“Royal Dick Bar”

Camino en direcció al reflex de les llums ambres del bar, recordo veure com aquestes eren escopides per les vitrines bordades amb fusta que feien la cantonada. Una pluja tímida m’hi va fer acostar més del compte, des de fora, vaig veure que la barra es quedava curta amb la quantitat de taules i cadires que hi vivien, i això em posava nerviós, però potser era millor salvaguardar-se del vent enfadat que venia de Clerk Street. En entrar, els meus ulls giraven a banda i banda buscant una cadira on reposar-m’hi, em pesava la jaqueta i una mica l’ànim.
No era massa tard, feia dies que estava acostumat a ser l’última cortina del bloc, ja que aquella setmana em tocava el torn de migdia. A un extrem de la sala, al costat de la finestra, vaig veure una butaca senyorial que segurament van treure d’un container o d’un edifici renovat, semblava còmode, estava feta de fusta i cuir tenyit d’un vermell carnós. És entretingut passar pels bars, però no quedar-t’hi fins a la campana, en qüestió de minuts veus on la majoria d’homes busquen refugi, la majoria s’abraça a les copes de ginebra, d’altres intenten tapar-se sota l’abric d’alguna dona que necessitava alè.
Sempre estava ple de veus i passes, i de tant en tant podia sentir els cops de les boles de billar a l’altre costat. Em vaig demanar una birra, al cap i a la fi, havia de fer temps fins que en Collin sortís de l’hotel on treballava, ja que m’havia deixat les claus del pis. Al primer glop vaig notar que a la finestra hi havia dues noies parlant, una fumava una cigarreta, mentre l’altre segurament li estava fent companyia. Em va cridar l’atenció l’abric de pèl gris que duia una d’elles, el qual quedava molt ben combinat amb la faldilla i les mitges negres, que anaven a joc amb unes sabates del mateix color que semblaven esmaltades d’ofici. Semblaven mantenir una conversa divertida, ja que em vaig fixar en com arrugava el nas mentre somreia. El tall de cabell no era d’allò extremat, però no semblava propi d’una estudiant de polítiques ni empresarials, sinó més bé quelcom requeria sucar-hi les mans i embrutir un davantal, vaig tenir en compte que l’edifici d’Arts estava a dos carrers i em vaig permetre el luxe de fantasmejar amb el fet que podria venir d’allà. Segurament si decidís entrar i treure’s la jaqueta podria veure alguna sospita de pintura als seus braços, o la forma d’un dietari a la seva motxilla mal tancada.
Em van recollir el got buit de la taula, i vaig mirar l’hora. Eren passades les onze i hauria d’anar tirant a recollir en Collin, abans de marxar del bar, però, vaig anar al lavabo perquè el camí se’m fes més amè mentre pensava com podia descobrir qui era aquella noia sense semblar un d’aquells homes que gairebé s’unificaven en forma d’escultura amb les cadires altes de la barra. Potser si passejava regularment a prop del bar i aconseguia que els meus ulls i els seus xoquessin amb un “adéu” seria un bon primer pas. Vaig sortir dels lavabos que fotien olor a pixat de feia mesos, mentre una ampolla de detergent sense etiqueta s’amagava sota les piques. Vaig pagar la birra i en sortir vaig girar el cap tímidament cap a la direcció on havia vist la jaqueta de pèl gris. Ja no hi era. Vaig respirar fondo i el cansament que portava se’m va llençar a sobre en veure un missatge d’en Collin dient-me on collons era, que feia deu minuts que m’estava esperant a la porta de l’hotel. Així que vaig posar-me en direcció, encara plovia, però ja no tenia la necessitat de buscar cap lloc on refugiar-me.