fer, de tantes coses com volia dir i fer. I quan marxava lluny, tant lluny com a la blanca Andalusia, jo, em sentia tant buida que fins i tot començava a morir-me per dins.
Sentia com cada dia la flama que havia estat apunt de cremar-nos es començava a apagar i, sense poder evitar-ho va arribar el "Núria hem de parlar"... Típica frase de dos enamorats quan les coses o bé van molt bé o bé van camí al suicidi...Senzillament es va acabar, i voliem seguir sent amics, però...encara l'estimava, i em sentia culpable per no haver fet i dit tot el que volia dir i fer. Encara l'estimo, i moltissim, ningú es pot arribar a imaginar per motla imaginació que tingui el gran afecte que m'uneix a ell..ara ell ja no em dedica poemes, ara, ell...s'els dedica a la meva millor amiga..
Expressar un sentiments que m'hagi dut a escriure això simplement..seria el dolor...