Roses de sang

Era un dia plujós, l'obscuritat envaïa el cel i queia una pluja torrencial, els carrers de la ciutat estaven ben humits i l'aigua formava bassals a les voreres. Tot el paisatge gris desprenia olor de pluja, i el soroll de les gotes se sentia pertot arreu. L'Ero anava corrents pels carrers fugint de la pluja sense cap èxit, fins que va trobar una cafeteria oberta. En entrar es va veure enlluernat per uns cabells ondulats i daurats que semblava que flotaven. Era una noia de pell pàl·lida amb uns ulls dolços de color mel. L'Ero es va quedar paralitzat a l'entrada, no es podia moure, ni tan sols podia parpellejar, el cor li bategava tan fort que era l'únic que podia sentir. Al cap de pocs segons, la noia agafà el seu paraigua, i fent cas de la botzina d'un cotxe platejat que estava aturat al carrer, sortí de la cafeteria passant pel costat de l'Ero i pujà al cotxe. Quan l'Ero va reaccionar, ja era massa tard, la noia havia desaparegut de la seva vida i potser no la tornaria a veure mai més.
Una setmana després, l'Ero va rebre una trucada del president d'una empresa molt important, que estava implicat en el mercat negre. Aquest volia contractar els serveis de l'Ero, i va demanar-li que anés a casa seva per parlar-ne tranquil·lament. Així que l'Ero agafà el seu cotxe negre i va iniciar el camí cap a la casa del president. Al cap d'unes hores va anar a parar a un lloc molt apartat envoltat de bosc. Entre els arbres va veure la mansió, una mansió blanca amb una teulada d'un color suau. Tot i que era una casa espectacular amb grans jardins, l'Ero no es va sorprendre ja que ell estava acostumat a treballar per a gent amb molts diners. En entrar a la casa, el majordom el va acompanyar a la sala d'estar, on l'esperava el president. El president el convidà a seure, però l'Ero es mantení dempeus, ja que era un bon professional. A més a més, era una persona que es prenia molt seriosament tot allò que tenia a veure amb la seva professió, mai mostrava els seus sentiments, perquè si ho fes podria anar-li la vida.
El president sabia perfectament que l'Ero actuaria d'aquesta manera, ja que feia força temps que estava investigant el seu historial per saber si podria refiar-se d'ell. I tot seguit, el president li explicà que l'havia fet venir perquè volia que fos el guardaespatlles de la seva filla, ja que sospitava que el Dr. Dragó volia segrestar la seva filla per completar el seu experiment, l'elixir de l'eterna joventut, i per aconseguir-ho necessitava noies joves i boniques. Al principi, l'Ero no va acceptar, perquè ell no era un guardaespatlles, però va tenir un mal pressentiment i va decidir acceptar l'oferta. Llavors, el president se li acostà a l'orella i li xiuxiuejà una altra cosa que volia que fes.
Tot seguit s'obrí la porta de la sala i aparegué una noia de cabells ondulats i daurats amb ulls color de mel, l'Ero va quedar parat, era la mateixa noia que l'havia deixat encisat fa una setmana en aquella cafeteria.
- Bon dia pare. M'has fet cridar?- digué la jove.
- Sí, a partir d'avui aquest serà el teu guardaespatlles. És tot un professional i té l'ordre de no deixar-te sola en cap moment, així és que no facis ximpleries.-
L'Ero no s'ho hauria pensat mai, era la filla del president, el destí havia volgut que es tornessin a retrobar, però ell no es podia deixar endur pels seus sentiments, ara havia de comportar-se com tot un professional.
- Em dic Ero, i estic al seu servei, senyoreta, seré la seva ombra.
La jove, sense dir res, es va girar i se n'anà a la seva habitació.
- A què esperes? La teva feina ja ha començat. Dormiràs a l'habitació que està al costat de la seva, no li treguis els ulls de sobre- digué el president.
- Sí, senyor!
I l'Ero marxà rere la noia.
En arribar a la seva habitació, la noia convidà a entrar l'Ero. Al principi ell no volia, però va recordar que l'havia de vigilar a totes hores i llavors acceptà la invitació.
- Em dic Estel·la, encantada de conèixer-te- va dir la noia tot estirant el braç per donar-li la mà a l'Ero. Ell la va correspondre dubtós.
- Així que el meu pare t'ha contractat, per a què em facis de mainadera, no?-
- Exacte, he de cuidar d'una princeseta consentida- digué l'Ero sense pèls a la llengua.
- Ets una mica poca-solta, però em caus prou bé. Després m'agradaria sortir, així que em canviaré. Mentrestant pots anar a la teva habitació a descansar.
- No et puc deixar sola, així que t'hauràs de conformar que t'esperi a la porta de l'habitació- l'avisà l'Ero.
L'Estel·la va riure i va accedir-hi.
Mentre l'Ero esperava a la porta pensava en la noia. No la coneixia gaire, però estava segur que se n'havia enamorat des d'aquell dia de pluja, però tot i això ella no l'havia reconegut.
Quan van tornar a la mansió ja era de nit i l'Ero la deixà a la seva habitació i ell va marxar a la seva. Però al cap d'una estona l'Ero va sentir un soroll a l'habitació del costat i va anar a mirar si passava alguna cosa. En obrir la porta de l'habitació de l'Estel·la no la trobà. Llavors la buscà per tota la casa, però no hi era. El majordom, en veure l'Ero desesperat, li digué que normalment la senyoreta a aquesta hora de la nit anava al jardí a mirar la lluna. L'Ero va anar corrents a comprovar-ho i, efectivament, l'Estel·la estava ajaguda a la gespa, al costat de la font on es reflectia la lluna plena, mentre ella acariciava les roses vermelles del jardí. En veure-la allà, l'Ero va respirar tranquil. L'Estel·la es girà i el veié allà dempeus i sense aire.
- Per què has vingut corrents?- li preguntà l'Estel·la desconcertada.
- I vostè què creu, senyoreta? Sóc el seu guardaespatlles, i si desapareix sense dir res, m'he de preocupar. La meva feina és protegir-la.
La cara de l'Estel·la canvià completament.
- Així que només estaves preocupat perquè és la teva feina, oi?
- Exacte!- afirmà l'Ero.
L'Estel·la es girà i agafà una rosa vermella.
- Saps? Quan hi ha lluna plena tot acaba il·luminat per aquesta llum blanca, tot el que la llum solar il·lumina sense cap importància, la lluna li dóna un valor especial, alguna cosa màgica i tot queda envoltat d'una bellesa misteriosa.
Ell no deia res, només escoltava les seves paraules dolces i sense adonar-se'n descobrí que ella tenia raó, perquè la llum de la lluna feia que l'Estel·la fos d'una bellesa màgica.
- La primera vegada que et vaig veure vaig pensar que eres una persona molt intrigant i que m'agradaria veure't sota la llum d'aquesta lluna, per adonar-me de com ets d'especial- digué la noia girant-se cap a ell.
Va ser llavors quan l'Ero va despertà del seu món de fantasia.
- Què? Llavors vostè també em va veure?
- Sí, i em sembla que em vaig enamorar de tu a primera vista- ella s'aixecà temblorosa amb un somriure amable i subjectà la rosa amb les dues mans, però es va clavar una espina. En veure-ho, l'Ero agafà la delicada mà de la noia, li tragué l'espina i li besà els dits amb dolçor i, a continuació, sense poder evitar els impulsos del seu cor li besà els llavis, i tots dos van ser il·luminats per la lluna plena, que va ser testimoni d'una escena màgica.
L'endemà al matí l'Ero va sentir un petit xiscle que provenia de l'habitació de l'Estel·la, però quan va poder obrir la porta de la seva habitació ja se l'havien endut. Tot i això, l'Ero va veure que el cotxe que se l'havia endut era el de color platejat, per tant, ell pensava que se l'havia endut algú de la casa. Va entrar a totes les habitacions de la mansió per trobar alguna pista. Finalment, va trobar una pista a l'habitació del majordom. Era com una mena de plànol que duia a una mena de laboratori de les profunditats del bosc. Llavors, l'Ero agafà el seu cotxe i seguí les indicacions del mapa i, per fi, va trobar el laboratori, va carregar la seva pistola, i entrà al recinte amb molta cura, per una porta subterrània que va trobar. Els passadissos eren metàl·lics i feien força soroll, però l'Ero sabia prou bé com havia d'actuar en aquelles situacions. Al cap d'una estona es va adonar que era estrany que no hi hagués ningú que s'hagués adonat de la seva presència, però en arribar al final del passadís va començar a veure moviment. Hi havia diferents portes i totes custodiades. Així va ser que, sense que ningú el pogués veure, va obrir una reixa del conducte de l'aire i s'enfilà. Abans d'avançar va posar el silenciador a la pistola. Així, si havia de disparar algú, no alarmaria ningú, ja que no se sentiria el tret.
En arribar a través del conducte de l'aire a la primera porta, va comptar que hi havia tres homes dins de l'habitació i un vigilant a fora. Així que va obrir la reixa sense fer soroll i disparà tots els homes que hi havia. Així va continuar, acabant amb tots els homes d'una manera silenciosa i impecable. Finalment, arribà a l'última porta i allà trobà l'Estel·la, que estava lligada a una taula, i el majordom estava a punt d'injectar-li alguna cosa. Va ser llavors que l'Ero es va adonar que el Dr. Dragó era el majordom de la mansió, però ara no era moment de pensar en aquestes coses, així que obrí la porta d'una puntada de peu i apuntà amb la pistola al doctor.
El Dr. Dragó, en veure l'Ero, esclatà a riure i li digué que no seria capaç d'embrutar-se les mans amb una vida humana, i que abans que ell el pogués disparar ell ja hauria injectat aquella substància letal a la noia. Però l'Ero li contestà que en realitat ell no era cap guardaespatlles, sinó que era un sicari i el president l'havia contractat per acabar amb la vida del Dr. Dragó i, tot seguit, sense cap mena de por, disparà directe al cor del doctor, que va caure fulminat a una mena d'estany, en el qual hi havia l'elixir de l'eterna joventut que encara no havia estat acabat.
Llavors l'Ero va córrer a deslligar la seva estimada i l'abraçà amb força. Quan es van separar per marxar d'aquell lloc, van veure que de la barreja de l'elixir de l'eterna joventut i de la sang del Dr. Dragó van sorgir unes roses vermelles del color de la sang. L'Ero agafà una d'aquelles roses i la regalà a l'Est
el·la, i tot seguit van fugir.
Un cop al cotxe, fora de perill, l'Ero li confessà a l'Estel·la la veritat, que ell era un assassí a sou, i que per protegir la seva pròpia vida havia de fer servir un nom fals que era Ero.
- Mai no li he dit a ningú el meu veritable nom, però vull que tu siguis l'única persona que el sàpiga. En realitat, jo em dic Jordi- confessà l'Ero.
Però a l'Estel·la no li importà el seu passat ni que hagués utilitzat un nom fals, ella en tenia prou sabent que li havia dit la veritat i demanà que es quedés amb ella per sempre. Però el noi s'hi negà. Va dir que per tenir una vida normal havia d'arreglar algunes coses, i que intentaria sortir d'aquella vida plena de sang i de mort. I li va prometre que la tornaria a buscar.