Safareig

La parleria al safareig entre les senyores feia molt de temps que havia passat. Ja no hi havia safareigs, ques fessin servir, només alguns de decoratius. Ningú no els trobava a faltar. La tecnologia els havia alliberat de moltes tasques. N'estaven agraïts, tot i que algunes veus discrepaven que tot fossin meravelles.

En efecte, el mal funcionament d'alguns aparells feia pensar en la nostàlgia dels temps en que totes les coses es feien manualment, i en que calia la força física per superar els obstacles, i no pas prémer o girar i ja està. Els més vells observaven amb esverament o amb pessimisme com els que venien no tenien consciència de l'esforç, que no podien fer-se càrrec del que costaven les coses.

Les seves coses, és clar, perquè si en la seva joventut una cinquantena d'homes havien de buidar en cadena un vaixell de gran tonatge amb les bodegues plenes de sacs de blat, s'havia de fer, i no hi havia més que la força dels braços i el suor al front.

Però ara ja ho fa una mena d'insecte adaptat al seu mitjà perfectament. I un sol operari pot manipular-lo, més algun altre que li faci indicacions, i un tercer que controli que la seguretat sigui perfecta, i un quart que inventariï. però no pas cent o dos-cents. Les coses havien canviat molt, i l'esforç estava en desús ningú no el tenia en compte, era prescindible.

El que no vol dir que la gent no s'esforcés, que ho feien, però per coses diferents, poc comparables als esforços anteriors. Per tal de millorar la marca davant els amics, per tal d'estar en forma. Esforços inútils. O per tal de pensar més i millor. Un altre esforç de bades.

Pensar més i millor amb el mateix cap. Una pretensió absurda. Qui podia pensar fins a un cert punt no podia pretendre poder pensar enllà, perquè perdria consistència. Però això era una cosa difícil d'explicar, els vells no sabien res de res de tot això. Comparat amb les cinquanta o dos-centes persones llevant sacs de blat del vaixell pensar era una activitat irrellevant.

Pensar, però només com a acte d'afirmació, d'autocontrol, d'estratègia, pensar les coses abans de fer-les. Això era el que feia la gent. Però no pensar amb dolor, en coses importants. Només algú que vol fugir de les dos-centes persones dels sacs de blat pot pensar en condicions.

La necessitat obliga, deien els vells, això els havia marcat, definitivament. No podien concebre que fos possible un pensament elaborat, i un coneixement de la vida sense esllomar-se. No podia ser una cosa sense l'altre. I tanmateix ho era, perquè els que hi eren aleshores també pensaven, i les seves idees eren ben dignes, fins i tot més complexes.

L'elaboració de la doctrina d'un mateix, de la religió particular composta de moltes altres religions, era un objecte de culte per a la majoria en aquella regió. Volien com fos aconseguir un pensament brillant, un objectiu clar i definit, un lloc a on anar a parar, que fos acollidor.

Un recer per les seves angoixes, quels servís de justificació, un objectiu que fes dignes els seus sacrificis. Però no eren dignes, ah! no! Eren sacrificis sense objecte, inútils, sense ningú quels comandés. Sacrificis imposats a ells mateixos per tal de donar resposta a unes preguntes que ningú no els havia fet seriosament, a preguntes que no mereixen ser respostes.

Unes preguntes però que envolten l'existència, que la fan curiosa, la curiositat dels altres sobre els assumptes d'un mateix. Tota aquella gent vivia immersa i aliena al problema de les generacions. Els vells només tenien un problema d'adaptació, no sabien deslliurar-se del binomi.

Entre la joventut perduda en un món endarrerit i la vellesa actual en un món actual. La joventut és un valor més gran quel progrés, encara que estigui perduda, i el progrés es tingui ara. Qui vol progrés sense joventut, sense les galtes rosades, les forces inexauribles, la panxa impossible d'emplenar d'aliments. L'activitat frenètica. Totes les coses de la joventut.

I aquells vells, pensaven que tot el que estava passant estava mal fet. Sense raó objectiva. Ser vell en el passat i jove en el futur, així es podria acceptar el progrés. I tornant al safareig, les senyores el feien aleshores a la perruqueria, encara que no volguessin arreclar-se els cabells.

Hi anaven per fer safareig, o com es podria dir, per fer perruqueria, una actualització que no hauria d'agradar els vells, ni tampoc els autors. No ens agrada, perquè no té el regust mil·lenari de la primera expressió, que per altra banda és la que ha de ser. I parlen les dones dels seus afers domèstics i de baralles insignificants amb marits i amants, i amb altres dones.

I critiquen per sistema tothom que no hi és pressent, fins que apareix la persona o algú molt íntim i aleshores deixen de criticar. El mateix devien fer les dones grasses i les jovenetes al voltant de la bassa mentre fregaven contra la pedra els calçotets i les camises, i les seves robes també.

Unes activitats que havien desaparegut, i per tant havien deixat desocupada molta gent. Calia trobar-los una distracció. Com ara entaforar-se a una oficina a revisar complicadíssims informes que no treuen cap a res al respecte de contractes i concessions, i arrendaments i llogaters, per tal d'esbrinar una fiscalitat enrevessada o de fer uns balanços.

Persones desocupades pertot arreu, quan ja no calien els dos-cents per descarregar els sacs de blat del navili. Calia inventar noves feines, que semblessin dignes, perquè a ningú, tret d'algunes poques persones, no li agrada sentir-se un inútil. Cal respondre, als pares, als amics, a la parella.

De qualsevol de les maneres totes aquestes feines inútils, inventades per alguns per tal de seguir innovant en matèria tecnològica, feines sense sentit per alienar la major part de la població, instal·lant-los en una dinàmica d'existència tediosa i cansada, sense ambició, basada en uns principis vectorials, dels que només es poden fer productes, mai redireccions, són estèrils.

No podien produir un futur. Perquè no contenien una engruna de patiment necessari, d'exploració del jo turmentat, d'experimentació de realitats infernals. Cada cop menys gent vivia en la llibertat del risc, del risc de fer una bajanada, de llençar la vida per la borda, d'excloure's.

Els exclosos eren els veritables herois d'aquelles contrades. Els que encara mantenien viva la flama del primitivisme, de les coses primigènies, principals, que no es poden oblidar sense caure en un greu perill. Mantenien la llavor del futur, del futur després del cataclisme, del futur sense normes, ni oficinistes ni oficis inútils. Un futur esquerp i violent.

Era inevitable pensar però que el futur arribaria una generació més tard. Tots els decadents executats al cadafal pel poble revolucionat han pensat, convençudament, que serien els següents els que haurien de patir la seva sort. Que esclataria la revolta un dia després de la seva tranquil·la mort.

Es varen equivocar abans i s'equivocaven ara. Perquè podien implorar justícia després de totes les atrocitats comeses? Segurament sí. Tothom era culpable, tothom i ningú, per silenci o per indicació. D'una manera o una altra hi havia una culpa que planava per damunt de tots ells, que els assenyalava, i no era una consciència superior, un ens amb existència.

Era només el fet d'adonar-se que l'estimball és a una passa i donar-la baboiament. en un estat de barreja entre la vigília i la son, sense acomiadar-se del món, i veure el seus cossos destrossats contra el rocam de la base del precipici sense tenir sensacions especials.

Perquè la son dominava el món, s'estenia, era agradable, els estimulats s'havien de proïbir, els ulls desperts eren sospitosos, s'havia d'aconseguir que tothom flotes en un mig somni, per mitjà del cansament dels sentits, i d'altres additius, aconseguir que ningú no pogués tenir una idea brillant, que no pogués punyir les consciències amb paraules incidents.

Adormir per mitjà de l'estridència. Controlada, temporal, acotada i pautada. En un espai i en un temps determinat. Per dormir la resta del dia, per no fer res en moltes hores, encara amb el cansament d'aquest estímul excessiu, forassenyat, violent, intervencionista.

Fer de les coses bones una muntanya, les coses bones trobades en els ambients dolents. Una filosofia compartida per molts, una manera de veure les coses comú, en allò dolent es poden trobar les delícies de la bellesa i el valor. Una contradicció absurda, però verificada per fes incommovibles, en la realitat de les coses projectades, dels pensaments i de la seva aplicació.

En un altre ordre de coses, el safareig seguia amb la seva agitació de sempre, amb l'anada i vinguda d'unes i altres, les que arribaven per fer-se les metxes i les que marxaven fent olor de laca i de potingues. Quan una marxava la resta li dedicava un monogràfic.

Així anaven les coses. Els homes no feien safareig, normalment, per bé que les afirmacions categòriques no estaven de moda per aquelles èpoques en aquelles contrades. Ser categòric era el mateix que ser imbècil, i ningú no volia ser-ho, malgrat que d'afirmacions fermes i vehements hi havia. Sobretot al safareig dels homes, que era el bar, però no pas de tots els homes.

Perquè els oficinistes no tenien aquest safareig, només l'espai de la cafetera a un quartet minúscul on hi havia potser una pica, una nevera, potser un microones, sucre, llet, la cafetera evidentment, que donava nom a l'espai. Allà els oficinistes feien el seu particular safareig.

Res de l'altre món, perquè tenint les seves feines del tot improductives, de posar en contacte uns i altres, d'ajuntar els membres d'un tracte, i de treure'n un percentatge, o ni això, o de respondre al telèfon. A on quedaven les dues-centes persones traginant sota el sol els sacs de blat per abastir els forns principals de la ciutat, a on era tota aquella agitació?

En una altra banda. Algú altre havia de treballar, mentrestant les converses sense sentit emp
lenaven les hores, converses sobre persones i els seus fets, manifestament novel·lats, converses de safareig, que es poden mantenir fent la bugada o la pausa del cigarret.

I això passava amb l'aquiescència de tothom, dels dirigents i dels dirigits, puix que no tenien intenció de canviar d'hàbits. La tranquil·litat de les tasques administratives era una droga més perillosa que l'opi o la fulla de coca, era l'adormiment de pensar sense pensar, de tenir la ment ocupada sense tenir-hi cap preocupació, fer el de sempre com sempre i oblidar-se de la resta.