Sanació física, mental i emocional

A l'article de la setmana passada vaig escriure sobre la maduresa. I aquest té unes certes connotacions que em sembla que ajudaran a arrodonir-lo.
La vida ens porta a moltes situacions diverses: Unes a les que nosaltres podrem fer una acció ( és importantíssim com he escrit altres vegades que pensament, sentiment i acció conformin una unitat sense contradiccions ni incoherències) per intentar viure-les. Inclusiu modificar-les sinó ens sentim contents amb elles.
Per una altra banda hi haurà situacions on no estarà en la nostra mà fer aquesta acció, ja que no dependrà de nosaltres i haurem d'aprendre a viure amb elles sense renunciar a viure cap sentiment que ens portin, però sense quedar-nos ancorats dins d'ells.
Per la meva feina de terapeuta he viscut conjuntament amb persones que han passat situacions molt doloroses. Pèrdues sobtades de persones estimades, i en alguns casos els fills.
He viscut amb ells, malalties greus i doloroses; físiques, mentals i emocionals. Han vingut a la consulta amb l'autoestima baixíssima. Alguns han arribat havent fet part del procés de dol, com ja vaig escriure a un altre article, d'altres en ple procés de dol i d'altres sense saber com fer-lo.
La nostra funció terapèutica ha estat ajudar-los a veure que malgrat tot, malgrat no es pugui modificar la situació, la situació que va ocórrer, la vida continua i hauran d'aprendre a viure però sense enganxar-se a cap dels sentiments que els hi arribin, i si aprendre a expressar-los, a viure sense que s'arribin a convertir en un llast insuportable.
A més que l'expressió d'aquests sentiments no els fa ni dèbils, ni fràgils, ans tot el contrari, ja que tenen el coratge i el valor de mostrar-los en l'instant que els tenen, enlloc d'amagar-los i quedar-se'ls dedins, ja que això sí que els pot arribar a fer molt de mal, que més prest o més tard es somatitzarà (es mostrarà a l'organisme físic en forma de malaltia),
Han vingut dos tipus de persona a la consulta, un dels quals no han volgut fer el procés que, no tan sols nosaltres els hi proposaven que havien de fer, sinó que ells sabien interiorment que l'havien de fer. S'han estimat deixar-ho estar de moment (més prest o més tard s'hi hauran d'enfrontar, aquesta realitat és inevitable).
Nosaltres com a terapeutes ( em refereix a la meva dona i a mi) hem hagut de saber respectar la seva decisió i simplement dir-los que si en un altre moment necessiten de la nostra ajuda, ens trobaran i estarem per ells.
Altres, passa a passa, malgrat el dolor que comporta, a vegades és molt gran, conjuntament hem fet camí.
No hem estat nosaltres qui els hem curat en absolut (crec personalment que ningú cura, ni sana a ningú). Que el treball que nosaltres fem, és debut a què nosaltres hem entrat personalment als nostres inferns interiors i n'hem sortit ( amb ajuda moltes vegades, ja que hem trobat les persones que precisaven en el moment oportú, la llei de la sincronia, no és una teoria, és efectiva). Ara nosaltres els podem ajudar a encendre un llum per veure el camí de sortida. Així i tot, si ells o elles no prenen la decisió i la voluntat ferma de sortir-ne (implicar-se amb la seva pròpia Sanació) nosaltres no podrem fer absolutament res.
Són ells i elles qui al final fan el procés de sanació, tant física, com mental i emocional, no nosaltres els terapeutes i sent que si hi hagués més humilitat repartida entre els que ens dediquem al guariment de la salut, les coses anirien d'una altra manera molt més harmònica. Sobren molts d'egos vanitosos i manquen persones que reconeguin el que he exposat en aquest paràgraf: Qui és cura és el pacient a través d'un suport nostre i ja. I si som conscients d'aquesta realitat, no perdrem el temps intentar-nos penjar medalles, ja que són falses.
Per una altra banda, com més coneixements i preparació tinguem en diverses teràpies , tindrem un camp molt més ampli i més podrem ajudar i donar suport a la persona per fer el procés de sanació.
Quan estic escrivint aquestes paraules, ho faig com a terapeuta holístic ja que contemplam el cos humà com una unitat física, mental , emocional i espiritual , que emmalalteix quan aquesta es fragmenta.
Encara a hores d'ara, ja que ho he viscut, encara puc recordar aquelles paraules: "Els homes no ploren", que han marcat a més d'una generació, on mostrar públicament els sentiments i les emocions, era considerat una feblesa. I moltes persones, varen a arribar al punt d'esser incapaces d'expressar els seus sentiments i ho han pagat amb malalties.
Tanc dient que la maduresa és una unificació permanent com ja vaig escriure. Som capaços de viure sense contradiccions físiques, mentals, emocionals i espirituals i malgrat tot, hem d'estar sempre en guàrdia i vigilants.
Ara m'ha vingut al cap i tanc així l'article, com a una amiga a qui li vaig recomanar "El cavaller de l'armadura oxidada" d'en Robert Fisher; ara mateix l'ha estat repartint i regalant a amics i amigues, que creu que també els hi pot ajudar. Aquesta amiga ha passat per la consulta i ara està entusiasmada ja que paraules seves "ha aprés a viure i gaudeix tot" no tan sols les coses lúdiques i petites, sinó inclusiu la seva feina i el contacte amb els seus companys. Aquestes són les coses que ens fan feliços, veure gaudint la felicitat a persones que vingueren enfonsades i treballant conjuntament han tornat a recuperar la il.lusió per viure.