Reminiscència vital

Foscor. Tot, absolutament tot, és fosc. No sé on sóc. Què m'ha passat. Se suposa que els somnis vénen acompanyats d'imatges però no hi ha res, ni a prop ni lluny, ni als laterals ni al front. Bé, la veritat es que no puc ni obrir els ulls. Què cony passa? M'hauran segrestat? Per què? Que jo sàpiga no sóc un home amb una feina gens execrable, però tampoc no sóc multimilionari. No, tampoc no és això. Si m'hagueren segrestat sentiria les extremitats i les podria moure. No és el cas. Estic inmòbil sense saber què fer, adormilat , drogat, anestesiat. No puc veure cap llum, ni un raig de sol ni tan sols la claror que desprén un llum. Estic sol i abandonat en un lloc desconegut, on realment no sé si existeix tal espai físic. Em trobe molt impacient, m'estic impacientant. L' angoixa volteja lleugerament pel meu cap. El temps passa tot i que no puc veure cap rellotge. L'angoixa a poc a poc deriva en frustració i m'acaba enxampant. La confusió inicial ha desaparegut i la desesperació m'estrangula el coll, la por ha envaït les meues cordes vocals, que han perdut el so.

<> Obri els ulls, amb certa por i la tremolor de les parpelles. <>. Sí, això sembla- respon l'altra persona, la que suposadament havia esternudat. Aquelles dues persones i aquell lloc m'eren familiars. Em vaig glaçar. La sensació era extranya. Veure'm a mi mateix enfront de la llar d'infants de la meua filla era xocant. Allí estava jo, l'altre jo, l'alter ego, el jo passat, el meu fantasma…qui fóra. Va mirar-se els pantalons, palpant-se pels camals, tot buscant-se aquella maleïda tela. Finalment agafà el mocador de la butxaca amb parsimònia, i va desdoblegar-lo mentre se l'emportava al nas. Què fas tu per ací, que no ha pogut vindre Maria?- exclamà Isabel, una dona d'allò més insuportable i feixuga. <>.
Aquella rèplica meua alçà la vista buscant la menuda a l'eixida d'aquella atapeïda llar d'infants, on algunes mares escridassaven els xicons més desobedients i d'altres petonejaven els seus fills. Va avançar cap a la porta d'eixida mirant tots els petits que corrien a passes curtes. Aquell autèntic xivarri l'angoixava i l'absència de la petita el desesperava. De sobte va aparèixer la nena sol·licitada. Clàudia! Ací, sóc ací!- cridava el pare ja més relaxat. El somrís delatava la felicitat de la nena pel descobriment del pare. La petita, amb certa gràcia, caminava d'un mode apresurat, però sense arribar a córrer.
-Hola, guapa, em fas un petó?
-Sí, pare. Mira què duc, mira quina pilota he guanyat a classe!
-I això a què és deu?
-Doncs a un concurs que hem fet a classe, pare. Sortejaven la pilota i l'he guanyada.
-Mira que n'ets d'afortunada, filla! Apa, anem a casa que és tard i vol ploure.
Agafà la filla de la mà, es van allunyar de la mainada i la resta dels pares i van enfilar el cantó d'aquell carrer. L'adult introdueix l'única mà que té lliure a l'interior del seu anorak i en treu un paquet de cigars. Sosté la caixetilla amb la mà i extrau un cigarret ajudant-se amb els dits índex i cor. Solta de la mà la filla i aprofita per a agafar l'encenedor, iniciar aquell cigarret i embafar-se de fum.
-El vici etern! Tu i la nicotina, Guillem. Tu i la nicotina!
El pare i la filla s'esglaiaren i es van girar. Varen veure aquell home petit que coixejava de la cama esquerra. S'hi va acostar i saludà efusivament al seu vell amic.
-Octavi, osti quina sorpresa! Què és de ta vida?
-Mira, anem fent. Ara anava a l'oficina, ja he dinat i ara toca obrir. I tu què?
-He eixit del treball per buscar la menuda. La coneixies, no?
Octavi s'acosta un poc més a la petita, s'ajup i la mira directament als ulls admirant-la. Acarona amb tendressa la cabellera de la nena i torna a dirigir-se al pare: <<És clavada a sa mare, els mateixos ulls, oi?>>.
La conversa travada entre els adults conflueix cap un diàleg més fluït i intens. El pas del temps de l'última trobada d'ençà ha obert la curiositat del dos homes per saber l'un de l'altre, de les seus vides inhòspites. Clàudia decideix traure la pilota de la motxilla per jugar i desfer-se de l'avorriment. El pare riu tot pegant un colp a l'espatlla de l'amic coix. La nena dóna els primers bots a la pilota sortejada hui. Octavi compta els dits de la seua mà dreta per indicar els anys que han passat des que es van veure per última vegada. La menuda s'impacienta i tira del braç al pare per cridar l'atenció, però no hi ha cap resposta. La conversa sembla infinita i cap acció podrà trencar-la. La pilota bota damunt del peu dret de la nena i ix disparada per la força que duu. La nena es troba a les esquenes del seu progenitor i xino-xano es dirigeix cap a l'esfèric, que a poc a poc agafa més velocitat. El pare comença a acabar amb la conversa que fa temps han iniciat amb ganes. La nena corre perque la pilota roda més ràpid. El pare s'acomiada amb una abraçada sincera, mentre Octavi respon amb un cop suau i amistós al clatell: <>. La xiqueta es desplaça cap al pas de vianants, i gairebé ja té la pilota. El pare es gira, tot buscant a la seua filla, no la troba, a prop d'ell no està. La filla comença a creuar el pas de vianants, amb l'obsessió de recuperar el seu obsequi d'aquest matí. Un Volkswagen verd caqui canvia de carril, ja que un cotxe en doble fila no li deixa una altra opció. El conductor del Volkswagen se'n recorda de tots els familiars de l'home o la dona que s'ha deixat el cotxe mal aparcat, i a l'uníson prem amb força l'accelerador. La petita ja ha recollit la pilota i torna a ser feliç. El pare ja ha vist a la seua filla i l'horror l'escanya. Clàudia! Clàudia! El conductor del Volkswagen intenta frenar per a no endur-se aquella nena, però no és suficient. Clàudia ix disparada un metre per davant del vehicle, desplaçada amb contundència fora del pas de vianants. El pare corre amb les mans al cap, no pot traure els ulls d'aquell cos menut, estés a la via inmòbil i acompanyat pel soroll sord d'aquella maleïda pilota.

No! Per què? Això va passar fa tres anys, ja ho he viscut, per què ho he de tornar a veure. Tenia quatre anyets, era massa petita, no corresponia a tot allò que hom imagina alguna vegada en la seua vida, allò que tot pare pensa en silenci. Mai no hauria d'haver mort la meua filla abans que jo, aquell accident va trencar el cicle de la vida. Primer moren els pares, després els fills. No estava pas preparat per això, ningú no ho hauria estat. No podia plorar, de cap de les maneres, ni tan sols en silenci. Les llàgrimes no ixen, encara que ho desitge amb totes les meues forces i tota l'empenta del món. De mi no ix res. Jure que hauria donat la meua vida per la d'aquella menuda que tant estimava. Vull donar-me cops contra la paret o qualsevol cosa que hi puga servir. Tirar-me dels pèls fins a deixar-me el cap nuu. Utilitzar tota la ràbia que puc acumular en els meus punys contra el meu cap, autolesionar-me una i altra vegada, tan sols colpejar, sense pensar en res més; desfer-me de mi, i de pas acabar amb aquelles afliccions visuals. No puc, la situació no m'ho permet. Potser ja estic pagant per aquell error comés. Qui sap si no estic mort i això forma part de l'infern, o d'una espècie de preludi a l'horror que m'espera, l'avantsala al paradís de Satanàs. El meu destí pels errors acumulats al llarg de la meua vida.

<> Allà estava, novament, la còpia de la meua persona, asseguda junt a la barra d'un local. Es tractava d'un bar petit amb escassa il·luminació, acollidor, com acostuma a ser tot bar d'escassos metres quadrats. L'aparador de la barra mostrava l'absència d'aliments. El contingut de reposteria és decebedor: dos croissants poc apetitosos en una safata de plàstic. En una altra safata, un entrepà de pernil dolç té més bon aspecte que la reposteria. Els clients no saben que Marcela, la propietària i cambrera del bar, una immigrant xilena, empastifa tots els seus entrepans amb oli d'oliva dos cops al dia. Els deutes l'escanyen i no li importa si ha d'oferir els àpats del dilluns com si foren els d'avui. Tanmateix, la clientela mai no se n'ha queixat. Ara, tan sols hi ha dos homes de mitjana edat enraonant i rient en una de les tres taules que conformen el bar. <> Discutia pel mòbil, assegut en un tamboret i recolzat a la barra. La porta del bar s'obrí i aparegué una jove mullada, petites gotes d'aigua li lliscaven pel rostre. Fora plovia a bots i barrals i el xip-xap de les gotes d'aigua que queien sobre els vidres del local així ho verificava. La xica va saludar Marcela, li demanà un tallat i s'assegué al costat d'aquell home que gesticulava tant mentre parlava pel mòbil. <> Guillem penjà el mòbil visiblement malhumorat i el deixà junt a la cervesa que tenia. <> mussità mentre agafava la cervesa, feia un glop i veia la jove que acabava d'arribar. A ella li va fer gràcia l'expressió d' aquell jove i somrigué. Guillem estava veritablement empitat. Ell va mirar el rellotge de la paret d'enfront, es posà les mans al cap i exclamà: <> Marcela donà el tallat que li havia demanat la jove i se'n tornà a la caixa, on estava repassant els diners guanyats, i aprofità per a apujar el volum de la ràdio, ja que pràcticament no s'oïa. La xica que s'estava prenent el cafè, en escoltar el gemec de qui tenia al costat s'hi va adreçar:
-Hi arribes tard?
-Com?
-Al partit, no et queixaves del partit?
-Ah! Sí, sí…Bé, de fet ja no hi arribe…
-Quina llàstima…Era important?
-La veritat és que no, però per a mi tots ho són d'importants.
-Homes…El futbol és la vostra religió.
-Més que una religió jo diria que és un sentiment, o fins i tot una manera pràctica d'evadir-nos dels problemes i les preocupacions…
-Dit així, sona bé. Aleshores estem parlant d'un fenòmen filosòfic?
Els dos per primera vegada van creuar les mirades i rigueren. Els
hi feia gràcia aquella conversa filosofo-esportiva tan absurda. Tratactaren espontàniament diversos i molts variats temes: l'amistat, els cotxes, el cinema made in Hollywood…No van ser massa minuts xerrant, però foren intensos i agradables, segons reflexava la cara d'ambdós. Ella mirà el rellotge i ràpidament s'acabà el cafè que li quedava al pòsit de la tassa. <> Deposità dos euros junt al cafè i s'acomiadà del jove desconegut que patia tant pel futbol:<>. Guillem va respondre amb un somrís i clavà els seus ulls en els últims centilítres de cervesa d'aquell got que tenia davant. Escoltà com s'obri i es tancà la porta d'aquell bar i es queda pensatiu. Deixà dos euros a la barra, amb la cervesa encara per acabar, i agafà la jaqueta que estava al tamboret de la dreta. S'aixeca i ix corrent del bar. Fora hi és ella, a punt de desplegar el seu paraigua per no mullar-se. Guillem, neguitós s'apropa a ella i li pregunta:
-Disculpa, com et dius?

Quins records! L'inici d'una de les etapes més precioses que he viscut mai. Aquell dia no succeí res. Ella em va donar el seu número, però no ens trucarem mai. Era molt tímid, i si no arriba a ser per la casualitat de trobar-nos en aquell bar una setmana després no m'hauria enamorat d'aquella jove que acabaria sent la meua dona, Maria, i la mare de la meua filla. Les circumstàcies de la vida, els erros comesos per part dels dos, un matrimoni prematur… Eren moltes les excuses que hi posava a la desfeta d'aquest matrimoni que vàrem formar. No en sabia les causes, però sí les conseqüències. Després de la tràgica mort de la meua filla un torrent d'emocions negatives modificà els nostres caràcters, la nostra personalitat, tot. Ho canvià tot aquell accident. El amor, les carícies, els petons, la passió, les converses, el tracte… La connexió que s'establí en aquell bar de mala mort amb ella minvà, fins que a poc a poc va desaparèixer. L'accident ens furtà la nostra relació especial, de parella a parella. Feia dos mesos i cinc dies que ens havíem separat, i la meua vida no tenia sentit d'ençà. L'alcohol fins ara era el meu refugi, el meu nou company. Havia començat a perdre el control de ma vida. Tanmateix, el més greu de tot això era que sempre ho havia pensat però mai no s'ho havia dit: enyorava Maria.

<> L'avi Francesc es trobava arropenjat en el tronc d'un roure, gaudint d'aquell matí amb el seu nét. El cel era clar, no hi ha havia cap núvol, i el silenci només era trencat pel seu nét, que amb la sonoritat de les vambes al trepitjar la gespa empipava l'avi Francesc, que volia fer una becaina anticipada. El petit Guillem empaitava una sargantana a corre-cuita per un petit pujol. <>. El nen desestimà continuar darrere la sargantana i es va dirigir fins a aquell roure on era l'avi. Guillem estava preocupat, el seu rostre així ho deia:
- Escolta, iaio Cesc, què et passa quan mors?
- I això a què ve? Doncs mira, no ho sé, però tampoc no tinc ganes de saber-ho. Ara, a la meua edat, sóc més feliç que mai. Sempre he tingut preocupacions més greus que la mort.
-I què ocorre quan alguna persona que estimes mor?
- Guillem, no has de pensar en aquestes coses, ets massa petit…En tot cas et diré que has de deixar la mort o la pèrdua a un costat, no oblidar-te d'això però al mateix temps fer un camí paral·lel. Estima el que estàs vivint i no el que pots perdre. Gaudeix de les persones que encara viuen i són importants. Fes-me cas, a la meua edat un ha viscut en les seus pròpies carns moltes experiències, de bones i dolentes. De tot tipus.

<> I ara què? On sóc? És de nit; la lluna em dóna la benvinguda. Puc sentir les mans, les tinc, al igual que les altres extremitats i tot el meu cos! Sent unes molèsties a l'esquena i al muscle, i tinc cert regust de sang a la boca, potser ho imagine. Estic tombat, enmig del carrer sobre una llitera. La llum de la lluna no és l'única del moment, el llum d'una ambulància em confon, però la disposició volcada del meu cotxe és un indici que m'indica què ha passat. <>
No em fan falta més consells, jo tinc ben clar el que he de fer: <> L'infermer dubta per un moment, però finalment trau un mòbil de la butxaca i m'ho acosta. Agafe el telèfon i teclege la combinació exacta de números que sempre duc al cap però mai no arribe a prémer. Una veu tendra em rep a l'altre costat de la línia telefònica. No es moment de dubtar: <>