Les llàgrimes de la soledat

Un relat de: Ruth

A l'escola i a l'institut em maltractaven psicològicament, jo no em defensava perquè ningú estava del meu costat i mai li vaig explicar a ningú, ni tan sols a la meva mare, ja que ella sempre ha estat una dona amb molta força emocional i no tenia pèls a la llengua. Però a més a més, jo tenia por que ella m'odiés per ser com sóc, tot el contrari que ella. Tampoc li vaig dir mai al meu pare, perquè ell també em maltractava psicològicament, el més bonic que em deia era inútil, i pel fet de ser dona em repetia contínuament que jo només servia per cuinar i per rentar, i que no sabia què feia perdent el temps estudiant si mai arribaria a ser res.
A l'escola, a casa, tot el que vivia ho anava acumulant dins meu i cada cop es feia més petita la meva persona, però quan vaig decidir intentar sortir, em vaig prometre que demostraria al meu pare i a totes les persones que m'infravaloraven que no pel fet de ser dona m'havia de quedar tancada a casa cuinant i netejar, així va ser que em catorze anys, un cop que ja havia pres consciència que tant el que vivia a casa com a l'escola no era una cosa normal i que això s'havia d'acabar, vaig decidir que volia ser periodista i em convertiria en una gran escriptora, no per la fama ni els diners, sinó per explicar a la gent que viu en una vida perfecte o que així ho creu, que a la vida hi ha alguna cosa més que la teva pròpia vida, volia explicar la veritat tal com era, ja que la vida no és un conte de fades i les persones hem de pensar en les conseqüències de les nostres accions, perquè sense voler podem fer molt mal a la gent que tenim al nostre voltant.
Amb aquesta il·lusió em vaig donar una petita empenta cap a un món exterior, que jo mai havia vist, però les coses no van ser fàcils, perquè quan jo pensava que ja tenia prou força per continuar endavant, tot el meu món es va enfonsar. Amb quinze anys, quan pensava que ja res podria anar a pitjor, vaig viure la veritable soledat, el buit i la ignorància, res del que havia experimentat abans es podia comparar amb el que vaig viure aquell any de la meva vida. Al matí anava a l'escola, m'asseia en l'últim pupitre, l'únic lloc buit, començava la classe i tothom començava a xerrar, a la meva dreta diferents xerrades, al meu davant més conversa, la mestra preguntava als alumnes, per la finestra podia veure com el pati tenia moviment, alumnes corrent, passant-s'ho bé. I jo, jo no hi existia, tres hores després era l'hora del pati, jo caminava pel pati, les pilotes passaven pel meu costat, i quan em donaven amb força amb la pilota en comptes de disculpar-se reien. Faltaven dues hores més per acabar les classes, i a última hora un professor ens va manar fer un treball per grups, després d'això em sentia molt pitjor, tenia un dolor de coll insuportable a causa d'aguantar-me les ganes de plorar, ningú volia que jo fes el treball amb ells. Finalment, el professor va obligar a un grup per a què fes el treball, jo em mantenia callada, com podia donar la meva opinió si estava amb un grup que no em volia?, tot el que em deien que fes ho feia el màxim de bé que podia, però mai vaig rebre per part de ningú unes paraules amables, tot el contrari, a sobre inventaven coses sobre mi, coses que segons ells deia i feia, però tot era mentida. Aquell mateix any vaig escollir un crèdit d'orientació, amb tot el que estava vivint no em sentia ni jo mateixa. El primer dia ens varem haver de fer un test molt llarg. Al cap d'un temps la professora que era la psicòloga de l'escola, va demanar per parlar amb la meva mare, i en la seva reunió li comentà a la meva mare que a mi em respectaven els meus companys i que no es ficaven tant amb mi com jo pensava, i que a més a més, tenia una petita depressió i que jo havia d'aprendre a estimar-me a mi mateixa, perquè si no els altres no em podrien estimar. Quan la meva mare m'ho va explicar vaig pensar que si jo només tenia una petita depressió i em sentia morir, no volia saber què es sentia quan algú té una gran depressió.
Quan tens depressió, els psicòlegs només et diuen "Si t'agrades a tu mateix, no podràs agradar a ningú", a mi aquestes paraules em semblen absurdes, i a més, no m'animen gens ni mica.
Jo abans m'estimava a mi mateixa tal com era i tenia una vida perfecta, però quan els altres no et valoren, et tracten malament i et menyspreen, tu acabes per odiar-te, et menysprees i t'infravalores, per això, quan sento aquesta típica frase dels psicòlegs jo em pregunto: "Com em puc estimar, si els altres no m'estimava? És que sóc mala persona? És que tracto malament als altres? Jo ja m'estimava i mira com he acabat.
Amb setze anys em van canviar de classe i vaig poder tornar a sentir el que era sentir-se estimat, el que era que comptessin amb tu, voler saber la teva opinió, que t'elogiïn, que et diguin tot el que els agrada de tu, va ser llavors quan em vaig poder tornar a estimar a mi mateixa. Durant aquell any quan arribava a casa, em tancava a l'habitació i plorava, plorava d'alegria, tornava a sentir-me viva.
He estat pensant, i potser jo no agrado als altres, però he decidit que vull ser feliç, no vull aixecar-me cada matí sentint-me malament, no vull despertar-me a mitja nit amb els ulls plens de llàgrimes, no vull sentir-me poca cosa. Em vull fer més gran emocionalment, em vull créixer. I a partir d'ara, si torno a entrebancar-me

Comentaris

  • ...carai...[Ofensiu]
    jos monts | 04-04-2008 | Valoració: 10

    ...Hòstia Ruth.

    Un relat molt ben escrit, et felicito.
    ...És ficció, o real?.
    Espero el final, no en deixis en bavia.
    Et seguiré lleguin per donar-te la meva opinió.

    Salutacions.
    josmonts