REPTE DE MINIRELATS N. 6 - Un aniversari assenyalat

RELAT GUANYADOR:

Un ram - Vladimir

Cada any se n’oblidava. Arribava a casa de la feina esbufegant –vivien en un quart pis sense ascensor–, entaforava les sabates al sabater, es calçava les plantofes, i s’escarxofava al sofà a fullejar el diari. Llavors sentia la veu d’ella, amb un deix d’indignació a penes reprimit:

–Quin dia és avui?

El pensament venia com una fogonada: l’aniversari del casament! El reguitzell d’excuses, justificacions i disculpes amb prou feines aconseguien apaivagar el disgust de l’Aina. La reconciliació, si hi havia bona voluntat en ambdues parts, només arribava al vespre.

Avui, però, se n’ha recordat de bon matí, i sortint de la feina compra un ram de gladiols grocs, les flors preferides de l’Aina. És un ram ostentós, un punt excessiu, cenyit amb una cel•lofana transparent. En el trajecte en metro el sosté, digne, tot dedicant als altres passatgers somriures beatífics, sense rastre d’aquella timidesa que acostuma a rosegar els homes quan passegen amb un ram de flors.

És una tarda de Febrer assolellada. La primavera sembla que s’ha avançat aquest any, i els raigs de sol fan espurnejar els pètals dels gladiols, amb guspires daurades que enlluernen. Les ombres allargades dels xiprers de l’avinguda entapissen l’asfalt. Li agrada molt, el ram. Llàstima que els gladiols grocs no llueixin gaire quan els repenja contra el marbre grisós de la làpida.

----------------------------------

RESTA DE MINIRELATS PARTICIPANTS:

Turbulències - deòmises

El taxi el deixa a la porta de casa dels seus pares. Les turbulències del vol encara persisteixen en els timpans i no escolta l'import de la carrera immediatament. Paga i, amb la maleta de mà, surt del taxi, que desapareix esperitat. Les persianes abaixades indiquen que el matrimoni encara dorm, malgrat ser l'aniversari de noces. Regira les butxaques i troba el clauer amb les tres claus del domicili patern. Tria la de la portella lateral que comunica amb el garatge, per no espantar-los amb el soroll que pugui fer en entrar per la porta principal; així no haurà de pujar la pesada persiana des de l'exterior.

El garatge és a les fosques i l'escletxa de llum que entra en obrir la porta fa que s'il•lumini una part del cotxe. Les claus són al contacte, un mal costum que té el pare, les llunes abaixades perquè no hi hagi sorpreses i es bloquin les portes. Abans d'entrar al cotxe, l'Íñigo deixa la maleta de mà a prop de l'accés a l'habitatge i encén el fluorescent. S'acomoda dins del cotxe i gira la clau en el contacte. Els llums vermells parpellegen, les agulles del quadre de control ascendeixen fins a indicar els nivells reals. Hi ha prou benzina, pensa. Trepitja l'embragatge i deixa el vehicle en punt mort. Engega el motor, manxa l'accelerador diverses vegades perquè les revolucions augmentin i espera.

L'ovella negra de la família ha tornat i el regal d'aniversari per als seus pares estarà llest en pocs minuts.

----------------------------------

Aniversari zero - teresa serramia

-Tinc una por....Em tremolen les cames!!
-I ara!, què dius? No!
-Tu rai. Tu, és clar que no en tens de por.

Entrem a l’habitació. Em despullo. Em poso la camisa de dormir i em fico al llit.
Obeeixo ordres. Cama dreta enrera, agafada per una banda. Cama esquerra enrera, agafada per l’altra banda. Ben fort. Comencen els patiments. Els esforços. Els esgarips.

-Apreta!, va!, apretaaaaaaaaaaaaaaaa...............
-Més. Més. Més.........................
Estic que no sé on estic. Sufocada. A punt d’explotar.
-Va!!, vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

Se sent un plor. -ja està, penso- Fals. Les cares estranyades m’ho desmenteixes. Què passa? De sobte:
-Toco un peu!!
Ella estira fort: un altre plor!
Bessons, i no ho sabia!!

Surten de l’habitació. Tinc uns dolors estranys...Ho he llegit al diari...I si se n’han deixat “uns quants” dins meu???
Això va passar així. Tal i com us ho conto. Us ho podeu ben creure.

Va passar! Em va passar!!
Un aniversari zero, per dos naixements: el Toni i l’Àlex.

----------------------------------

En coma... - joandemataro

La Remei té setanta - cinc anys i viu sola a casa seva perquè se sent forta encara.“ Gràcies a Déu! ”- diu sempre.

Mai no para. Cada matí va a caminar pel passeig marítim, al vespre queda amb les amigues per prendre un talladet i xafardejar una mica, a la nit li agrada dedicar-se una estoneta a escriure poemes i relats ; però el que més li agrada és estar amb la Mariona, la seva néta de nou anyets.

La Mariona és preciosa; té els ulls del Manel ( “ Que en pau descansi “- diu sempre la Remei quan l’anomena ) i la mateixa veueta que la seva mare quan era petita. Avui va a recollir-la al col.legi i la portarà a la fira de Mataró, com cada any. La Mariona diu sovint que la seva iaia és la millor del món.

La Remei tanca la porta i baixa les escales; amb tanta mala sort, que li falla una cama i cau violentament .

-----xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx---------------

Avui fa un any . La Mariona ja fa temps que diu que vol veure a la iaia, la mare ha decidit portar-la a l’hospital.

En entrar a l’habitació, la Mariona queda molt impressionada en veure-la tan fràgil entre aquella munió de cables i aparells. Fa el cor fort i se li acosta al llit. Li frega dolçament el dors de la mà i un pregon lament surt de la seva boca “ iaia!”.

La Mariona s’eixuga les llàgrimes, mentres la Remei obre els ulls…

----------------------------------

UNA GRAN LLIÇÓ - Materile

Era el migdia i anàvem a dinar. La meva àvia parava taula i la meva tia acabava de fregir la pilota. El dia abans havia fet brou, i tenia el costum d’aprofitar la pilota el dia següent, era boníssima arrebossada amb ou i farina. La meva germana era a l’hort amb l’avi, aviat arribarien i podríem dinar.

Jo estava molt contenta perquè era el meu aniversari; mai havia passat l’aniversari a Ripoll, sense els meus pares, i rebre regals dels veïns em feia sentir molt especial.

Quan ja estàvem acabant de dinar, es va obrir la porta (era una planta baixa i no tancaven les portes) i va aparèixer el meu pare amb una Sara, pastís fet amb pa de pessic i crema de mantega, recobert amb trossets d’ametlles torrades. La meva il•lusió va ser molt gran, el vaig abraçar, el pastís, i vaig dir que tot era per a mi. La meva tia va portar un ganivet i un plat , me’l va posar al davant i em va dir: “Ja pots començar, tot per a tu. Espavilat si no vols que es faci malbé”.

Vaig mirar el plat i el pastís que em va semblar enorme. Vaig veure que no me’l podria acabar i vaig preguntar si en volien: “No, és tot per a tu”. Vaig començar a menjar-me’l mentre veia aquells ulls que em miraven amb pena. I va ser llavors quan vaig comprendre que les coses tenen valor si les pots compartir.

----------------------------------

*****ANIVERSARIS PREMIATS - magalo

Es el nostra aniversari de casats. No ens ha suposat cap esforç arribar-hi. De fet, ens ha anat prou be!. Però pensant amb els que tenen poca paciència els uns amb els altres, crec que estaria be donar algun incentiu en forma de premi a aquells matrimonis que arribessin als cinquè aniversari, i un cop assolit, llavors cada cinc anys podria augmentar el premi. Es podrien dir: bodes de xapa, estany, alumini, bronze, plata..i així successivament. ¿Oi que hi ha tantes estadístiques de masses divorcis?, doncs així tothom tindria un al•licient. Això si!, el govern hauria d’invertir en regals, primer més senzills i després cada cop més importants. Amb el decents del divorci, el govern milloraria l’ imatge que hi ha dels matrimonis al nostra país. I en conseqüència, la gent es casaria més, invertiria més en la seva boda, faria augmentar la natalitat i l’economia es refaria de la crisi.
D’ençà d’aquell vint-i-un de Juny de fa vint-i-cinc anys, aquell dia que coincidia amb un mundial de futbol, i que per això crèiem que no vindria ningú a la boda, les coses havien canviat bastant.
més canes, més greix, més despeses, mes ocupes a casa..
Una cosa no havia canviat: El futbol. Aquest seguia estan present a les nostres vides, amb una petita diferencia: ara ja no l’odio tant com el dia del nostre casament. Ara m’agrada mirar algun partit de tant en tant.

Ja que somniar és gratis, a mi em deuen .. !cinc premis!

----------------------------------

Quan arribes als cinquanta - Nubada

Amb els anys aprens, o no, a valorar l'essencial. Com aquell petit príncep, que ja ho sabia de ben petit, has arribat a entendre que l'essencial és invisible als ulls. Què hi fa que hagis fet panxeta, que els pits et pengin, que ja no sàpigues el color dels teus cabells dels anys que fa que te'ls tenyeixes o que ja no recordis quan et van començar a dir senyora.

Valores les amistats reals i no et preocupa no agradar tothom. Entens que la feina és la feina i la teva vida és la teva vida. Rius com una boja amb les amigues i fas safareig sense fer mal. Has perdut la por al ridícul i ets capaç d'espifiar-la davant de tothom i mantenir aquella dignitat amb el riure sota el nas.

Però calladament, encara mantens dins teu pensaments inexplicables, dubtes, neguits, tristors, preocupacions... que només sap qui ha de saber.

I quan arribes als cinquanta ja no esperes cap festa sorpresa, o sí. En tens prou en reunir la família i veure junts els germans, i que et regalin un àlbum amb fotos antigues que recullen la teva infantesa i la teva juventut. I sense que calgui dir-ho, compartir plegats el sentiment de recordar els pares amb enyor i mirar els fills amb esperança.

I és que quan arribes als cinquanta ja tens una edat.

----------------------------------

SISTEMA DE PUNTUACIÓ
PUNTUACIONS FINALS I GUANYADOR DEL REPTE