Residu

Residu

Una membrana incorruptible em mira amb la seva transparència d’ull cec. No em retorna la mirada: la reté. Tocar-la és el desafiament. Té la textura d’un pètal industrial. Quan es plega, cruix amb una sequedat que cap organisme ha conegut mai.

No pateix com nosaltres, fets de carn tova i pressa. La nostra matèria cedeix, s’estova, es rendeix al temps. La seva no. La seva simplement roman.

No té pulmons, però aprèn del meu alè. S’infla. Es tensa. Amb l’aire que em roba fabrica un pit buit, sense cap batec.

És el residu perfecte: forma sense destí de podrir-se.

Si ara mateix poséssim un cor dins d’aquest embolcall, la carn es tornaria una taca fosca en pocs dies. Una pasta amarga.

Però ella no.

Ella conservaria la forma de l’espant.
El motlle exacte del múscul que es desfà.

I durant segles romandria allà, intacta, retenint el fantasma d’allò que algun dia va bategar.