Retòrica

En Jonàs i al retòrica no es duien gaire bé. A ell li agradava callar més que parlar, no s'estenia en explicacions innecessàries, i considerava que parlar poc i pausadament era senyal de bon seny. La retòrica però imperava al seu voltant. Era pràcticament l'única arma vàlida en un ambient de pau. Els altres feien servir de la retòrica contínuament.

En Jonàs no. No volia convèncer a base de fer-se pesat. Senzillament. Sentia que tenia coses a dir, però que podia fer servir altres mitjans que no fossin els estrictament orals. Es podien dir les coses de moltes maneres sense encetar un discurs, sense allargar-se en comparacions i argumentacions. Observava que la gent tenia pànic del paper, com si l'oralitat fos més precisa i més exacta.

En Jonàs pensava que la paraula havia de ser en certa manera venerada. Ell mateix no la venerava prou, i se'n sentia culpable. De vegades s'havia excedit en fer-ne ús, però sense gaire perill en realitat, atès que no l'havia parlada. Sentir veneració per la paraula significava fer-la valuosa, donar-li la importància que tenia. No només com a bombardeig del cap dels altres amb conceptes interessants o ben trobats, no pas com a demostració vanitosa de la pròpia capacitat oratòria, no pas en tant que representació més directa de la intel·ligència manipulativa, sinó com a comunicadora de necessitats i informacions. La retòrica anava en contra de tot això.

Però en Jonàs no es deixava enganyar. La renúncia a la longitud no implicava necessàriament la renúncia a l'artificiositat. Frases curtes i ben trobades no eren el contrari de la retòrica improvisada. De cap de les maneres. En Jonàs sabia que darrera de conceptes concentrats hi havia molt de pensament, i que en definitiva i havia la mateixa intenció que en un discurs llarg, només que s'amagaven els origens i les causes.

Així la motivació retòrica era diversa. En general existia l'opinió generalitzada que restar en silenci era una demostració de falta d'idees o de buidor mental, signe de ximpleria i simplicitat de pensament, indicació clara que no hi havia res a dir, que no hi havia activitat cerebral clara. Així grans intel·lectes havien passat per absolutament estúpids, no pas perquè no tinguessin res a comunicar, sinó perquè preferien no fer-ho.

I és que la dialèctica sempre havia de ser una batalla. Entre parts en conflicte. Parlar per entendre's semblava impossible, una ambició absurda. Parlar per intentar canviar el món era quimèric i agosaradament ambició. Calia parlar per refermar els coreligionaris en les tesis acceptades, fer cohesió grupal i insultar directa o indirectament els altres, o si més no menysprear-los. Així doncs la paraula poques vegades servia per transmetre la bellesa, molt sovint per transmetre només vanitat, per demostrar i com un acte de dominació dels uns contra els altres.

En Jonàs s'adonava que no per acabar les converses es tenia més raó, per bé que molts consideraven que allò millor exposat era més veritable, i havia de ser considerat la veritat per tant. En Jonàs veia aquí un patiment silenciós, dels que no tenien res a dir o no volien dir res, contraposats als que emplenaven l'espai amb la seva veu, melodiosa o no, monòtona o cantaire.

El discurs com a elaboració necessària de la idea, com a estructura indispensable de la seva fonamentació, el sentit que la frase simple no condueix enlloc, que cal ampliar successivament, duia a la construcció laminar i expansiva de grans corpus dialèctics, de veritables monuments a la innecessitat, a la reiteració exagerada, a la voluntat de convèncer per exhaustivitat, que en definitiva volia exhaurir, esprémer la paciència per tal d'aconseguir un assentiment, un vot o una adhesió. El de menys era que les idees fossin encertades.

Al capdavall la voluntat sotmesa d'un tercer era tenir raó, tenir raó no en relació a la veritat en si, tal qual i de manera natural, sinó tenir raó en tant que es guanya el convenciment i el recolzament d'altres persones. Tenir raó aleshores és convèncer. I ho és tant que la veritat en realitat importa poc. Qui pugui convèncer que l'aritmètica és un disbarat pot tenir raó, i entre els seus feligresos haurà convençut. En Jonàs sentia que vivia en un món dominat per la pura diatriba verbal, per una dialèctica sense lògica, per les mes absurdes bajanades dites amb posat greu i raonades cínicament amb artificis verbals i coincidències curioses per tal d'adobar la seva veracitat.

Res més lluny de ser real. La dialèctica es nodreix de la contradicció i de l'emoció. No tenia gaire a veure segons en Jonàs amb la veritat en tant que ho pot entendre una persona dotada d'una ment normal. La veritat només és una en tant que possible. En tant que és impossible i que no hi ha veritat en un camp donat del coneixement, o encara no s'ha descobert, aleshores cada tendència lluita per la seva veritat, amb totes les armes, amb la fama i el prestigi, amb argumentacions inapel·lables en aparença, amb l'ús dels prejudicis més acceptats, amb l'amenaça fins i tot. Al damunt de la taula del debat sempre hi ha les armes de la marginació, les estratègies més immundes, les jugades a sotamà.

La veritat però camina sola, es troba aïllada, alguns la tenen, o la intueixen. En Jonàs no volia sentir-se propietari exclusiu de la veritat, això hagués estat un excés, però tenia algunes veritats. Al final la paraula feia l'acció. Fer i declarar era el mateix. Extreure una declaració d'aprovació era una fita d'allò més màxim per a molts. En Jonàs però no hi trobava l'interès.

En efecte, la no oposició era per a alguns, ben situats, era la demostració de la seva raó. El fet de no rebre crítiques d'una majoria silenciosa, i rebre alguns recolzaments puntuals, era motiu suficient per sentir-se avalats d'aquesta majoria, sense conèixer el seu parer en el fons. La reacció a la consciència d'aquesta realitat, del fet que hom pot rebre el recolzament de les majories i tanmateix no rebre la seva aprovació en absolut, feia caure alguns en la negació de la importància de l'opinió dels demés, entesos com a singularitats o fins i tot com a col·lectius.

En Jonàs prou s'adonava que hi havia qui, apercebut de la injustícia essencial de la seva posició al món, negava el silenci o la inacció en tant que oposició manifesta tot i que tàcita, centrant-se només en les oposicions en tant que obstacles plantejats efectivament, de manera declarada i obertament antagonistes. Així doncs hi havia l'ingenu i l'avisat, entre els ben situats, tots dos basant-se exclusivament en la dialèctica per tal de mantenir la seva posició.

Tornant a la vida quotidiana, en Jonàs observava com sovint la paraula era utilitzada, magrejada i rebregada fins a deixar-la irreconeixible. En el fons la paraula hom la subordinada comunament a l'essència d'un mateix. La paraula era habitualment una ràfega de trets encaminada a impactar les defenses de l'altre. Paraules expressives isoladament, sense un discurs aglutinador, sense una intenció al darrera. Això feia que sovint en Jonàs no entengués quan li parlaven. L'ús de paraules claus el confonia.

Certament la comunicació entre persones no era honesta, natural i sense més embuts que els necessaris per ser educat. La comunicació entre persones es farcia d'intencionalitats amagades, d'intents d'assalt a la fortalesa dels altres, a imposició onerosa dels propis criteris. Hom pensava que per tenir un llenguatge florit o connectar construccions lingüístiques complexes, s'arribava a una veritat més fonda, una veritat indiscutible. Vet aquí el matís. Indiscutible en tant que no es pot discutir, perquè la persona mateixa és indiscutible o perquè el seu abús de la lògica tot pervertint-la en contra del sentit comú fa la discussió impossible.

En Jonàs no volia ser un individu indiscutible. Volia tenir una dialèctica tranquil·la amb esquitxos d'humor. La seva intenció última no era imposar-se perquè sí. Imposar la seva lògica sense tenir en compte les lògiques exteriors. De tant en tant acceptava de bon grat un canvi en els seus plantejaments, en aquells més arrelats, durant una estona i per donar-se el gust d'adherir-se al raonament d'algú altre. L'exercici no podia ser més productiu. Després tornava a les seves idees originals sense cap problema. Donar la raó no costava res.

També però se sentia previngut en contra dels que donaven massa la raó. En Jonàs ho experimentava com una excepcionalitat. I habitualment defugia la confrontació dialèctica amb diverses armes, però no pas donava la raó perquè sí. Quan reconeixia un argument de pes, ben exposat i assumible parcialment feia un esforç i li donava una oportunitat. Però no era pas qüestió de menysprear per asserció.

En Jonàs se sentia dubitatiu de vegades. Entre la fascinant esterilitat de la polèmica i les avorrides exposicions e la raó més pràctica. En Jonàs no sabia com classificar-se del tot exactament. Participava sovint d'agres discussions, en d'altres ocasions callava mentre els altres parlaven. El que importava aleshores era però la seva consciència que la paraula era per llençar-la.

Hi havia qui molt sorrudament i amb molta tossudesa s'entestava a considerar que la seva raó era defensable amb ungles i dents, que tenir raó i notar que es té raó era suficient com per llençar-se a infinitat de batalles, que es podia cridar quan hom tenia raó o que es podia parlar amb excessiva serenitat segons fos el cas. Tenir raó però no era tenir-la de veritat, era només adonar-se que un tenia raó. En Jonàs no feia en general gaire cas de les seves raons, que al capdavall es demostraven per una cosa o l'altra, com totalment equivocades. De res servia aleshores l'abraonament en la raó.

Però atenció! La raó existia per en Jonàs. El relativisme no era absolut. Hi havia algunes veritats, de l'aritmètica i de la vida corrent. Veritats que podien expressar-se amb paraules planeres, o potser amb silencis si eren relativament inefables. Veritats que podien ajudar o perjudicar
, veritats indefugibles. En Jonàs coneixia un bon grapat. La qüestió no era relativitzar per tal de sotmetre, afirmar l'error per tal de suggestionar, la qüestió no era construir una veritat sectària i il·lògica, basada en parts d'un pensament sencer.

Per altra banda l'agressivitat exclusivament verbal i argumental de la majoria dessolava en Jonàs. Hi havia lleis en contra d'un cop de puny, però no hi havia cap llei en contra d'haver de sentir un disbarat. És més, aquestes agressions manifestes en contra de la bona raó i el sentit comú de les persones era celebrada i enaltida per seguidors i compares de l'autor de les mateixes.

En Jonàs no volia saber-ne res d'aquestes agressions. De tant en tant es permetia fer una gràcia, alguna cosa que considerava ocurrent de consignar, un acudit innocent o intencionat, per tal d'expressar ben clarament el seu pensament que la paraula era arma, i denunciar implícitament l'abús que de tal funció es cometia d'ordinari al seu voltant. No tenia intenció però de convèncer. No donaria la vida per una idea, no era el salvador de la pàtria i no tenia cap intenció de portar ningú al seu terreny, de grau o per força, per tal d'alimentar la seva vanitat i crear, que no descobrir, una veritat nova que pogués associar-se-li.