Respirar no vol dir viure

Els seus pares visqueren la seva infantesa com qui escolta el so d'un tren que passa de llarg a una velocitat incalculable. Que poc costa perdre'l de vista...
Van elogiar els seus primers sorolls indesxifrables com si es tractessin de versos de Verdaguer. Hi havia por a les seves mirades quan veien com se li feia petita la roba, com els anys esborraven l'esbós creat per uns pares amb l'esperança de ser per sempre indispensables.
Els amics. Llargues tardes compartides amb els amics feren de la seva vida un argument ple de banalitats. Tardes de cafès i partides de cartes inacabables es refugiaven dins les parets d'un bar que protegia els innocents anhels de pau i llibertat d'un món armat amb metralletes. Entre rialla i rialla parlàven de tot el que els preocupava, sobre com de fàcil seria canviar una realitat arrelada a la ment d'aquells que encara han de néixer. Ell observava d'una en una les cares que l'acompanyaven cada dia, les veus que el penetraven a cada moment, i tan sols li eren familiars.
Ell sempre havia pensat que la llibertat pot arribar a estar plena de limitacions quan no posseeixes res del que t'envolta.
ES sentia fràgil. ES sentia fulla seca girant sobre ella mateixa, empesa per la força del vent,seguint la direcció d'altres fulles que, com ell, també havien caigut dels arbres. Potser per uns moments s'atrevia a sortir del crepuscle que reduïa a cada sospir el seu espai vital, que confonia els seus punts de mira, que l'obligaven a no voler tenir per por de perdre-ho.
Temps al temps, pensava... i la fugacitat del temps va decidir acompanyar-lo en l'anar vivint la seva realitat, tant profunda, tant pròpia, tant exageradament seva... que buscava, trobava, perdia, oblidava, esperava no oblidar, oblidava l'esperança de trobar, buscava el tenir i es perdia en la búsqueda.
Ara el cansament de tota una vida el convida a aturar el seu camí.
Assegut al límit d'un precipici no gaire lluny d'enlloc, ell juga amb els dits dels peus per ajudar a passar l'estona, tanca els ulls amb força quan, per primera vegada, un sentiment de soletat l'esgarrifa i el fa sentir indescriptiblement sol. Mira al seu voltant,cap altre destí no l'incita a iniciar un nou viatge.
La tristesa l'embolcalla i la ràbia el fa sentir cada cop més minúscul. Els arbres semblen créixer i es mouen d'una banda a l'altra com si intentessin desarrelar-se i sortir corrents. Veu com tot es mou frenèticament al seu voltant, tot gira com si es tractés d'una ruleta.
Pregunta...però altra vegada, només el vent i el soroll de les fulles li responen amb un suau xiuxiueig. Parlen entre ells, però ara no els pot entendre.
Les llàgrimes li recorden tot el que tenia i va deixar escapar.
Respirar no vol dir viure. Ell ha respirat profundament sempre que el vent li ha bufat de cara, però quin sentit té viure si no tens ningú amb qui respirar?
Va decidir un camí lluny de tot i de tothom. Va rebutjar tot el que se li oferia i va témer totes aquelles responsabilitats que el féren sentir viu. La por de cometre els errors que fan a una persona més humana el conduíren a l'egoisme de només mirar endavant, sense pensar en tot el que deixava enrere.
El cansament l'atrapa. De sobte un pessigolleig recorre el seu cos. Els ulls cansats de tant dormir se li obren davant un buit expectant, interrogant sobre les seves intencions, ell pregunta... Ara, amb els peus també envellits avança lentament fins arribar al final del precipici. Els cabells esbutllats de mai pentinar-los s'aparten de la cara amb una forta alenada d'aire. Deixa que el vent l'acariciï la pell com mai havia permès fer-ho a ningú. Estira els braços i obre i tanca els punys de la mà com si agafés grapadets de vida. Està cansat, els genolls li fallen, però no sembla molestar-li. Només un pas en fals faria que la seva fós una història inacabable. Només un pas en fals que dóna de manera quasi involuntària. De cop el vent bufa amb molta més força. De cop el buit deixa d'obervar-lo, de cop ha trobat la resposta, ha deixat d'esperar una desició, la de deixar d'esperar per sempre.