Repòs

La gandula es gronxava suaument després d'haver perdut el pes que la tensava cap al terra. Durant els minuts previs a l'atac de cor ella havia estat llegint l'últim recull d'articles de Narcís Comadira. Aquell autor la commovia. -Un paràgraf més i me'n vaig a dormir- havia decidit. El llibre la submergia dins una prosa poètica amb una facilitat abismal. Cada frase, cada paraula era mastegada i assaborida fins a devorar-ne el gust. Deixava que el so, llegit amb un fil de veu, s'endinsés gola avall lentament, on el significat del terme es mesclava amb la frescor d'un còctel de vermut dolç i desapareixia en l'anonimat amorf dels significants abstractes, per deixar pas a l'aroma del mot següent; al ple sentit de la nova estructura. La matava de plaer. Però aquest no era vibrant. Era un plaer espès, calm, talment com el vaivé d'una mar serena. Instants abans de la fiblada s'havia adormit. L'oreig era suau, la nit governava les ombres del paisatge costaner i la brisa fresca jugava amb els seus cabells platejats que ondulaven graciosos per la rigidesa de l'edat. De sobte li faltava aire. S'ofegava. Una pressió ingent al pit l'oprimia a batzegades. El pes era prou asfixiant com per haver-li paralitzat el braç esquerre. Amb un gest tosc però instintiu s'havia abalançat cap al cantó per tal d'incorporar-se però el somni l'havia traïda; no es trobava a l'habitació de casa. Desorientada i desficiada havia cercat gairebé a cegues els ansiolítics de sobre la tauleta de nit però fatídicament, un segon abans de perdre l'equilibri s'adonà que sota el seu cap no hi havia aquell moble antic de fusta d'olivera que tant apreciava, sinó el vèrtex cantellut d'una taula de vidre glaçat que una hora abans li havia demanat al cambrer per tal d'arribar millor al seu Daikiri.