resseguint...

resseguint la nova paraula
observo decadència
en la tristor d'hores fosques... així, primitivament, sense marge d'error,
i tot com sempre volgut,
classificat en ulls que tot ho remouen


clar que si hem de predir el futur de la vida
amb la bellesa que envolta la nostra degradació com a éssers vius,
llavors més val creure en nosaltres mateixos i prou, i restar atents per clarificar-nos l'ànima sense déus ni dictadors
perquè ja som
i també serem prou valents
per afrontar la desgràcia del viure
quan va acompanyada per la mort...

i no és una reflexió filosòfica casual,
és una metàfora per resumir íntimament
l'experiència depressiva d'alguns moments que m'ha tocat viure,
perquè quan ha mort la proximitat
també ho ha fet el propi cos, i el cor
que deixa de bategar uns quants segons
es torna a refer després, sempre després
resolent els dubtes, convertint-nos en realitat
i posant-nos al lloc que ens pertoca, que és sempre a la terra, a la vida finalment