Religió

14
- Parlem ara si us plau d'un altra cosa, intervingué el senyor Escofet. Suposo que cap de vosaltres dos no deu freqüentar els serveis religiosos. Feu molt malament. La religió és necessària per a la supervivència. Si més no amb dignitat. Que faria jo mateix si no tingués els consells i les guies del rector? No aniria enlloc. No seria capaç d'enfrontar-me a totes les tasques que se'm posen pel davant al cap del dia. En alguna cosa o en altra cal creure. Però a part d'això, de la creença, el que és evident és que la costum d'anar a missa fa les persones més senceres, més ames de si mateixos, els hi dona la fortalesa espiritual necessària. Hi ha hagut molts segles d'anarquia en l'església, sobretot la nostra, però això ja ha quedat enrere, ara els devots ho som de veritat. Bé, no vull dir que jo sigui un gran devot, més aviat la meva dona. Jo vaig a l'església a sentir dir missa per costum i perquè la meva dona hi insisteix. Però alguna cosa queda d'aquestes visites. Penso que tothom hauria d'anar a missa, encara que fos per obligació. Vivim en un món de desgavells i de disbarats, on les coses marxen a cop de revolució. Això no pot ser de cap manera. S'hauria de veure perquè serveix tanta relaxació moral. Tothom fa el que li rota, sense tenir en consideració cap lligam de cap mena. Això no ens porta sinó al desastre, al daltabaix de la societat. Els valors morals estan per guardar-los, no es poden menysprear com si es tractés d'una cosa arnada o pròpia de velles beates. És cert que també hi han d'aquestes, i que a l'església se'n veuen en abundància, però això no vol dir res. De vells hi ha a tot arreu. La joventut que va a missa fa més cara de salut, se'ls nota que tenen menys mals pensaments. No estic dient que no en tinguin en absolut, només que en tenen menys. Menys que el normal. Els altres joves viuen perduts, en un món de temptacions i de reclams, es mouen com ànecs envoltats de caçadors amb els xiulets a la mà. Això no es pot aguantar. Tanmateix a mi no em veureu escarrassant-me a convertir tots aquests desgraciats. Qui no vulgui sentir missa ja s'ho farà. Que s'hi posin fulles. El cas és que les cares de felicitat i germanor que es troben dins el temple no es poden esperar a altres llocs, a aquestes discoteques. Millor que no segueixi per aquesta via. No resulta gaire cristià criticar els altres. La crítica només es pot fer per la banda positiva, essent millors. Quan penso en el patiment que va haver de sentir Jesús en ares de la nostra salvació. I en tots els sants homes i dones, i els màrtirs que han donat la vida i la salut per la redempció dels altres. M'envaeix una fonda espiritualitat, un sentiment de germanor amb una cosa molt gran. Molt més gran que jo o que nosaltres tres, més gran que el món, que tota la humanitat sencera. Tota aquesta grandiositat se la perden molts, amb paraules nícies, amb descreïments. Resumeixen tot plegat a unes afirmacions i creences del tot disbaratades. Que Déu nostre senyor no existeix. I es queden tan amples. De res no serveixen tots els martiris i passions, els miracles i el fet que el més excels de la nostra història ha anat del braç de la religió, de la nostra religió. No es pot menysprear com si res l'obra de segles. I que consti que no vull convertir ningú i que sóc plenament conscient que aquestes meves idees tenen poca acollida entre els meus conciutadans. Vosaltres dos sense anar més lluny em penso que sou d'allò més ateu. Ja us ho trobareu. Com tots els ateus. Al final us trobareu cara a cara amb Nostre Senyor i us demanarà comptes de la vostra vida. Jo em sacrifico molt per pujar els fills i treure endavant la família. Pensareu que hi ha molta hipocresia en el que faig. Per una banda vaig a missa i per l'altra dirigeixo una fàbrica. Jesús ens va parlar de la pobresa, amb èmfasi. Però al cap i a la fi jo sóc el més pobre de la fàbrica, el que ha de fer les feines més feixugues. No rigueu, no. Que ja us veig el mig somriure a la cara com si estigués en meitat d'un gran acte de cinisme. Els treballadors molts dels quals es tenen per una mena de comunistes actualitzats i que no creuen ni en la mare que els va parir, no han de patir el dolor de prendre decisions ingrates. A sobre ells no tenen cap mena de fe, que jo sí que la tinc, i que em fa més mal perquè intueixo que hi ha pecat en aquestes decisions. No voldria per altra banda ser injust amb els meus treballadors. Hi ha molts d'ells que si creuen, que van a missa i es confessen igual que jo. La religió no coneix de categories. La gent més humil es capaç de sentir una fervorositat com qui més, amb tota l'ànima. De fet algunes de les persones més obcecadament beates són d'extracció humil. La tossuderia natural d'aquesta gent ho fa que sigui així. S'aboquen de cap, com en tot. Tornant a l'església, a la parròquia que anem la meva família, tots els diumenges ben d'hora, sempre hi ha un bon nodriment de gent. Es veu que al barri hi té clientela la fe catòlica. El rector és un home simpàtic, quan el tractes fora d'hores de missa. Quan ha d'oficiar les cerimònies adopta un posat seriós i una cara circumspecta, com fan tots els cures. Es diu Pare Perroter, i en paraules de la meva dona i de les beates més assídues és un sant home. Lluitant per la persistència de la fe en mig de tants descreguts. Us pensareu potser que a la zona alta de la ciutat on jo visc tothom fa cua per oir missa. Aneu molt equivocats. Una minoria ens deixem veure pel temple precisament per oir missa, però no hi som tots, ni de bon tros. La major part de rics d'aquest país són igualment uns descreguts, estrangers que dirigeixen la seu a la ciutat de la seva multinacional i que no creuen en res, o creuen a mitges. Hi ha molta heretgia i molta blasfèmia pel món, molta gent que creu que el papa no té cap autoritat. Com es pot concebre una bajanada d'aquest calibre? Això ho fan per no haver de retre comptes, per no tenir superiors en la seva fe, per treure poder a la jerarquia i als mateixos rectors, per haver de creure menys i a la seva manera, sense imposicions. Com poden pensar que ells mateixos han de ser capaços de destriar el que està bé del que està malament. Potser ho faran amb el sentit comú? Això és una gran bajanada. Us podeu creure que per on visc proliferen les esglésies evangèliques? No sé on anirem a parar. La joventut veu l'església a anys llum, a pàrsecs de la seva quotidianitat, i la resta de la gent altre tant. S'hauria de fer un esforç per recuperar les costums devotes, per fer que tothom tingués present el nom de Déu en les seves accions. Aleshores hi hauria menys delinqüència i menys problemes. Menys divorcis i menys de tot. L'església no diu sinó coses assenyades, que tothom pot entendre que són enraonades, que responen a necessitats bàsiques de l'espiritualitat humana. Jo estic convençut que molts d'aquests que no venen per missa en el fons conserven la por del més enllà, de la transcendència. Si es trobessin en trànsit de morir, amb un perill ominós al davant, en situació d'acomiadar-se d'aquesta vida, tots aquests descreguts segur que sabrien agenollar-se i pregar per la seva ànima. En el fons tots creuen i temen el Creador, el que passa és que hi ha la moda de ser un descregut, de voler aparentar que no es tenen principis, altres que l'egoisme i el profit. Que la missa es troba a les antípodes de la modernitat és una cosa que no es pot dubtar. Segurament alguna culpa en deu tenir el clergat, en la meva opinió haurien d'actualitzar el discurs amb urgència.
- Tens tota la raó, o millor desmantellar-se del tot i desaparèixer. En Procert estava certament emprenyat. Trobo que demostres la teva beateria molt clarament amb les teves paraules. Com es nota que ets al davant de l'església cada diumenge saludant el rector amb un somriure hipòcrita, i saludes també les velles i tothom que hi ha. Entre tots us saludeu i us controleu. Així pots saber qui va i qui no va a la congregació. Per fer-los la punyeta si pots als que no hi van. Així funcioneu els missaires, clavant punyalades als que no pensen com vosaltres i volen ser lliures. És clar que tothom té dret a la transcendència, i fins i tot en tenen la necessitat, i d'algun lloc s'han de treure les imatges i les concepcions d'aquests més enllà. No crec que hi hagi ningú tan sorrut de creure que el món s'acaba en el que veu, però d'aquí a haver de besar la mà d'un mossen corrupte i cobert de crims contra el bon sentit hi ha una bona distància. Trobo que haurien d'abolir les esglésies. A mi no m'han donat res de bo cap d'elles. Els més intransigents en surten a grapats d'elles, i els moderats són tan pacífics que mai no poden imposar el seu punt de vista. Perquè serveix tanta creença absurda? Si al menys tinguéssim una certitud que el que diuen els profetes, o el papa, té alguna raó de ser, que les coses són tal com ens les descriuen. Però aquesta certitud no la podem tenir, tot plegat són només romanços inventats per idealitzar una possibilitat existencial que sens escapa. No té ni cap ni peus aplegar-se dins un temple a resar unes oracions. A cercar el recolliment. Potser Déu vol exactament tot el contrari, que ens expandim i esbargim al nostre gust. Tots aquests ritus esdevenen més i més ridículs conforme van passant els segles, el simbolisme és tan gran que ja no queda res de les idees originals. Fins i tot el sentiment d'humanitat ha deixat de ser universal. Ja no podem estar segurs que les idees revolucionaries del passat ho siguin a hores d'ara. Tot plegat fa que pensi que anar a missa és una completa pèrdua de temps, una poca-soltada en mans d'hipòcrites o ignorants, perquè s'ha de ser una d'aquestes dues coses per deixar-se veure per una església amb intenció de rebre l'ofici. La major part de la gent no té temps de perdre en aquestes suposicions. De totes les possibles descripcions de la transcendència, les que tenim al món són de les més absurdes i arbitràries que hom pot imaginar. El que compta en darrera lloc per a tots aquests teòlegs embarcats en la recerca d
el màxim recargolament de la fe són els sentiments d'humanitat i concòrdia. Això no interesa a ningú, ni als que són dins de l'església i hi creuen, ni pels que no creuen. No em preneu ara a mi per un profeta de totes maneres. No vull revelar-vos la fe veritable, el camí que ningú no veu. Només poso de manifest un fet irrefutable, que ni dins ni fora de l'església no es pot trobar Déu. Potser perquè no existeix cosa semblant, o no ens és concebible satisfactòriament. Potser Déu ha decidit de parlar només amb un dels homes, ignorant la resta, potser una persona és més important que els milions que han vist passar els segles, i de tots aquests només en tria un. Una injustícia d'aquesta mida no es concebible en un ésser suprem carregat de bondat i amor pels homes. És que potser els profetes són més importants que la resta? És que jo sóc menys que Buda, Jesús o Mahoma? Hi ha veritablement homes excepcionals fins a aquest punt? Penso que alguns van avançats i prou, destaquen i poca cosa més.


15

En Solleres, que encara no havia opinat sobre aquest tema de la religió, prengué la paraula.
- Per a mi es tracta de quelcom totalment aliè. Jo vist en la absoluta indigència espiritual. No crec en res, ni hi ha cel que em cobreixi. Sento que no hi ha res després de la vida o així ho declaro quan m'ho demanen. Com podria haver un ésser suprem amb les condicions de vida que tenim? Amb tot el desordre i injustícia que ens envolta com es pot pensar que hi ha una voluntat que així ho vol. Em sembla molt agafat pels pèls que tot plegat es tracta d'una prova, que cal separar els justos. Tot això són bajanades. En realitat no existeix res de res i la consciència més desenvolupada de l'univers som nosaltres mateixos. Per no creure no hi crec ni en els extraterrestres. Vivim en mig d'un buit desolador. No tenim cap esperança de remissió si no és pels nostres mateixos mitjans. Ens hem de procurar les vies de salvació en aquesta vida. Gaudir-la al màxim. Suposo que pot semblar una contradicció això que dic. Jo, que he passat per la presó i duc una vida més desgraciada que benaurada. Tinc tots els números per creure en el més enllà, en un lloc de rescabalament, on tot es capgira. Els que són a dalt passen als peus i els peus al cap. No tinc esperances en aquest sentit, aquí i en qualsevol món els que hi són a dalt sempre són els mateixos. No cal escarrassar-s'hi a pensar en cabòries sense sentit. Qui pot creure que un ésser omnipotent ens observa i ens deixa patir, quan segurament ha de tenir la solució als nostres mals i temences a l'abast de la mà. Això no hi ha qui ho pugui comprendre. Per altra banda jo seria un pecador als seus ull si tot fos com ho diu l'estament religiós. Les doctrines estan fetes a mesura pels rics, perquè es puguin justificar, perquè puguin recolzar-se i cometre amb major impunitat els seus actes reprovables. Per als pobres desgraciats com jo no té cap utilitat creure en el sobrenatural. Només els crèduls conceben altres mons, fora d'aquest. No hi ha altre món que el que coneixem. Ens hem de fer a la idea. No podem somiar contínuament en salvacions futures i canvis d'ordre. Perquè hi hauria d'haver un altre món després d'aquest? I més un món on les posicions relatives de les persones es capgiressin tot d'un plegat. Si ja hi ha un camí que és el correcte perquè no estem fets per seguir-ho. Quina facècia macabra és aquesta? No em puc creure que hi hagi un ull que ens estigui observant en tot moment, pesant cadascun dels nostres moviments, posant les accions a la dreta i a l'esquerra. Tot plegat no són més que fabulacions, deliris de l'home col·lectiu que han anat passant de generació en generació. Avui dia ens semblen venerables aquestes faules ridícules perquè són antigues, com si aquells homes sapiguessin més del transcendental que nosaltres. Si els veiéssim caminat pel carrer ens horroritzarien, els trobarien llardosos i brutals, fins i tot els reis i els savis. No parlem ja de la purrialla de poble a la que estava destinada tota aquesta literatura fabulística. No hi ha cap relació palesable entre aquestes faules sense sentit i la realitat de l'univers. Ni a hores d'ara no sabem gran cosa del que ens envolta. Qualsevol intent d'explicar-ho per mitjà d'imatges ha d'abocar-se forçosament en el més absolut ridícul. Per això no puc anar a missa, a part que no en tinc gens de ganes, perquè em peto de riure escoltant el mossen dir les barbaritats que arriben a dir aquesta gent, que si són tres, que si és un de sol, que si una llesca de pa és el cos de Crist. Tot plegat no són més que poca-soltades, inventades per sotmetre els pobles ignorants, sense tecnificar encara. Per això cada cop té menys acceptació aquesta mena de doctrines absurdes. Tothom s'adona que els profetes eren uns vividors, que no volien treballar. Ho veiem als nostres dies, on proliferen sectes i curanderos, que el que no volen de cap manera és guanyar-se la vida honradament. Els comprenc, a mi també em semblava que robar era molt millor que treballar. Tanmateix no empresonen tots aquests xarlatans. De la mateixa manera que nosaltres els veiem haurien de veure els homes del seu temps als grans profetes. Seguits d'una colla d'arreplegats i cercant les metàfores per no treballar i menjar i dormir a costa dels altres. Així han sortit les religions, que advoquen pel pidolairisme i per l'abandó negligent de les responsabilitats vitals. Tothom ha d'amoïnar-se pel que menja i per on dorm, sense esperar que la bona voluntat dels altres els hi solucionin la papereta. Tanmateix els homes de fe han de viure en olor de santedat, nodrits de l'aire o de les almoines que recapten, perquè són almoines el que té l'església. Quina galdosa manera de dirigir els passos de la societat, sustentar-se en les sobralles dels altres, en el delme, en l'almoina. Així no és estrany que hi hagi tant de negativisme i tants sentiments autodestructius entre els adeptes a tota mena de religions, ja siguin clàssiques o modernes, antigues o de nova forja. Tots plegats són el mateix, encara que entre ells vulguin establir algunes diferenciacions. Els que tenen grans temples construïts, veritables palaus en alguns casos, els que han anat arreplegant el que no era seu durant segles, volen dotar-se de més autenticitat que els que acaben de sortir, dels que encara tenen el profeta en vida creant el seu particular decàleg. Em meravella pensar que hi pugui haver qui faci diferenciacions en aquest sentit. Com si un engany de segles fos menys engany que un que es va inventar fa un parell de decennis. En el fons tots són el mateix, una martingala, una enganyifa per escurar les butxaques dels incauts, que pensen que s'estan pagant l'entrada per al més enllà, que paguen a terminis una parcel·la del paradís. L'únic que alimenten són la mandra i les butxaques dels jerarques, que inventen maneres de fer empassar les mateixes novel·lacions de sempre a les noves generacions. Hi ha una cosa que és immutable, que és la mandra i l'esperit d'aprofitament. Penso de vegades en la riallada incontenible que deuen sentir aquests cures que sense besllum d'enrojolament segueixen amb la casa sobre pedra i altres metàfores. No s'adonen del caduc del seu missatge, de que res que hi hagi escrit als llibres sants no és aplicable, de que totes les coses que es diuen ja no són útils perquè han perdut vigència. Els problemes de la gent d'a peu no es poden solucionar amb aquestes idees tronades pel pas del temps. Cal renovar-se. Tanmateix les noves esglésies no semblen estar per la labor, i segueixen amb el mateix a imitació de les antigues. Fins i tot es tornen encara més místiques. En el fons només els mou l'interès econòmic, la recaptació, l'adscripció de nous membres, que engrandeixin la congregació, que aportin el seu patrimoni fins i tot. Quantes fortunes que legítimament haurien d'haver anat a parar als fills acaben engrandint les arques de l'església, de la que sigui. I tot per un immens buit que ens esclafarà a tots algun dia. Quan ja no capiguem al món ens acabarem matant els uns als altres, i sense que cap divinitat no ens vingui a salvar de nosaltres mateixos. Perquè no existeix cap força sobrenatural conscient que ens adreci o ens tregui els perills del davant. L'home mateix ho fa amb les seves errades i reintents. No hi ha cap altra manera d'enfocar el futur que no sigui l'experimentació. Cap doctrina no pot donar les solucions als conflictes vitals de l'home, si més no el que vol ser conscient de la seva situació sense deixar-se arrossegar per prejudicis i prescripcions absurdes.
El senyor Escofet semblava que fos a punt d'esclatar, tenia les galtes vermelles i els ulls esbatanats.
- Això que dius no són més que heretgies! Calla d'una vegada! No es pot concebre que l'univers com tu dius estigui buit del tot, sense cap consciència més alta que la nostra. Això és una canallada molt gran de dir. Potser et penses que nosaltres som una mena de déus. Hi ha una consciència superior que domina tots els actes de la creació, això és el que diu l'església i és la pura veritat. Per altra banda hi ha les metàfores dels llibres sagrats. Cert que es refereixen a coses i a successos que varen passar fa molt de temps, que els escenaris i les temàtiques no són actuals, però això no vol dir que no tinguin vigència. Les coses elementals pels homes, les que són cabdals per l'existència de tothom, segueixen sent les mateixes. L'amor i l'amistat, el respecte i temor de Déu, l'ajut al proïsme. Totes aquestes coses no han canviat des que l'home és home. És precisament el que ens distingeix com humans, que tinguem aquesta capacitat. Hi ha molta gent tanmateix que pensa com tu, no t'ho pensis que ets l'únic. El present és ple de descreguts, de persones que creuen amb o sense convicció que no hi ha res més que el que veuen, que no existeix cap recompensa i que no val la pena esforçar-se per res més del degut, i menys en quedar bé amb un Totpoderós que no dona senyals de presència. Com estan d'equivocats! S'ho trobaran
a l'altre món. Jo haig d'anar especialment a missa perquè com empresari tinc més coses de que penedir-me, més decisions preses que a ulls de Nostre Senyor em poden abocar als focs infernals. Per això has de pregar el doble. Ara m'has encès amb aquest discurs teu tan descregut. Veig que és possible que hi hagi algú prou descentrar com per pensar que tot el nostre patiment no té cap objecte i que no hi ha un destí i un pla que justifiqui tot el nostre patiment. Segons tu vivim en aquest món de penúries i maledicció per no res, per morir-nos i desaparèixer sense cobrar la recompensa del nostre esforç. Permetem que et digui que això no és així. Potser les metàfores de l'església no són actuals, però això no invalida l'existència d'un més enllà on els justos rebran la seva recompensa. Jo penso que les ànimes dels justos han vingut a parar a aquest món per posar-se a prova, per poder demostrar que són justos. No tindria valor la justícia i el temor de Déu si fossin per obligació, sense cap alternativa. Aleshores el món no seria món. Potser Déu ha creat mons així a altres bandes, a planetes llunyans, sense lliure arbitri. No ho puc dir doncs no entenc del tema i l'església no ho comenta enlloc. El cas és que trobo que has dit un bon reguitzell d'atzagaiades en contra de la religió, que estic convençut que en el fons no les pensen. No em cap al cap que pugui haver cap persona que pensi que no hi ha res més que el que ens toca patir a la vida. Hi ha d'haver necessàriament un més enllà, una salvació, que doni sentit a tot plegat. Sinó és que som idiotes, que no tenim enteniment de cap manera. Pensar que no existeixen el cel i l'infern és viure sense consciència ni moral de cap mena.


16

En Procert no havia fet encara la seva exposició sobre el tema. En el fons no tenia ganes de fer-ne cap mena de comentari, i menys estendre's en excés, però els altres dos esperaven que hi digués la seva, que aportés la seva visió de la jugada, que reflectís el color del seu prisma, en fi, que va començar a parlar no sense vacil·lació.
- Per a mi la religió sempre ha estat traumàtica. No hi crec gens, però me l'han volgut ficar al cap des de ben petit. Tu segurament, Solleres, no tens aquest problema, a les cases pobres no s'imposa la religió. A mi me la varen imposar, com a molts altres nens de la meva generació. Per als petits la imposició de les creences és una cosa d'allò més perniciós. De fet es tracta de la primera deformació que pateixen els seus valors. Un es pensa que les coses són d'una manera, que es pot funcionar amb sentit comú, que les coses són del color que semblen ser, i ve un catequista i t'emplena el cap de poca-soltades, de dogmes i doctrines. Realment la gent no creu en el més enllà de la manera que volen els cures. La majoria ens movem per sentiments, que aquests sí que són pregons, arrelats a l'esperit. Tothom veu amb claredat que no s'ha de matar el proïsme, o que el robatori està mal fet, o que no es pot ni tan sols bufetejar altri. Totes aquestes coses semblen molt lògiques. La religió les adapta, les inclou com a prescripcions, preceptes al decàleg. En realitat es tracta de coses molt més intuïtives, que de cap manera no s'ha inventat l'església. Al final sembla que un no ha de matar perquè ho diu el vaticà, quan en el fons és un sentiment fonamental de les persones, la de no agredir a qui reconeixem com a semblant a nosaltres. És una cosa que no cal ni dir, encara que hi hagi gent que per diverses causes acabi per assassinar. Però a la majoria de mortals no ens cal que ens vingui ningú a recordar quines són les coses que esgarrifen la moral i la sensibilitat, no cal cap jerarca que ens assenyali el camí recte. Ja ho sabem prou bé sense necessitat de tot aquest aparell de poder que és l'església cap a on hem d'anar. Potser sí que hi ha quelcom al capdamunt, observant-nos, però segur que no té més predilecció per mi que pel mateix Papa. El cas és que tot aquest aparell de domini i governació del que són sentiments i creences privades de les persones no serveix més que per a corrompre el poc de bo que poguessin tenir les intencions de les persones que integren aquesta estructura. Pel sol fet de pertànyer a una església ja es pot dir que són cínics i hipòcrites, i potser hi ha alguna excepció que se salva, de ben segur per ingenuïtat o ignorància, o potser puc acceptar en darrer terme que estigui assistit per la fe. Però el que compta no són les excepcions, sinó la norma. Aquestes excepcions que poden trobar-se dins la beateria i els mossèns no representen de cap manera el gruix de les congregacions ni de les jerarquies eclesiàstiques. El cas és que la major part dels que integren aquest organigrama són gent perversa i pervertidora, que no fan altra cosa que mentir hipòcritament i fer admonicions a les gents que ells desprès no compleixen. Està molt bé dir que absolutament tot és pecat, i desprès desenfrenar-se en secret, amb prostitutes. No es pot creure que hi hagi persona humana, tant de sexe masculí com femení, que aguanti tota una vida només a base de pol·lucions. Això no hi ha qui s'hi empassi. Però tornant al tema, la major part dels que constitueixen l'església són uns corruptes, que renuncien als plaers de la vida de la manera més idiota, i a sobre de que en gaudeixen secretament, pretenen per salvar les aparences que els altres els seguim en els seus consells. Es veu que jo només puc cohabitar amb la meva dona en ares de la reproducció. Per aquí sí que no estic disposat a passar. O a que em diguin quan puc beure una mica i quan em puc embriagar fins a caure rodó. Totes aquestes coses que diuen els sacerdots que podem o no podem fer són del tot arbitràries. Bé que el no-mataràs s'ha de respectar. Qualsevol persona amb dos dits de front respectarà aquest precepte, que sembla una cosa fonamental i inviolable, tret de per aquells que tenen algun problema greu al cap. Però que això sigui cert i assumible no vol dir que immediatament hagi de seguir el compliment de tota la tirallonga de prohibicions relatives als plaers, tan sexuals com culinaris o d'altres índoles. De no matar i no robar podem estar d'acord gairebé tothom, el que no vol dir que recolzem les altres prohibicions. Hi ha molta gent que és realment infeliç per culpa dels seus prejudicis religiosos, que es torturen a ells mateixos perquè se saben pecadors. No hi ha ximpleria més gran que aquesta. No hi ha raó perquè Déu no ens castigui en aquesta vida, o no ens fulmini com insectes. Si no ho fa és perquè o bé no hi ha cap Déu o bé perquè el que fem no li sembla malament. No val la pena amoïnar-se per coses que no tenen cap repercussió pràctica. Potser ens estem jugant el més enllà, la vida eterna, de la que no en tenim cap garantia, ningú no ens pot assegurar que la viurem jamai aquesta vida suposada. Aleshores no hi ha cap raó perquè una cosa que no sabem del cert que pugui ser real ens vingui a destorbar els nostres moments de vida en aquest món qui sí percebem com plenament existent. I tanmateix hi ha milions, centenars de milions de persones al món que es remordeixen per les coses que han fet o han deixat de fer, pensant que hi ha un ull observador del que no poden escapar. Un dit colossal que els aixafarà com mosquits en qualsevol moment. Aquesta no és manera de viure, sempre amb la por, sempre mirant al cel, com si hi hagués alguna interacció efectiva i demostrable entre l'humà i el diví. Aquestes coses em fan regirar l'estómac. Em recorden les pors que vaig sentir de petit a l'internat, les històries esfereïdores sobre Déus venjadors que explicaven els capellans, aleshores sentia molta por, un gran neguit. Amb el temps em vaig començar a adonar que aquells frares que ens donaven la classe eren més dignes de llàstima que no pas de temor, i que el Déu que predicaven els havia abandonat a la seva sort, si és que alguna vegada l'havien tingut del seu costat. Aquella gent em feia pena amb les seves creences. Pensaven que tot el patiment en que envoltaven les seves vides havia de rebre algun dia una recompensa. Em sembla una aposta molt arriscada, deixar morir el present per un lloc al cel. Diferent és el que realment té convicció. Hi ha gent que tenen vocació de viure en pobresa, que han entès que les coses importants es troben sabent gaudir del temps i de l'esforç, i que prenen el preceptari de l'església quasi com una excusa per poder gaudir de l'aïllament i la pobresa. Però aquests són minoria, els que prenen el més enllà com pretexte per assolir la pobresa. La major part accepten i pateixen la pobresa per pagar-se el tiquet d'entrada al paradís, per ser rescabalats en el més enllà, sacrifiquen el present al futur, com si el futur existís i pogués retre alguna mena de compte. D'aquesta mena eren els frares de l'internat, sempre amb les cares llargues, amb un somriure dolorós que feia estranyesa als petits i rebuig als grans, sempre amb les mateixes robes i rossegant els mateixos crostons de pa, xarrupant la mateixa sopa amb les culleres gastades per les generacions. I tot per una transcendència del tot improbable.
- El que passa, tallà en Solleres, és que la vida en la injustícia és poc suportable. Imagina't que penséssim que els rics i famosos són millors a ulls de Déu, seria per morir-se. És molt millor crear aquesta mena de recompenses impossibles per fer més lleugera l'existència. Per això serveix tot aquest sistema de creences i de compensacions. Els pobres necessiten saber que els espera un rescabalament, la revenja a l'altre món, que un cop ultrapassin els llindars de la vida tot es capgirarà. El que passa és que tothom és infeliç, hi ha pocs que es conformin amb el que tenen sense demanar gaire més. La demostració és que entre els rics i poderosos també hi ha fe, hi ha que creuen en la recompensa del més enllà. Quina recompensa pot necessitar qui té el poder econòmic i social? No necessiten cap recompensa doncs ja tenen el que hom cobeja i en poden gaudir. Aleshores cal deduir que són infeliços bo i en mig dels luxes i e
ls afalacs, encara esperen una vida millor després d'aquesta. Això o senzillament volen promocionar els sentiments religiosos per fer la gent més manegable o fàcil d'enganyar, més conformista, més auto-enganyada amb la recompensa, capaç de suportar més vexacions pel fet d'esperar una contrapartida en algun lloc, que sincerament penso que no deu ser enlloc, doncs aquestes coses no acostumen a passar, que hi hagi recompenses al dolor. De totes maneres ja he dit que jo no hi crec en totes aquestes coses, mai no m'agradat freqüentar les misses, aquesta mena de cerimònies no estan fetes per mi. La major part de capellans no saben pronunciar com cal, sempre repeteixen les mateixes històries, i sempre són d'edat, mai no et trobes un capellà jove. Els mossèns joves els deuen amagar en alguna banda, al fons d'un cau, perquè se li vagi podrint l'ànima fins que la tingui tan negra que pugui exercir la seva professió de predicador. Per això no hi ha de joves a les trones, la predicació és cosa de vells atrotinats. Així no deuen voler que la gent els faci mínim cas. No són maneres de convèncer tenir idees retrògrades, les mateixes de fa segles. No cal canviar-les gaire ni adaptar-se als temps que bufen. Val més la pena per a les autoritats religioses d'esperar a que sigui la societat la que canviï. Potser esperen que hi vingui un altre alliberador que imposi per força els valors que defensen. Que condemni homosexuals i liberals i faci la feina bruta. En fi, que no hi ha res més enllà. Només cal veure les notícies que ens arriben d'aquest paradís que ens espera. Cap ni una. Aquesta és la senyal definitiva. Si hi hagués una continuació, uns punts suspensius, un epíleg o un segon volum de l'obra, aleshores en tindríem algun esment. Sabríem de les seves circumstàncies i dels seus requisits d'accés. És clar que el que sabem ens ho hem de creure perquè ho diu el capellà cada diumenge. No és suficient. No hi ha res que convidi a pensar en que fora del que coneixem pugui haver algun cosa més. Em direu que no es pot ser tan descregut, que és impossible que no cregui en res. En realitat crec en el no-res, també ha de tenir l'absència la seva oportunitat, el buit el seu moment estel·lar. És el que passa quan morim, que canviem tant que ni ens reconeixem. Passem a ser un munt de cèl·lules disposades per la seva total putrefacció. I el conjunt no fa la cosa, per moltes unitats vives que s'ajuntin no garanteixen la consciència. No pot existir res fora de l'equilibri de la vida. No tindria sentit que n'hi hagués de vida si no fos així.