Rumb nord

-No se nedar,pero se mantindre el cap fora de l´aigua durant uns cinc minuts...mes o menys-Va dir l´Andreu Capdevila. I aixo era molt facil de dir sentat en un bar de les Rambles, pero tant sols era veritat si no perdia els nervis, i a veure com es fa per no perdre els nervis mentre t´ofegues.
El Jordi Areny va percebre la indecisio del seu amic,pero va decidir que si havia decidit enfrontar-se a la seva por a l´aigua, no seria ell qui intentes allunyar-lo d´aquesta oportunitat.
I la oportunitat es deia European Oil, havia pubicat un anunci a "La Vanguardia",i demanava lampistas electricistes amb disponibilitat de pasar llargues temporades fora de casa,en una plataforma petrolifera.
L´Andreu i el Jordi s´havien conegut cinc anys abans,aprenents d´una lampisteria de Sant Marti de Provençals,un barri industrial i obrer que estava creixent adeleradament en aquells anys de transcició. L´Andreu era nebot de l´amo i venia de Vic,enviat per el seu pare,que s´el estimava molt, pero n´estava fins el capdamunt.Despres d´acabar amb penes i treballs la basica, cuant s´acostava a un taller o a una fabrica a demanar d´entrar-hi d´aprenent, el reconeixien per la seva alçada i l´advertien educadament, que no esperes cobrar res fins que pagues tots els vidres que havia trencat a cops de roc,al llarg dels anys.
El Jordi era vei de la lampisteria,i els seus merits academics eren tant similars als del seu company ,que la seva mare havia pregat per aquella oportunitat,mentre el seu pare, secretament, tenia l´esperança que amb una enrampada, ni que fos de 125 volts, el cap del seu fill es poses en ordre i deixes de fer el bretol.
I,contra tot pronostic,l´encarregat del negoci,el senyor Tomas,havia aconseguit en poc temps que l´Andreu i el Jordi competisin per que els fes la confiança de deixar-los fer instalacions o reparacions ells sols,sense ajuda. I,alla on els altres tant sols hi veien un parell de rucs esvalotadors,ell hi va veure un potencial que es va complir cuant,en un temps record,els dos nois van passar a ser oficials de tercera de lampisteria i electricitat.
I havien seguit aprenent tant rapidament ,que aviat es van convertir en imprescindibles, i en tot el barri, la seva pericia amb el soldador i el tornavis, nomes era comparable a la seva amistat indestructible.
Pero ara,tots dos amb xicota estable,s´havien trobat amb la necesitat de pendre una decisió sobre el seu futur. L´oncle de l´Andreu havia mort sobtadament, i ells volien volar mes alt,trobar una feina mes interesant que estar tot el dia adobant les aixetes i endolls dels veins.
Despres de dinar amb els pares del Jordi, mes preocupats imaginant-se l´Andreu al mig del mar que per el seu fill, i de rebre tot de consells sobre clenxinar-se, vestir-se i fins i tot perfumar-se per part de la senyora de la casa, es van presentar a la imponent oficina de la plaça Urquinaona que asenyalava l´anunci.
La oferta era extremadament interesant, ja que el sou era molt elevat, i el cobrarien fin i tot els mesos que es pasesin a casa,que eren un de cada cuatre,i la empresa pagava la roba de treball,el menjar mentre fosin a la plataforma i els viatges amb avió per anar a casa i tornar. El Jordi no es volia deixar endur per l´euforia, esperant el moment en que el seu amic fes la pregunta fatal.
-Es que, jo veura... es que jo, gairebe no se nedar-va dir l´Andreu, vermell com un perdigot mentre el Jordi no podia evitar un mig sonriure davant d´aquell eufemisme.
El seu entrevistador, un home alt,ros i panxut, els va assegurar que gracies als arnesos, la prohibicio de consumir alcohol i altre mesures de seguretat, mai havia caigut ningu a l´aigua,pero que en els simulacres,sempre feien els rescats en menys de dos minuts.
-Caram,em tranquilitza,dos minuts si que m´els puc pasar a l´aigua-va dir l´Andreu amb un sonriure que li va durar molt poc.
-No es per als que no saben nadar,es que els metges diuen que, en una imersió de mes de dos minuts en aquelles temperatures,la hipotermia es irreversible, pero no es preocupin per aixo,com els he dit,la nostra taxa d´accidents greus es cero-.
Aquella nit, es dirigien al restaurant on havien quedat per sopar amb les seves xicotes,euforics per la fortuna que havien de guanyar,tot i que l´Andreu s´anava preguntant si seria pitjor morir ofegat o congelat.
A elles,evidenment no els va fer cap gracia, pero ells dos,que ja ho tenien previst, els hi van assegurar que no hi estarien mes enlla de cuatre anys, temps suficient, segons els seus calculs, d´estalviar suficients diners per muntar un negoci entre els dos.
-I a on dieu que es, aquesta plataforma?-va dir la xicota del Jordi,entre plat i plat.
-No se,al nord,deu ser que al Pais Vasc-.
-O potser per Galicia,tant se val,hi anem en avió i despres en helicopter o en vaixell-
-No sabia que haguesin trobat petroli a Espanya- la xicota de l´Andreu tampoc no ho veia gens clar.
-Be, si davant de Tarragona hi ha una plataforma d´aquestes,per que no al nord?-
La despedida,a l´aeroport del prat,va ser multitudinaria,hi eren els pares del Jordi, el pare de l´Andreu, les seves respectives xicotes, amics i el senyor Tomas que els va asegurar que si volien dormir cada nit a casa podien treballar per a ell cuant volguesin, gest que ells van rebutjar amb un sonriure de suficiencia i un "Ara volarem molt mes amunt"
Ja a l´avió,el Jordi va comentar que donada la inteligibilitat del nom de l´aeroport de destinació,era segur que anaven cap al Pais Vasc. L´Andreu, pero s´anava posant de tots els colors mentre la hostesa explicava la ubicació i el funcionament de l´armilla salvavides.
La hostessa el va intentar tranquilitzar, explicant-li que malgrat sobrevolesin tant sols unes poques milles de mar ,les normes de l´aviació comercial exigien aquesta practica. Aixo, com es llogic, va desconcertar-los completament, pero donat que el personal de l´avió gairebe no parlava castella,i ells no parlaven angles,ho van deixar correr amb el proposit de demanar explicacions cuant arribesin.
La fatiga acumulada de l´emoció i de la espera els va fer anar adormint,i cuant el capita va anunciar que anaven a aterrar,van comprovar amb sorpresa que havien pasat cinc hores volant.
-Pero si el meu pare va anar a Bilbao amb el 124 i va trigar deu hores!-Deia el Jordi que no sortia del seu astorament -Jo em creia que aixo de l´avio era una altra cosa,que anava mes rapid-.
-Deu ser que hi ha avions per a rics amb presa i avions per a pobres,com els trens-.deia l´altre,content per no haver hagut d´utilitzar l´armilla salvavides.
En entrar a la terminal,van veure amb sorpresa que no entenien cap dels cartells que trobaven, i que tampoc sentien cap conversa que poguesin capir.
-Caram aquests vascos,com s´han espavilat, no fa ni dos anys que es va morir Franco i ja ho han posat tot en euskera-.
-Aixo es el que hauriem de fer nosaltres,tot en catalá i prou-.
Del seu ensimismament, els va treure un home que portava un cartell amb els seus noms, i que es va presentar amb un nom que, igual que el de l´aeroport, no es veien en cor de pronunciar.
Mitja hora despres, i amb un mal de cap terrible, el Jordi parlava per telefon, amb la seva mare.
-Veuras,mare.Es que...be, sembla que no ens vam entendre molt be a la primera entrevista, i volem tornar a casa-
-Molt be fill, si us han enganyat torneu. Ai pobrisons meus! Que us han fet aquesta gentusa?-
-No, veuras, es que...va ser un error, ens vem entendre malament. Necesitem que ens facis un gir. ens falten trenta mil pesetes-.
-Trenta mil pesetes? fill meu, mes val que aneu a un hotel i el teu pare que us vingui a buscar amb el cotxe-.
-No mare, es que... som a Reijkiavic.
-La ETA fill meu, vigila la ETA-.
-Que no mare, que estem a Islandia-.
-Que no em veu dir que anaveu al nord?-.
-Si, al mar del nord, que es veu que no esta al nord d´Espanya, que esta al nord d´Europa-.
Nomes arribar a Barcelona, la xicota de l´Andreu el va deixar, el pare del Jordi va perdre tota esperança respecte al seu fill, i el senyor Tomas es va desencaixar les barres de tant riure, cuant els dos "herois del nord", van haver de demanar-li, capcots, que els admetes de nou.