Rissú

On eres l'estiu del 98?
- li diu amb alè de veu mòrbida i cacavèrica-.

A què vé això, ara?
- fa ella, rodanxona com una poma de carn -.

Res... estava comprovant el test de la teva memòria...

A veure: estiu... del 98...?
- amb veu com del fons d'un mirall -.
era amb tu, a la cala de l'Escala, entre mar, pubs i pins
i botiguetes immutables, a casa de la teva cosina, Marta.

No m'entens:
aquell estiu vaig conéixer una noia maquíssima de 16 anys,
d'ulls verds i cabells arrissats i acarbonats com algues negres.
Recordo aquella tarda erecta, ejaculant mots que ens penetraven,
escanyant versos tot just nats entre febres de lluna i de carn.
Jo, tot tentacles de pop i ella, medusa desossada.
Vam perdre el verb a la tovallola i era copulatiu.

Gràcies, nen, - li diu amb ànima sense noses -, tens cada cop d'efecte!

Que no m'entens et dic!
- sacseja amb bisturí vacil-lant -.
Em vaig enamorar bojament d'aquella noia,
no podia estar amb cap altra, només amb ella.
Es deia via sil, via lis, sal i vi, vull dir: Sílvia,
però jo l'anomenava, Rissú.

Oblides que en aquella època, ( amb serpenteig d'ironia )
jo tenia els cabells llargs i arrissats:
jo sóc la Rissú i encara tinc els ulls verds...

Òstia, perdó! Ho havia oblidat...
- com estàtua sense lluita, amb llangorós calfred
i amb veu de ganyota de penjat -.