Revolució (Fi de la Guerra del Pont)

Ningú no podia aguantar el Comissionat, ningú no el volia. Al cap de cinc anys d'estar en el poder tot el poble estava revoltat. Els carrers un dia hagueren d'absorbir una riuada de gent que es dirigia a l'edifici de les conselleries, a on era el Comissionat. No va costar gaire fer-lo fora. Fugí en helicòpter, un que tenia preparat al jardí per si arribava l'ocasió. I prou que va arribar. Les gents estaven fartes de les seves decisions arbitràries, de que en tot moment hagués d'imposar els seus punts de vista, sovint molt personals. Els opositors havien anat guanyant recolzament entre la gent amb les seves accions, de protesta i de reivindicació, ningú no volia un Comissionat que no servia per a res.

Els carrers s'emplenaren de gent esverada, amb ganes de fer vessar la sang dels invasors, dels corruptors, del mal govern. No volien saber res de més diàleg, ni d'aguantar per més temps una estructura carregosa, que s'havia de pagar amb l'esforç de tothom i que no servia per a res. Ningú no volia mantenir els sous dels funcionaris de l'administració, ni haver d'aprendre unes normes i unes costums que els hi eren alienes. S'havien de rebel·lar. Algunes veïnes feren una cassolada. Fou el començament del final, els opositors sabien arribats a aquest punt que podien permetre's qualsevol acció, les més agosarades, les que tocaven l'estabilitat mateixa del govern, que podien aspirar a tot, a ser ells mateixos el govern. Tocaven el cel amb els dits, i de seguida amb la mà sencera, perquè el govern era feble, un ninot, inflat, de comèdia i consignes, buides i irresponsables, inútils.

Ningú no va poder salvar el Comissionat de ser foragitat del seu despatx i de l'edifici del seu govern per una gentada irada que el volia veure penjat d'una de les oliveres que guarnien el jardí annexe. Volien un bany de sang, fer justícia segons el seu criteri amb les persones que durant tant de temps els havien traït. Volien una resposta contundent per part dels organitzadors de la revolta, que quedés ben clar el que s'hi jugaven, que fessin saltar pels aires tot el que sonés a protectorat. Volien esquitxar de sang els carrers, la sang dels opressors, dels que els havien posat en situació de reivindicar, amb raó. Canvis importants, estructurals, que haurien de donar-se amb nous governants, amb un estat contingut en si mateix que havia de succeir la corrupció del Comissionat heretada de les corrupcions anteriors. Un estat que fos de tothom, i que atengués les necessitats més enllà de l'utilitat pública, del desencís de sentir-se sempre minoria, en totes les coses, fins i tot en les que compartia una majoria existent, ben real, inapel·lable.

L'allau de gent. De seguida els antics redactors dels mitjans prengueren per la força el control de les emissores. Tot tornava a la normalitat a poc a poc, per bé que per mitjà de la violència i amb resistència enconada d'alguns reaccionaris que pretenien continuar als seus llocs. Se'ls havia de fer fora a puntades de peu. La veu de la llibertat instantània, duradora només uns dies, la llibertat absoluta, la llibertat de la raó i la justícia, sonava a les emissores. Tothom estava d'acord amb que s'havia d'acabar amb els informadors que havien donat suport al Protectorat, i endegar un clima d'oposició al món, que l'havia instaurat. Les veus que cridaven a la calma es fonien amb la cridòria, ningú no sentia raons assenyades, no calien, perquè era el moment de la destrucció, de desfer tot el que s'havia fet, malament, i les poques coses que s'havien fet bé, destruir-ho tot per poder construir, un edifici modern en un solar que ha vist passar generacions. Primer arranar el terreny per tal de poder substituir els fonaments. Aquesta era la intenció.

Tothom se saludava amb entusiasme, ningú no era partidari del govern. Les cares conegudes varen ser fàcils de trobar, els altres impossibles. De seguida els partidaris del Comissionat varen veure que perdrien la batalla, que eren massa els opositors, que hi havia organització i que no els podrien plantar cara. El millor que podien fer era amagar-se, negar-se, inibir-se. La seva adesió al protectorat calia soterrar-la en alguna banda, en un racó del jardí, tots els efectes que els poguessin relacionar. En la dèria revolucionària es varen cremar els arxius secrets del protectorat.

Els opositors estaven ben organitzats, tenien planejat un esclat semblant des de feia temps, esperaven que arribés, que hi hagués un senyal, que els indiqués que tot plegat era madur, que podien colpejar sense por, amb una certesa. I ho varen fer, sense vacil·lacions, en el moment precís, quan tothom esperava que ho fessin. Per tal d'enderrocar fins als fonaments l'estructura de l'estat, i plantejar una remodelació integral de l'edifici, un canvi de règim, la instauració d'un nou model de societat.

Les altres potències de la zona, i algunes d'allunyades, feren el que pogueren per tal d'impedir l'aboliment del protectorat. No volien que causés exemple una acció com aquella, de destrucció forassenyada de les estructures del poder. I amb raó. Als pocs dies de triomfar la revolució a Zètia s'estengué a la seva veïna, que també patia un govern imposat, i de retruc s'estengué a totes les potències del món. En pocs dies el planeta bullia de plantejaments canvistes, i no hi havia una cantonada de la terra on no s'escoltessin trets i on no hi hagués faccions rivals enfrontades. La mateixa revolució va patir una mutació en la seva essència, perquè els revolucionaris eren uns o altres segons el lloc i els objectius arribaven a ser molt diferents. Tot plegat, i un cop derrocat el govern del món i els governs de les principals potències, derivà en un enfrontament sectari entre grups revolucionaris, i una massacre global de la població, que assistia bocabadada a la destrucció del que havien començat. La revolució del poble havia quedat en mans dels més sanguinaris de cada regió, que volien imposar el seu govern local, a la vall, a la plana més o menys extensa. Alguns arribaren a les instal·lacions militars, abandonades pels militars que fugien de les ires de les masses revoltades.

No va caler fer servir les armes atòmiques. Les convencionals eren prou potents com per crear el desastre. La destrucció per la destrucció, la concentració de la gent a les ciutats va precipitar el desastre, trets i confusió, explosius de tota mena en mans dels pirats més indescriptibles. Ningú no sabia explicar l'histèria col·lectiva que matava centenars de milers de persones cada dia, en poques setmanes de revolució la població de la terra s'havia delmat en un noranta-cinc per cent. Encara havien de passar però moltes més coses.

Els que quedaven, cecs d'apassionament per tota la sang vessada que havien vist, creient-se immortals per haver sobreviscut a la matança, seguien les hostilitats, matant-se un a un, trobant-se en amagatalls a les ruïnes dels edificis, estintolats per la força de les bombes, destruint-se sense pietat, occint-se amb pistoles i ganivets, amb pals i pedres, a cops de destral, amb ferros saltats dels esclats de les bombes. Qualsevol cosa era llancívola, i qualsevol persona un objectiu. Finalment restaren a sobre de la terra un total de dos-cents cinquanta-mil persones, aïllades les unes de les altres, amb temps per reflexionar sobre el que havien fet.

Les ciutats no podien oferir recer, ja no eren acollidores, no hi havia calor, la calor de la llum i dels bafs calents. No hi havia més que ciment i fredor. No era lloc per a viure. Alguns dels supervivents varen començar a trobar-se de seguida. Eren els més assenyats, els que no havien volgut seguir amb aquella orgia de sang, amb la destrucció global, els que s'havien atipat de tanta mort. S'agrupaven lentament, el seu futur era de llibertat. La llibertat que no havien conegut mai abans, la de mirar l'horitzó per totes bandes i no veure més que cares conegudes, la llibertat de desconèixer l'altre desconegut. Una llibertat sense preu, una felicitat natural, allunyada de tota suspiscàcia, o potser curulla d'ella.

El temps hauria d'acabar d'enrunar les ciutats, ara aquells espais concrets en l'estesa de la terra havien perdut la seva significació especial, no contenien cap indret remarcable, vàlid per la preservació. Eren un lloc com qualsevol altre, pitjor encara, per la seva esquerpesa, un punt només, però prou extens, perquè la urbanització havia avançat molt abans del desastre, en un continu d'edificació que en algunes zones del món arribava a abraçar molts i molts quilòmetres. Els nous habitants de la terra haurien de conviure amb restes infectes de civilització durant molt de temps. Les obres magnes de l'arquitectura els haurien de servir de comuna o d'estable en el futur, si és que s'hi apropaven.

Però abans de tot hi havia la felicitat. El sentiment identitari sense complicacions, del grup, del conjunt de persones que viatgen juntes, sempre les mateixes, on canvia tot menys la seva coesió. Aquest agermanament, i l'alegria de trobar un altre grup, després de molts dies de caminar, per poder intercanviar, per poder potser conversar, no la coneixien abans de la revolta destructiva. Havien aconseguit d'arribar a un estat de semi-perfecció, de comunió amb la realitat del món, a un estat primigeni d'armonia que els podria durar tant de temps com havia durat la civilització, molt més encara, de ben segur. Podien sentir-se benaurats sense saber-ho, perquè tenien a les mans les claus d'una existència pacífica en mig de la natura envoltats d'olors fortes i d'amenaces imminents, sense necessitat de pensar en el futur, de planificar, de vendre's a si mateixos o el seu treball, sense haver de triar un cap, o més ben dit, sense diferenciar-se gaire del cap triat. Tot plegat eren avantatges. Per bé que per arribar a aquest escenari calgueren generacions, per oblidar l'herència del passat, el que havia estat la civilització.

Fixem-nos en un d'aquests elements, en el seu medi natural, caminant vestit encara amb algunes
robes d'abans barrejades amb pells d'animals, l'espectacle és d'una natura estrafeta, d'una imitació grollera del que podia ser una persona culta, un ésser degradat, una deixalla de la societat a la que va pertànyer. Però no es tracta d'això, perquè cal que ens fixem en el seu somriure, en la seva forma de caminar tranquil·la, en la seva manera d'aturar-se per mirar endavant. No té cap obstacle de consideració, ni cap problema en haver de sobreviure, no li fan por les amenaces, per fortes que siguin, ni se sent enganyat pels altres, ni tan sols creu en Déu, només en els estímuls que l'envolten. Preparat per a poblar la terra.

Un dels supervivents de la massacre fou el Comissionat. Per miracle el seu helicòpter es va estavellar a mig camí de la seva destinació, a una illa de l'atlàntic on hi havia una base secreta del seu país. En estavellar-se l'helicòpter en mig del mar va quedar aïllat durant setmanes, dues, i va arribar a una illa deserta abans de la seva arribada. Allà va romandre la resta de la seva vida, en companyia del pilot i de dos ajudants, i la seva secretària, que varen haver de compartir entre tots. La seva nissaga encara avui dia pobla l'illa, de la que no pot sortir, i en la que troba tot el necessari per a la seva supervivència. El Comissionat no va voler admetre mai que havia estat la causa primera del desastre, ni va explicar res als seus fills ni a cap infant de l'illa del que havia estat el món abans de la total destrucció, que varen conèixer per un receptor de ràdio que no s'havia espatllat amb l'impacte. Era un acte visionari, perquè qualsevol llast del passat els hi havia de ser feixuc en la seva nova vida.



Fi de La Guerra del Pont

Barcelona
7 de febrer del 2006