Rutina

Les hores passen
la coïssor al païdor
desfà l'embolic orgànic
de les temudes rèpliques
els oradors pugen al faristol
amb semblant trasbalsat
les paraules oportunes al farcell
s'embullen com cabells
entortolligats a la melena
negra com el sutge, brillant
de lluentors insospitades
els cossos nus demanen
carícies impossibles
al voltant dels punts sensibles
amb crits desesperats
terroritzen
els replecs amagats
les zones fosques
els racons inaccessibles
amb esperit innovador
els invents patentables
captiven la imaginació, fugim
de les temptacions del temps
capgirem, el sentit del desastre
on els camins cruïllen
ens trobarem de bell nou
nus com els peixos
desproveïts del desig
que m'aclapara de bon matí
ho puc compartir amb tu
o amb el teu reflex miraculós
les campanes tritllegen, és l'hora
arribada del consol
de la dreturera afirmació
que escalda les pressions
que fa minvar amb escàndol
les ambicions i els projectes

En hores baixes represento
el drama de la solitud
el cos nu s'allunya, infame
pretén embadalir-me
amb llur sinuositat estudiada
les hores d'esbargiment
llunyanes com paradisos
reprenen el discurs amoïnat
de la necessitat ulterior
captar el descrèdit del plaer
la caiguda de l'instant
amb un llampec escadusser
totes les veritats s'amunteguen
al cap enfebrat
retorçat
per flexions inusuals
per gimnàstiques altruistes
a sant de què tantes penyores
tants moments d'excitació
a les acaballes del dia
el darrer en que m'obligo
a somriure al vent, tot esperant
la revenja anunciada
la capellania ignorada
els esclats de lucidesa
moments isolats en que albiro
un festí de neologismes
per la meva boca afamada

Amb esguard perdut
amb l'ànima enrajolada
les parets encoixinades
tanquen el cercle, afirmen
la promptitud dels pensaments
el torrent de conviccions
dins la caixa de trons
en efervescència primaveral
conviden a la relaxació
cosa més imperiosament urgent
no es pot concebre
dins el pot de melmelada
les bombolles vermelloses
edifiquen llur imperi de tenebres
d'ensucrada dolçor, de decliu
excessiu com rierades
aigües tèrboles expliquen
la fortor de podrit del sòl
herbei i plantes s'expandeixen
damunt la merda, brutícia
que els vents i les boires
a penes dissimulen

Amb prou feines
es poden soterrar els poemes
regirar els baguls
curulls de passat
que amb mirada extraviada
em neguiteja, com un pare
a l'hora de sopar
entre galets i fideus
delira futurs de promissió

Les fulles sota el peu
crepiten, canten la lletania
de llur matèria seca
amb admirable precisió
encerclen el tot
engabien la possibilitat
la consciència es nodreix
d'aquestes fulles grogues
vives en la mort
perdurables en la imaginació
de qui passa sense petja
de qui s'enlaira per sobre el fang
rebolcar-se en fems i palla
no resol la conjuntura
només deixa el regust
de les hores mortes, ferides
per centenars, esclafades
pel pes de la rutina
per les coses a fer, imposicions
extrahumanes, gangrenades, com cames ferides
atacades de consciència, rubricades
amb plomes de foc
caigudes de l'esquena
d'àngels venjadors, tributaris
de la maldat humana

S'ho devem tot al destí
ens estreny com un cap
al moll, amb tibantor
perquè assolim la misèria
de seguir aquell camí
per trepitjar les fulles seques.