Remordiments

-Què fan un arquitecte, un científic, un enginyer d'explosius i una organització ecologista junts a una vivenda dels suburbis subterranis de la gran ciutat Macro Nova York?
-Doncs... no ho sé... digues.
-Planejar la major carnisseria de la història.
-Jajaja
-Si us plau, no rigui, és molt seriós això Doctora!
-Ho sento, perdona`m es que pensava que era un acudit i, tot i que no m`ha fet gràcia he rigut per complaure`t.
-T'explicaré des de bon començament els fets que m`han portat fins a la seva consulta:
Jo era un habitant mitjà del complex urbà més gran construït de tota la història. Composada per tres pisos diferents; el subterrani, on vivien les classes més baixes enfonsades en misèria i brutícia procedent dels dos pisos superiors. El pis terrestre, amb els seus gratacels que, alguns fins i tot, penetraven en el pis superior de la ciutat, el pis flotant com l'anomenaven. Aquest pis s'elevava per sobre dels grans edificis del pis terrestre sostingut per un gran pilar cada pocs metres. Era el pis de les classes socials altes, la gent amb diners, que vivien despreocupats de tot. Ignorants de la gran sort que tenien de viure allà dalt. Així era Macro Nova York. Amb els seus vuitanta milions d'habitants, als que hi havia que sumar els incomptables habitants il·legals que hi havia, principalment, als suburbis subterranis. Aquesta gran ciutat generava tal contaminació que tota la part nord del continent americà ja havia quedat sense vegetació i tot l'oceà atlàntic sense vida. I això anava en augment. Aquella ciutat sola estava acabant amb la vida del planeta, motiu per el qual apareixien múltiples organitzacions ecologistes entre els seus habitants, a una de les quals jo pertanyia. Aquestes organitzacions estaven perseguides per la llei degut als seus actes qualificats com a terrorisme ecològic basat en fer volar per els aires les fàbriques que desprenien tants gasos tòxics i es desempallegaven dels residus abocant-los al mar. Gairebé mai hi havia ferits en aquesta mena de actes ja que es feien a la nocturnitat mentre les fàbriques estaven tancades. Però ni totes les organitzacions ecologistes de la ciutat donaven abast. Les fàbriques, els reactors nuclears i, en definitiva, tot el que era destruït es reconstruïa en qüestió de pocs dies. El poder econòmic dels fabricants d'aire pur era massa gran com per a combatre`l amb les nostres armes.
-Aire pur?
-Efectivament, l'anomenada alta societat n'era la principal consumidora d'aquest aire pur que es venia en bombones que s'instal·laven a l'interior de les cases per tal de poder-hi respirar com a la antiguitat. Els consumidors d'aire pur tenien una esperança de vida molt superior a la resta d'habitants de Macro Nova York, però la fabricació d'aquest aire pur creava una gran quantitat de toxines que s'alliberaven a l'atmosfera obligant als habitants a vestir unes màscares especials per filtrar-les. Però ni als animals ni a les plantes els hi pots posar màscares, a més la quantitat d'oxigen a l'aire era cada cop menor.
Bé, com t'anava contant, l'organització de la que jo n'era membre volia anar més enllà dels petits atemptats, volia arrancar el problema des de l'arrel.
-Desfasament temporal, desviació personal...
-Com dius?
-No res, anotacions per al diagnòstic, pensava en veu alta, continua contant-me la teva historia.
-D'acord, doncs vam començar a reunir-nos, tots els membres de la meva organització, als suburbis subterranis de la ciutat per tal de planejar la destrucció total de la ciutat. Cada cop ens reuníem a una vivenda diferent per evitar que les autoritats, que per aquells temps eren subvencionades per els productors d'aire pur, ens enxampessin. Els cervells d'aquesta catastròfica idea van ser el científic, que era conscient de que si l'evolució de la gran ciutat continuava el planeta moriria en pocs anys, l'arquitecte que sabia en quins punts hi havia que col·locar explosius per tal de enderrocar la ciutat sencera i l'enginyer explosiu que era capaç de crear explosius i en tenia el material. Aquests tres, que es veu que eren amics des de feia temps, es van posar en contacte amb la nostra organització per a contar-nos el seu pla, tots escoltàvem amb atenció mentre l'arquitecte parlava:
-El primer que hi ha que fer és tombar dos grans murs que hi ha al subterrani, son el suport base, quan aquests murs siguin abatuts, ja hi ha que passar a l'acció en el pis terrestre, als pilars de l'estrat superior, Durant els últims anys la demanda de la vivenda del pis flotant de Macro Nova York ha augmentat molt, el que ha provocat que els edificis de a sobre de la ciutat siguin construïts cada cop més alts arriscant així l'estabilitat de la plataforma de manera que, ara per ara, n'hi ha prou de fer volar cinc pilars estratègics per tal de que tot el pis superior es vengui avall i alhora, quan faci col·lisió amb el pis terrestre, del qual ja hauran caigut els principals suports, també s'enfonsarà destruint fins i tot els subterranis.
-Però - Vaig interrompre des del meu seient d'espectador - si fem això matarem molta gent, no se si es realment bona idea... - De seguida em va respondre:
-Pensa que per cada vida perduda en aquest acte són un milió de vides que salves al futur.
-Però no podríem avisar als mitjans de comunicació abans de fer-ho? Per que s'evacuï la ciutat, o facin alguna cosa.
-Si ho fem, les autoritats ens agafaran de seguida i no farem rés, desarticularan l'organització abans que no passin dues hores des de que surti la notícia, aquest és un cas en el que el fi justifica els mitjans.
Vaig acceptar els seus arguments, eren completament necessàries la mort de més de vuitanta milions de persones per salvar el planeta. Vaig continuar escoltant, ara l'enginyer explosiu ens anava a demanar un petit favor:
-Necessitem voluntaris per a la col·locació d'explosius, tant per l'onada d'explosions subterrànies com per a l'onada de les terrestres. Val a dir que els que s'ofereixin voluntaris per als atemptats terrestres arrisquen la seva vida, especialment els que col·loquin les dues bombes del pilar del centre de la ciutat, per això necessitem membres decidits, no vull cap tipus de dubte d'última hora ja que si aquest cop fallem la seguretat s'augmentarà a nivells extrems, ara per ara les autoritats no son conscients de la fragilitat de la plataforma, però sens dubte se n'adonarien si descobreixen les nostres intencions, teniu que prendre-ho vos això com a una última oportunitat per salvar el planeta. Així demano que es posin en peu aquells que s'ofereixin voluntaris per a l'onada d'atemptats subterranis, necessitem uns deu membres.
No van trigar en aparèixer, s'oferiren tant homes com dones, joves o d'edat avançada, estaven completament decidits a enderrocar Macro Nova York, els hi semblava completament racional el fet d'assassinar vuitanta milions de persones, tot eren cares de decisió.
-Molt bé! Ara vull vuit membres per a les explosions dels pilars perifèrics de la ciutat!
Aquest cop la gent que s'anava aixecant ho feia mes poc a poc, amb menys decisió, però igualment en pocs minuts van aparèixer els vuit voluntaris.
-Finalment, tenint en compte que quan les bombes estellin possiblement aquests no hagin pogut abandonar la ciutat, necessito dos voluntaris per al pilar central.
I en aquell mateix instant en que l'enginyer acabava aquesta frase el païu que seria el meu company d'atemptat es va llevar amb un entusiasme i una decisió tan grans que la cadira en la que seia se'n va anar dos metres enrera. Val a dir que aquell tiu estava un poc grillat, tenia una mirada asimètrica, duia el cap pelat i a la calba portava un tatuatge amb un mico flotant per l'espai, un mico còsmic, que era com ell es feia anomenar. Va passar una llarga estona, ningú s'aixecava, em vaig posar molt nerviós, les mans em van començar a suar i el cap no em parava de donar voltes i mes voltes. Per una part era el primer en voler salvar el planeta però per l'altra... potser era un preu massa gran. Després de una estona més donant-li voltes a l'assumpte em vaig aixecar de la cadira i tot el grup es va posar a aplaudir-nos i ens cridaven valents, salvadors, herois i tot un seguit de coses més per intentar animar-nos que en el meu cas de poc va servir. En aquells moments la reunió semblava que anés a convertir-se en una festa però jo encara no estava segur del que anava a fer, no podia parar de pensar en que m'havia ofert voluntari per a executar la major massacre de la història. Després d'una estona el científic va interrompre la farra que s'havia muntat per a acomiadar-se de l'organització.
-Vos estic molt agraït a tots, durant tots aquests anys heu estat lluitant per un món millor, lliure de contaminació, però a partir de demà aquesta organització ja no serà necessària, ara marxeu a casa vostra i sortiu de la ciutat amb els vostres sers estimats, tots excepte els vint voluntaris que demà es convertiran en herois.
Al dia següent vaig despertar al migdia amb el cap trontollat per la ressaca. Durant la resta del dia vaig gaudir de la meva solitària vida al meu pis, situat a un dels barris més pobres dels de la superfície. Els voluntaris havíem quedat amb l'arquitecte a una altre vivenda dels suburbis subterranis per organitzar-nos a tots per a l'atemptat, però jo no hi volia pensar, volia pensar que era una reunió més com qualsevol altra de l'organització. Estava nerviós com no ho havia estat mai abans i em preocupava tant pel fet d'assassinar vuitanta milions de persones que ni tant sols recordava que també anava a arriscar la meva pròpia vida. Aquell dia vaig consumir molt de cannabis per intentar no recordar contínuament el que anava a fer, fins i tot vaig menjar bolets al·lucinògens però m'en vaig penedir perquè em van fer veure en directe unes visions terribles que em mostraven com morien moltes persones i em preguntaven: Per què ? per què m'ho has fet això?- em feien sofrir molt, una agonia a dintre del meu cap tan exagerada, nens petit
s em miraven amb els ulls plorosos i em deien assassí. Sabia que tot era una mentida provocada pels bolets però semblava real, així, entre al·lucinació i al·lucinació, vaig passar tota la tarda. Havia dit gaudir? Bé, per dir alguna cosa.
Per l'hora que era el sòl ja es devia haver post encara que jo no ho podia saber amb exactitud ja que per la meva finestra mai entrava llum , el pis superior de Macro Nova York s'encarregava de mantenir la meva pell pàl·lida com si fos un vampir i els meus ulls cada cop més sensibles a la llum. Vaig sortir de casa, encara un poc col·locat de tota la merda que m'havia fotut aquella tarda, amb una motxilla dins la que hi portava roba esportiva i el passamuntanyes que ens havia donat l'organització.
Quan vaig arribar al punt on havíem quedat ja hi eren tots. M'esperaven.
-Què t'ha passat tiu? Pensava que m'anaves a deixar sol - em va dir en Mico Còsmic amb la seva estranya mirada, d'aquelles que mai saps cap a on mira.
-Es clar que no, m'ho prenc mol seriosament jo això. - Li vaig contestar decididament mentre m'acollonia per dins.
L'arquitecte els va dir als voluntaris per a destruir els murs del subterrani que anessin actuant. Les autoritats possiblement no s'assabentarien de res, i si ho feien no li donarien pas importància a uns miserables murs del subterrani. Mai mostraven interès pel que passava al subterrani ja que la gent que hi vivia era la mes pobre i per tant no eren consumidors de aire pur. Mentre ells entraven en acció va començar a indicar-nos el que havíem de fer i a repartir-nos els explosius. Semblava tant simple: col·locar els explosius i fugir, només això. Els explosius preparats per a cada pilar eren dues motxilles bastant grans. Activaríem un temporitzador en una hora des del punt de partida per tal de que explotessin totes les bombes alhora. No podia fallar res. Ara només quedava esperar a que tornessin els voluntaris dels subterranis per a que nosaltres passéssim a l'acció. Jo estava cada cop més nerviós i quan intentava tranquil·litzar-me i no pensar en res s'apropava a mi en Mico Còsmic donant voltes al meu voltant preguntant-me un cop i un altre:
-No estàs emocionat? No es genial? Com et sents heroi?
I no hi havia manera de treure-me'l de sobre. Tant sols van ésser dues hores les que varen tardar en tornar els voluntaris dels subterranis però per mi es van fer eternes, desitjava que alguna cosa els hi fallés per no haver d'entrar en acció, però la sort mai havia estat del meu costat i aquell dia no anava a fer una excepció. Quan van arribar els voluntaris venien rebotant d'adrenalina i un d'ells ens informà:
-Èxit total, els dos murs han estat completament enfonsats.
-Fantàstic! - Exclamà el científic - Doncs ara fugiu. Agafeu el primer tren d'alta velocitat que surti de la ciutat, o potser, si en teniu les reserves ja fetes, l'avió també és una bona via d'escapament.
Tocava passar a l'acció. En Mico Còsmic, jo i la resta de voluntaris per als atemptats de la superfície de la ciutat ens vam disposar a sortir. No vam tenir cap problema per a arribar al pilar del centre de la ciutat. Gràcies als transports metropolitans hi vam arribar amb menys de mitja hora. No hi havia molta gent per la zona que voltava el pilar així que ens va ser prou fàcil enganxar els explosius de manera que si s'intentaven treure també estellarien. Bé, va ser prou fàcil per a en Mico Còsmic perquè jo dubtava cada moviment que feia i em deixava arrossegar per les ànsies del boig del meu company per causar una gran explosió.
-Farà un gran boom!- Anava dient mentre fugíem d'allà.
Després d'una estona agafant autobusos i trens per fugir de la ciutat el més aviat possible vaig sentir l'explosió. Justament era al carrer per anar a agafar l'últim tren, el que a la fi ens portaria fora de la ciutat.
-Som uns herois!- Ja hi tornava en Mico Còsmic.
Mira si n'estava de sonat que creia ser un heroi quan estava assassinant tanta gent. Vaig veure com l'estrat superior de la ciutat queia abans de que haguéssim pogut sortir de la ciutat i tot el que recordo després és començar a parlar amb vostè després de molt de temps sense cap objectiu.
-No t'entenc...
-Per que?
-Doncs perquè he tingut molts clients que afirmaven ser els autors del gran atemptat, però ells, a diferència de tu, expliquen una versió molt menys creïble i confusa i a més a més es creuen herois
-Com poden considerar una massacre un acte de heroïcitat?
-Doncs, mira, la vida d'aquesta flor que tinc a la finestra no hagués estat possible si Macro Nova York encara existís, possiblement la meva pròpia vida tampoc seria possible amb la gran ciutat generant pol·lució.
-Realment creus que vam ser herois?
-Si haguessis estat amb els ecologistes de l'atemptat si, i la majoria de la gent ho creu, però això va passar fa més de cent anys.
-Cent anys?
-Si però... que et passa? Et veig difús.
-Es clar, ara me n'adono, he estat cent anys carregant la culpa del assassinat dels habitants de Macro Nova York però vostè m'ha fet veure que en Mico Còsmic no estava tan equivocat, ja puc deixar de ser un esperit errant i desfer-me en l'aire amb pau al meu cor. Gràcies Doctora.
-De...de res
-...