Revolta al Païs del Petroli.

Això era un païs de les mil i una nits que era tan ric que tothom li tenia enveja. La seva riqueza eren les mines de petroli, trobades, per cert, per enginyers qui ells no eren de la contrada. Ara els qui havien passat pena de cos i ànima, i suat de bon de veres, per obrir aqueixes mines eren els pobres nadius de la zona; quasi tots ells de pell fosca.
Els "morenets" - amb aquest nom se´ls coneixien -pretenien que les mines eren seves . Pensant ho bé no les mancava un poc de raó, per no dir molta, ja que aquestes mines se trobaven a casa seva i ells eren els qui les treballaven. Però els enginyers , que per ser homes de carrera ja es consideraven d'una galaxia superior, deien: " Uep, nois : Nosaltres som els que hem descobert aquestes mines i, sense la nostra ajuda i sobretot la nostra intel-ligència, no haguesseu pogut dur l'empresa endavant.
Els dos bandols m'exposaven, cadascu llurs raonaments, amb tanta energia i convicció que qualsevol que els escoltava, treia la conclusió de que: "Aquesta gent té més raó que no pas un sant.
Però essent que la raó, és cosa d'ecuanimitat i no sempre es troba del mateix costat encara que potser, el llençol, penji més d'una part que de l'altra i aquí la troca m'estava més que embullada; resolguéren aplicar la sentència : " La raó del més és sempre la millor".
Primer fou el bandol dels enginyers. Amb armes i doblers, els enginyers me poguéren dominar la situació uns quants anys tenint a més del seu costat i com col-laboradors / esquirols a un part del bandol dels « morenets » a qui sols interessava cobrar cada setmana o a finals de mes la paga.
Ara bé tampoc els « morenets » me perdien, ells, el temps ni el mànec pel rostoi. Més els enginyers externs feien la "bravajeren" de construir cualque escola amb l'excusa d' " instruir el poble"; ells m'aprofitaren l'ocasió i jo vos assegur que no trigaren gaire en encalçar llurs mestres.
Un cop instruits i apresa molt bé la lliçó, els "morenets" anaren a fer visita als "enginyers" per dir-lo aixi de clar i llampant: " Senyors Enginyers. Volen fer, vosses mercès, el favor de sortir amb caixes destrempades d'aquestes mines i d'aquest lloc. Sereu tot lo enginyers i savis que es vulgui vosses mercès ; però nosaltres ara ja en tenim de tant o més sabuds com voces mercès.
Com me sentiren aquestes comandacions, els enginyers no hi veien de cap bolla i no sabien quines excuses posar-me.
" Si però, comprendràn que si……"
" Res hem de comprendre…"replicaven els morenets de les mines ben disposats ja a pegar quatre bofatades ben pegades que no a pagar als enginyers el que aquests darrers havien fet per treure a bon l'explotació de les mines de petroli.
" Qui sembra a casa d'altre me perd el temps i la llevor " pensaven i afegien els morenets.
D'aquesta manera. Una teva i una meva, la reunió transcorregué prou tensa fins que a un dels enginyers se li encengué la bombeta i amollà aquesta:
-" Morenets! Vosaltres teniu moltissima de raó, És molt just que administreu les mines i nosaltres estem d'acords en que aixi sigui; però seria una bajanada de les grosses amollar-vos el comandament aixi com aixi i sense més. Podem fer una cosa: Vosaltres administreu les mines i nosaltres ens quedem aquí com auxiliars per supervisar-vos. Pel que fa als beneficis,doncs la meitat per hom.
Els "morenets" es miraren els uns als altres quan sentiren aquella proposta d'aquell enginyer. Un home d'una cinquantena d'anys el qual es deia : Llorençó.
L'enginyer Llorençó havia estat un dels enginyers que havien foratgitat temps enrera als botxins turcs que per espai de més de trescents anys haurien sigut els amos del territori. No se'n podien avenir que tan facilment els deixassen ara comandar, fent gaire cas de la clausula per la qual els enginyers es quedaven sobre el terreny com "auxiliars" i participant dels beneficis al 50 %. I si acàs hi havia algun que l'havia notada a la clausula aquella; feia de no notar-la per allò que diuen a cert païs que ara jo no record: " Més val ocell en les teves mans que no pas cent i u volant a l'aire".
Per tant després d'una breu pausa va respondre un dels "·morenets":
« Està bé.No discutirem més .Us quedeu aqui fins i tant ens haguem perfeccionats del tot.
Clos l'accord entre els enginyers i els morenets, el Llorençó parti un dia a trobar al Norit, un dels capatassos « morenets » que havia crescud sota la seva ombra. Per tant un « morenet » col-laborado dels "enginyers".
El Norit vivia, aleshores, prou acomodat a un gran casal pel Nord i duia una vida regalada que li estalviava mal de caps. Norit era però molt ambiciós. Aixi és que no trigà gaire en aceptar allò que el Llorençó venia a propasar-li.
Efectivament, l'enginyer Llorençó havia sigut rebut amb totes les reverències i els honors que vos podeu imaginar per tota una colla de criats i criades del Norit que anaven ,tots ells, de vint i u botons, com diria l'àvia Maria dels Remeis.
Una mena de majordom, amb levita, introduí a Llorençó al despatx de l' honorable Norit on -dues jovenetes de 18 a 20 anys una més maca i atractiva que l'altra, capasses, per llur formosor, de ressucitar un mort i d'alçar el membre del més impotent dels eunucs de la terra -feien companyia al seu mestre, cantant i ballant.
Al veure, Llorençó, davant ell, Norit no hi cabé de goig puix allò era un honor que no s'esperava i del que no es creia mereixedor. Ell moltes vegades havia anat a visitar l'enginyer Llorençó però s'havia estravengut el cas invers. Els dos homes es donaren un cordial abraçada i, a una senyal de Norit, aquelles dansarines s'acomiadaren del despatx fent una profunda reverència.
Ja totsolets, i asseguts a unes confortables butaques encoixinades de vellut vermell, me tenguéren una llarga conversa:
" Estimat Norit -començà per dir l'enginyer -com tu saps sense la nostra preciosa ajuda, encara vos trobarieu sota la bota dels malanats botxins turcs i viurieu en la ignorancia de les lletres i de les matemàtiques… A més nosaltres som els qui hem trobat les mines del petroli".
Norit escoltava amb les orelles totes badades a Llorençó com tal de que no se li escapàs cap paraula de la boca del seu protector i "amic".
" Doncs -continuà Norit -els teus són venguts a trobar-nos per exigir-nos que els passem el comandament i control de les mines de petroli. Ja saps que tenim un tractat. Doncs nosaltres, baldament aquest ditxós tractat, sabem molt bé que els enginyers estem a casa estranya i que un dia o l'altra ens haurem de marxar, malauradament, amb caixes ben destrempades".
Norit, arribat a aquest punt, s'aixeca de sa butaca fent una fera d'indignació i m'interromp a l'"amic enginyer":
-" Com és aquesta ? Vosaltres, els enginyers, que tant heu fet per les mines de petroli i per nosaltres, ara, aqui, hi ha algun desagraït que vos vol fer fora. Això , Excel-lentissim Llorençó, jo, com capatàs, no ho puc consentir. Què són aquesta guarda de cap fotuts ? Primer tastaràn les meves garrotades".
Llorençó, amb la diplomacia que caracteritzava els "enginyers", respongué a la interrupció del seu més feèl i servil col-laborador:
" Em sap molt de greu, Norit, veure't molest d'aquesta forma, ja que la teva llealtat i paraules d'amistat, són, elles, del tot sinceres; però queda't tranquil que tot seguirà com abans.Vos traspassarem el timó, però els qui, darrera les cortines, seguirem tenint el mànec pel rostoll, serem els enginyers que som els més llests i més intel-ligents.. Norit no heu dubtis mai".
Norit ,arribat a aquest punt me cau ben confiat en la trampa de l'enginyer, si bé, abans encara per fer més palesa el seu servilisme i col-laboracionisme, s'atreveix a advertir que les coses encara poden empitjorar encara més. Empitjorar, no pels "moranets" sino pels "enginyers". Llorençó li ha proposat esser l'home bo dels "enginyers" en la junta directiva que's farà càrrec del territori i de les mines de petroli.
" Te demanan Norit que siguis el nostre representant en la junta que els teus han de constituir per a regir territori i mines".
-" A mi no m'heu de demanar res. A mi m'heu de dir: Norit fer això i això altre . » serà la resposta del llepafil de capatàs.
Si Norit estava més content que un pasco, Llorençó el superava. Assolia els objectius dels seus - dels "enginyers" per complet.
Per al Païs de les mines de petroli començava una nova etapa dirigida teoricament pels mateixos " morenets" . L'enginyer Llorençó i el capatàs Norit posaren tots els punts i comes que calia per a posar en marxa aquesta nova etapa.
Els anys, els mesos, els dies, les hores anaven passant amb certa tranquilitat. El Païs de les mines del petroli tenia al capdavant seu al Gran Capatàs Fasol. Quan, Fasol, mori el sucedi el seu fill i aquest també el fill d'ell; que, com l'avi, es deia Fasol.
Norit era el braç dret del Gran Capatàs Fasol ( de Fasol, l'avi i de Fasol, el nét) a més de ser l'enllaç amb el padri "enginyer" cada cop més discret encara que igual de present. De fet el qui deia : " Aquesta boca és meva " i tallava el bacallà no era el Fasol ni cap dels seus parents. Era ni més ni menys que el Norit i, darrera el testaferro de Norit, com us podeu imaginar hi havia la mà del totpoderós "enginyer".
Ja han passat, encara, més anys,mesos, dies i hores des de que els païs de les mines de petroli es governa en teoria per ell mateix. Com sempre Norit seguéix fent i desfent el que el padri "enginyer" li deixa fer i desfer. Però, Norit, ha tornat vellet i els "morenets" cada vegada suporten menys als "enginyers". Sobretot no els suporten del dia aquell que partiren el territori, d'uns germans seus, amb uns antics propietaris; que els "morenets" nomenen ni més ni menys que els "polissonots".
Morenets i polissonots són parents d'enfora ja que, uns i altres, tenen un mateix i comú avantpassat. Però els seus camins han prés dreceres diferentes una de l'altra. Morenets han quedat sempre en el seu niu. Polissonots, ells, foren, un dia, foratgitats del seu propi niu i
haguéren d'espavilar-se de bon de veres per guanyar-se les garrofes; ja que, fora de casa, no tot han estat flors i violes per aquests "polissonots". Més bé ha estat el contrari.
Els "morenets" veuen als "polissonots" com uns lladres. Lladres del territori d'uns germans seus i, en certa manera territori, seu. Els « morenets » tenen una enveja que no és de dir dels "polissonots". Encara que no tant com als "enginyers" els senten més desperts i més capassos que no pas ho puguin esser ells i els seus.
Morenets i polissonots són, ambdos, de ronyó clos. Apart del llunyà avantpassat tenen altra cosa en comú. Totdos adoren a un sol déu. Els "morenets" li diuen Âla. -Àla per amunt! Àla per avall! -. Els "polissonots" ells el nomenen Ja Vé. - Ja Vé per aquí! Ja Vé per aquí deçà! - Males llengues conten que, els "polissonots", haguéren de fugir de casa seva per una maldició que el Ja Vé els llançà per no haver reconegut a un tal Atxum per fill seu; i haver fer-lo fet enclavar, de mans i peus, a una creu; coronat, el cap, amb una corona d'espines.
Als "morenets" això de l'Atxum els fa un nu a la gargamella, si és un fill del Ja Vé, de l'Âla o de la mare que els parri. El que treu de botador als "morenets" és que els "polissonots" després de més de mil anys d'absència hagin tornat i s'hagin instal-lat amb el consentiment del padri "enginyer"; el qual ara per més burla i afronta les dona en propietat el terreny o almenys una bona part seva . Terreny del que, els polissonots, tendràn gran esment com una cuinera el tendrà, ella, de la llet que ha deixat damunt el foc. D'aquest terreny, partit pels "enginyers", la part que ha tocat als "polissonots" esdevindrà un autentic jardi florit.L'altre, el del germà dels « morenets », tal era ahir,tal és avui si encara no està més fotut.
Tornem, emperò, al Païs de les Mines del Petroli. Crec haver-vos dit que el Norit ha envellit. Tot i aixi, l'home, va tocant els instruments que els "enginyers" el deixen tocar. Un dia toca el clarinet, l'endemà toca el violí, l'altre tocarà la flauta. Alguna vegada, fins i tot, durà la batuta i dirigirà la banda de música; a les ordres - clar està - del padri "enginyer".
Es va formant, des del moment del temps aquest dels "polissonots", en el Païs de les Mines del Petroli un partit revolucionari. Són els que ara no comanden i voldrien comandar. Però no comandar sobre el paper com el Gran Capatàs Fasol o el testaferro del Norit , sino comandar de bon de veres i sense que , d'amagat o no tant d'amagat, els "enginyers" els hagin de dir que han de fer o no han de fer.
El partit revolucionari del Païs de les Mines del Petroli prepararà la Revolució com us podreu imaginar. Aquesta esclata a rel d'un viatge del Gran Capatàs Fasol.
Hi ha sang i broll per tot arreu. A ca'ls enginyers riuen groc .El seu amic, Norit, no té ja l'empenta de la jovintut. No sap, el pobre, on posar-se i per surtir, del laberint en que es troba, es vesteix de dona. De res li servirà la fressa perquè, els revolucionaris, el deturaràn i en faràn picadet . Quan el Gran Capatàs Fasol torna del viatge acompanyat d'un familiar seu deu reals del mateix els passa.
A la plaça gran del País de les Mines del Petroli, els revolucionaris, han penjat a Fasol, el seu parent i a Norit. Hi manca talvolta Llorençó (aquell famos enginyer que feu el pacte amb el Norit perquè els enginyers seguissen controlant tot ). Llorençó malgrat tot era un bon amic dels morenets i no només de « morenets » com Norit o Fasol. Però fa temps que Llorençó passà al que diuen millor vida. Si s'hagués trobat en aquesta vida i al Pais de les Mines de Petroli, hauria esclatat la Revolució ? Chi lo sá !