El cirurgià

L´haviem conegut a Bruseles,en una trobada d´estudiants de medicina europeus. Tot en la seva persona produia una impresió esferidora,mostrant simultaneament al doctor Jeckill i al mister Hide que tenia a dins.Era capaç de parlar-te de la seva mare,amb veu dolça i nostalgica,mentre et clavava un esguard tenebros i,amb la seva má,t´estrenyia dolorosament la clavicula en el punt que s´uneix amb el coll.
Parlava dels talls sagitals al cervell, o de l´asserrament de l´esternó amb melangia,com si fosin vells amics.Inclus amb la carrera a mig acabar,sabia mes que ningu sobre medicina forense fins el punt,que molts profesors el consultaven.
Ningu no era capaç de sostreures a l´influx de la seva atracció,i tothom amb qui parlava,patia,des d´aquell mateix moment,inacabables i foscos malsons amb la seva tenebrosa presencia. Malgrat aixo,s´et ficava a dintre com una droga,s´et enganxava per sempre mes com la olor a pell humana cremada.
El dia en que marxavem,ens va dir,de sobte,que pensava anar a Barcelona,que l´esperesim el 15 de juny a les dotze de la nit a la estació de sants,i ens va llençar un peto de comiat, tendre en algú altre,que ens va fer sentir com gatets a punt de ser ofegats en un cubell.
Durant aquells cuatre mesos no en vam parlar gaire,pero estic convençut que cap de nosaltres s´el va poder treure del cap ni durant els examens,i ara finalment, havia arribat el dia i, curiosament,coincidia amb el darrer dia de les proves finals.
Haviem entrat a l´estació a dos cuarts de dotze,just a temps de sentir per megafonia que el tren procedent de Belgica patia un retard indeterminat a causa d´un descarrilament. Ilusoriament,tots ens vem mirar els movils,com si necesites trucar per aconseguir que l´esperesim. Despres d´una hora aseguts,la conversa va anar afluixant,i finalment, ens varem quedar tots adormits,la Ruth i jo recostats l´un en l´altre.
Em vaig despertar de sobte,en sentir una mena de crit apagat. Era davant meu,de cap a peus vestit de negre,com sempre. Amb una ma,estrenyia el coll de la Ruth,mentre amb l´altre,provista d´un geganti bisturi,acababa d´obrir al seu pit,el que es coneix com la finestra costal,i d´un sol cop seccionava totalment la aorta,sense deixar ni un moment de mirar-me seriosament,com si m´acabes de vendre un televisor.
Tothom semblava haver desaparegut de la estació,mentre jo dormia,i ell va fer el mateix arrencant a correr en el moment en que m´aixecava d´un salt. La Ruth va morir en pocs segons,entre estertors,i jo,irreflexivament,la vaig deixar a sobre del banc i vaig començar a correr en la mateixa direcció que l´assasí.
Mentre creuava a cegues la plaça dels Paisos Catalans,els meus peus van impactar contra un esglaó que em va fer caure, i picar amb el cap contra un banc de marbre.Despres tot va ser foscor.
-Vinga,desperta´t que marxem-algu em sacsejava mandrosament i jo,no se ben be per que,vaig aixecar-me d´un bot.
-On es,on es-vaig cridar mentre mirava al meu voltant i no sabia per que trobaba tant extrany que la terminal fos plena de gent.
-No ve,hem vist a tots els pasatgers que han baixat del tren,i no hi es,ja ens escriura o ens trucara si vol,au va,marxem a dormir en un llit-.
-On es la...,la...-
-Soc aqui,i aqui esta la Neus-va dir la Maria badallant.
Des d´aquell dia em desperto a vegades a punt de dir un nom de noia que sempre em marxa del cap,i no soc capaç de recordar qui em va regalar aquest anell amb la inicial de meu nom al costat d´una R i una data que no significa res per a mi...