Rutina

Tornes cap a casa tard, avorrit del dejà vu en què s'ha convertit la teva vida. Cada dia igual, t'aixeques ben d'hora per a anar a un treball sense cap mena de futur, allà dintre, tancat amb els mateixos incompetents de sempre, tots semblen ser cada dia més marrecs. Fan quatre calerons i fugen d'aquella cuina fastigosa. T'adones que hauries d'haver fet el mateix fa molts d'anys. Un nou encàrrec, dues maxiburguers sense enciam. Tan de bo se'ls ennuegués un tros de tomata i canviés així la rutina una estona. És tot tant avorrit.
Acabada la jornada vas cap a casa, caminant, queda lluny. El carrer sembla un formiguer, tot ple de gent amb presses, empenyent, estressada. Algun mort de fam tocant la flauta a la boca del metro. Aquests últims sí que tenen una vida emocionant, no saben pas que a la nit hi anirà una colla de skins a pegar-los una pallissa o robar-los, pobres desgraciats. Tornes a girar de carrer, dues creueres més i puges les escales, les mateixes escales de sempre. Obres la porta amb la clau i entres. A la cuina hi trobes la teva esposa que comença a preparar el sopar. Avances, no us saludeu, no us demaneu què tal ha anat el dia, sols us feu una mirada ràpida i freda. Ella sap que ja has tornat a casa, però, igual que sempre, no has trobat el sopar fet.

El nen està al saló, jugant un altre cop amb la maleïda maquineta aquella de matar marcians, amb cara de babau davant el televisor. Et rentes la cara, et canvies la roba i surts, tanmateix, no tens res a fer a casa, la gandula de la teva dona encara no ha preparat res per menjar, tens gana i ella ho hauria de saber. Per què no hi havia menjar a taula ja servit? Per què et poses a pensar amb això ara? Ja saps la resposta, la resposta que dónes per a tot el que et desagrada. Els altres són imbècils i només aconsegueixen fer l'idiota quan intenten dissimular la seva imbecil·litat. Per què no s'assemblen un poc més a un? Que potser no ets l'home de la casa? No haurien de prendre exemple de tu? Però prefereixen perdre's dintre la seva nebulosa mental. Quin avorriment.

Tot filosofant ja has sortit del portal de ca teva, has caminat els cent metres que et separen del Bar Sant Judes. El bar de cada nit, el bar on cada nit esperes que estigui fet el sopar. Entres i veus que a la taula de sempre hi ha el Faust i el Gregori. T'asseus amb ells. De seguida arriba el cambrer a qui amb una simple mirada ja sap què servir-te. Mentrestant el Faust treu les cartes de la butxaca. Somrius, saps que avui guanyaràs, no pot ser tenir tant mala sort. Darrerament perds calers massa sovint amb ells dos. Trio de jotes. Apostes fort, tres blaus. Tot d'una torna el cambrer amb el teu conyac. Ni el mires, tu segueixes concentrat amb el teu trio. Saps que guanyaràs, el Gregori es planta, la victòria està assegurada, ja penses amb el puro que et fumaràs quan acabis d'ensenyar les cartes. Tenies raó, el Faust no tenia més que un farol, com de costum. Fas unes quantes partides més, és el teu dia, tens un trèvol gravat al front. Segueixes bevent, rius, al teu voltant hi flota una boira espessa del teu tabac negre però, ostres! Tens pòquer! Avui sí que és el teu dia, pòquer de sets, el teu número de la sort. Has de guanyar hi ho apostes tot, però no, aquest cop sí que estaves equivocat. Les cartes no han anat com creies, el Faust s'emporta el botí d'aquesta nit.

El cambrer torna, és hora de tancar. Com s'atreveix? Com gosa aquest individu a convidar-te a marxar? Discutiu, t'enfades amb ell i l'intentes colpejar amb el teu puny. Però l'alcohol t'impedeix calcular bé la distància, i falles. Et tiren a fora. Tornes cap a casa enfadat, el Faust un dia sabrà qui ets i del que ets capaç. Estàs tip que t'esplomi cada cop que jugueu. No trigues a arribar al portal i pujar les escales.

Un cop a casa observes que hi ha el sopar ja fred a sobre la taula. Et mires el plat i pegues un crit, ja no és calent, no t'han esperat per a sopar tots junts com fa una família normal. Tires el plat a terra i del soroll es desperta la Mariona, la teva esposa, amb una bata ve fins on ets. La crides, la insultes. Ella fa com si res, començant a netejar la sopa que ara està pel terra, sent així absorbida per la catifa. T'adones que t'ignora i l'agafes del cabell. Crida, i la fas callar. Et torna a mirar amb aquells ulls d'espant, es fa enrere, encara porta l'ull inflat del darrer cop que et va faltar així al respecte.

Amb tant soroll el vostre fill, el Tomeu, que s'aixeca del llit i observa pel badall de la porta. Ja està acostumat a l'espectacle, però aquest cop és diferent. Veu el seu pare més enfadat que de costum i la mare més espantada. Criden, la mare plora, s'amaga d'ell. El Tomeu tanca els ulls, torna a desitjar que sigui un somni, intenta recordar quan era més petit i això no passava, quan jugava al parc amb el seu pare mentre la mare els feia una fotografia. Però s'adona què és incapaç de fer tant esforç, aquells records mai han existit. De sobte un crit de sa mare el fa despertar dels seus pensaments.

Horror. Ara la situació és diferent, pitjor d'abans que tanqués els ulls i somiés. O no? Torna a haver-hi silenci, la mare ja no plora, el pare tampoc crida. Hi ha el gerro que ens regalaren els tiets tot desfet pel terra. Aquell gerro mai li havia agradat al Tomeu, el trobava ridícul. El pare se n'ha anat a la cuina i el Tomeu surt del seu amagatall intentant veure què ha passat. De sobte, davant del panorama del saló esclata a plorar. La mare dorm a terra, s'ha fet mal, ja no plora. Tot d'una el pare torna i li diu que vagi a dormir, que tot és un somni. Torna al llit, mentre que el pare surt per la porta del pis.

Tornes a estar a les escales. Baixes corrents fins arribar al soterrani. A una habitació que la comunitat de veïns utilitza com a traster. Entres, comences a regirar-ho tot. Finalment trobes el que buscaves, tanques la porta tornes a pujar.

Puges un tram d'escales més amunt d'on està casa teva. Passes d'entrar allí dintre, allí dintre és avorrit, ara t'estàs divertint molt més pujant escales, per fi fas una cosa emocionant, alguna cosa que mai havies fet. No pots evitar riure mentre fas un nus a la barana de l'escala. A l'altre extrem n'hi fas un altre de més gran. Encara recordes els cursos d'estiu de quan eres poca cosa més que un nen horrible a qui els més grans pegaven, aconseguires totes les insígnies dels boy-scouts del teu poble. Eres el millor de tots, encara n'estàs orgullós

Acabes els preparatius i t'adones que el Tomeu t'està observant. Les llàgrimes li van caient cara avall. Vas on ell i li expliques que a la vida s'ha de ser fort, li recordes que està somiant i li dónes unes palmadetes a l'esquena tot dient-li que vagi a buscar un llençol per a cobrir la seva mare perquè no passi fred. El nen torna al pis quan finalment fas el que tanta adrenalina et disparava només de pensar-hi. Et tires pel buit de l'escala. Creus que no val la pena continuar, què més podies fer? Sabies que cada dia era igual. Ja no et volies avorrir més. Passes la tercera planta, la segona planta fins que una força et frena en sec impedint que caiguis a terra. Et cruix tot el coll, ara escanyat pel llaç de la soga.