Santa Nit

Anava a enfilar-se xemeneia amunt quan, de sobte, va arrufar les celles i va començar a passejar-se nerviosament d'allà cap aquí, apretant els músculs del cul en un intent desesperat per evitar la catàstrofe. Mentre obria les portes de les habitacions es deia com havien canviat, els temps! Abans tothom li deixava menjar i una copeta de conyac i ara els pocs que ho feien el volien enverinar. Perquè estava clar que li havien posat laxant al torró de Xixona, pensava atrafegat, descordant-se a corre-cuita el cinturó. Després d'una escatològica escena fàcil d'imaginar va respirar alleujat i, mentre tibava la cadena, va prendre una determinació: havia arribat el moment de la venjança. Va agafar el torró fatídic i el va barrejar amb el que hi havia a la nevera, que ja veuràs quines cagarrines agafaren els molt podrits... i li descordaré els cargols de la bici a aquell mocós perquè es clavi una bona morrada!

Amb la serenitat altra volta recuperada va recollir uns rosegons del sopar i una ampolleta de vi -un vinet molt fi, sí senyor- i es va asseure al sofà tranquilament, conscient de que tenia la nit per endavant. De fet, per a ell el temps no resultava cap problema perquè era, com ja deveu haver imaginat, el Pare Nöel o el Pare Nadal o el Papà Nöel o el Papa Nöel o Santa Claus o com coi li vulgueu dir. Tenia uns rens màgics i el poder, durant la nit de Nadal, de fer llargs viatges dominant la quarta dimensió. Volava pels cels de tot el món repartint alegria urbi et orbi i cridant als quatre vents: oooh-oooh-oooooh!

Però en aquell moment li havien agafat ganes de reflexionar. Ja és ben curiós, ja, que a algú que només treballa una nit a l'any li vingui la filosofera quan està a la feina, sobretot si aquest algú s'ha passat dotze mesos menys una nit representant el prototipus d'individu de la generació "W": home panxut assegut al sofà, mirant la televisió i inlant-se de cervesa. Tanmateix, aquells van ser uns moments molt profunds. Sense acabar de concretar-ho en cap pensament, va realitzar un procés d'autoanàlisi d'allò més sincer. Havia de reconèixer que havia anat a trobar una professió ben galdosa perquè, si bé en un principi s'havia entusiasmat pel poc temps que calia treballar, cada cop veia més clar que no es jubilaria mai. A més, la seva figura havia estat ofegada pels tòpics consumistes del capitalisme fins esdevenir racista i marginadora, gairebé feixista. Havia d'acceptar, també, que feia uns cent anys que havia perdut el tren de la societat i que malvivia tot l'any apartat a casa seva, sense relacionar-se i esdevenint, en definitiva, un vell carca, escèntric i rondinaire. Per acabar, havia d'admetre, i aquest era el punt que més coïa, que el seu rendiment laboral no era el d'altres temps. I és que amb el temps les forces i la il·lusió havien fugit agafades de la mà: cada any tenia més mandra de posar-se a repartir, trobava la nit més freda i les xemeneies es feien més difícils d'escalar. No, decididament no era el que havia estat, es va dir xarrupant per acabar-se el poc vi que quedava al got. L'esforç va ser tan gran i la merda que havia agafat tan immensa que aquest li va fugir d'entre els dits i es va anar a trencar als seus peus, fent un terrabastall de mil dimonis. Va aixecar-se com si li haguessin mossegat el cul i, mancat de temps i ganes i forces i punteria per enfilar-se xemeneia amunt, va fugir cuita-corrents tal i com ho fan els amants amb poca classe, caiguda lliure balcó avall. Per sort, es trobava al pis de dalt d'una petita casa i el salt no va ser gaire mortal, sobretot perquè va anar a parar sobre uns matolls que punxaven molt però feien un bon coixí.

Va respirar tranquil. El seu alleujament, però, no va ser res més que un miratge que va durar el que duren tots: menys del que voldríem. Perquè sabia prou bé que sense el seu trineu era incapaç de realitzar bé -i ni tan sols malament- la seva feina. I també era conscient que l'havia deixat aparcat a la teulada de la fatídica casa. A més a més s'ensumava que, begut com estava i amb els seus ornaments de teixit adipós, no era capaç d'enfilar-se a la teulada com quan anava de petit a espiar la veïneta de pell blanca i formes voluptuoses. El que encara no sabia, però no va tardar gens en esbrinar, era que els seus rens fossin tan espantadissos. Algú havia fet esclatar un petard per celebrar mai sabrem ben bé què i, mig quart de dècima de segon més tard, rens i tot el que portaven lligat (trineu, mantes i sac ple de regals) fugien esperitats sense rumb, perdent-se en l'inexistent horitzó.

Va començar a córrer amb la sana intenció d'atrapar el pròfug trineu, però va acabar havent-se-les amb la malsana conseqüència de l'esforç en el seu estat o, si ho preferiu, es va enclastar a una farola, deixant-s'hi mig nas. Insensibilitzat per l'alcohol, no sentia el dolor ni notava que s'estava arrossegant per la neu. Completament marejat, fora de si, ple d'una joia fugissera però intensa, va encaminar-se cap al carrer més principal de tots. Estava desert.

En arribar-hi, va sentir un soroll de cascabells a la seva dreta, una remor d'animals a l'esquerra i va veure el trineu al seu davant. Estava desconcertat, incapacitat per decidir-se, i va optar per caure de cul a terra i posar-se a cridar com un pobre posseit. El seu poder de convocatòria el va sorprendre ja que, instants després, s'havia format al seu voltant una rotllana de gent. S'hi va fixar més i va distingir dues persones que es movien constantment al seu voltant. Després d'una bona estona d'intensa activitat mental va aconseguir que cada vegada rodessin més lentament, que s'anessin ajuntant i que les seves imatges s'anessin definint. Finalment, orgullós d'ell mateix, va aconseguir que s'aturessin i es fusionessin en un de sol, que va resultar ser un trist vagabund que intentava robar-li la cartera. Es va aixecar indignat per cantar-li la canya amb un fabulós discurs moralitzador que tenia dins seu, però l'únic que va sortir del seu interior va ser un raig de vòmit força líquid que va anar a parar al bell mig de la cara del vagabund bandoler. L'energumen en qüestió es va indignar tant que va llançar el malaurat Claus per terra i va començar a donar-li cops i puntades de peu fins que se'n va atipar. Quan el va deixar, ningú no l'hauria distingit d'una massa fastigosa de carn de gos en estat avançat de descomposició, ja que l'indret on havia quedat ajagut era molt fosc.

Despertar-se és, de per sí, un acte més aviat desagradable. Despertar-se amb una ressaca monumental és, a sobre, un dels estats més miserables a que pot arribar un ésser humà. Despertar-se amb una ressaca monumental després d'haver rebut una magna pallissa no és, segurament, la millor manera de començar el dia de Nadal, però és una manera de fer-ho. La gent que aquell matí topava amb el cos d'en Claus ho sabia i per tant, fent una dolorosa concessió a la llibertat d'elecció de l'individu, passava pel seu costat com aquell qui res. Més aviat indiferent a tot això, un raig de sol va anar a parar a la cara del màrtir heroi, que es va despertar i va mig obrir un ull. Enlluernat pel sol va tancar-lo de seguida i, concentrant totes les seves forces, va aconseguir girar el cap i tornar a alçar, molt lentament, la parpella.

Va poder veure com la gent passava del tot indiferent i amb cara de fàstic pel seu costat. La mateixa gent que durant anys l'havia esperat amb candeletes cada nit de Nadal, que li havia donat torró i conyac i li havia deixat els mitjons a la xemeneia, la mateixa gent que de petita li feia tot tipus de retrats i li dedicava totes aquelles cançons que tantes vegades li havien fet posar la pell de gallina. Es sentia utilitzat, esclavitzat, gairebé prostituit. Durant anys havia portat regals a aquella velleta que ara se'l mirava com ho faria amb un meló podrit que s'hagués esclafat a la vorera després de caure d'un setè pis. Què passa, eh? No deu tenir miralls a casa seva. I l'home aquell tant ben vestit que caminava tibat amb dona i fills al costat, per què el mirava culpant-lo dels mals del món, recriminant-li vés a saber què. Que et vaig retreure res, quan als dotze anys maltractaves el teu germà? Si pogués tornar enrera el deixaria sense regal, collons!

Des de baix estant es veuen les coses més clares. En Claus estava topant amb munts de persones que l'ignoraven, pagant-li amb menyspreu tota la il·lusió que ell els havia anat repartint durant anys amb esforç. Gràcies al desgraciat incident de la passada nit, però, havia pogut adonar-se que tot el que el sostenia no era res més que una gran pila de fems en la que, tard o d'hora, s'hauria acabat enfonsant. Ja feia temps que no hi feia res en aquesta vida, es deia a si mateix amb tanta melanconia com alleujament. Va decidir engegar-se un tret.

Estava tot dit, doncs, però abans volia assaborir el dolç plaer de la venjança. Tornaria a pujar a dalt de tot per trobar-se de nou venerat per aquells que ara només s'abstenien de trepitjar-lo per no embrutar-se de sang. Tornaria a tenir aquella espurna de divinitat que tantes vegades havia posat els simples mortals, aquells éssers grotescos formats de pretensions, als seus peus, idolatrant-lo amb un desfici patètic. Des de dalt, des de dalt de tot, podria llançar-los el menyspreu que envers ells sentia, enclastant-los a la cara el mirall que els ensenyés la pròpia part més fosca.

Després de molts anys havia trobat una motivació, una raó de ser. Així doncs, amb fermesa i paciència, iniciava el retorn a l'Olimp. Havia sentit a dir que en Baltasar, el rei negre, pensava jubilar-se i estava buscant substitut. Amb tota la seva experiència, en Claus era el candidat ideal; no el podien refusar. Amb les forces i la il·lusió de nou recuperades, va començar a caminar cercant una sabateria. Volia comprar una mica de betum.