Relatiu optimisme

En Jonàs sentia la llibertat dins seu. La seva poesia era emergent, el seu desig de complimentar-se a si mateix amb expressions era inqüestionable. No tenia lligams especials amb res, se sentia derrotat alhora que triomfant, tenia la sensació d'estar fent sempre una passa endavant, traspuava optimisme. Tenia encara moltes coses a fer.

Sabia que tenia per endavant bons moments. N'era conscient, sense la ràbia acaparadora dels altres, sense la seva avarícia en aconseguir. En Jonàs no compartia aquest ideals, no es volia conèixer ell mateix i no sentia que tingués cap obligació envers terceres persones ni considerava que tingués res per fer, però l'esperança no l'abandonava.

Era en dies de relativa tristesa que se sentia ell mateix, quan la tristesa no obeïa a cap fet en particular, quan no tenia motius objectius per trobar-se així o aixà, era aleshores que pensava en ell mateix, que s'observava i es comprenia, i se sentia persona. Era tan difícil sentir-se humà en un món del tot inhumà. La resposta la tenia sens dubte al seu interior.

Per altra banda els moments de felicitat eren relatius, la seva soledat, a la que l'havien abandonat, amb unes consignes pobres de feina i realització personal, sovint l'acompanyava. Era la soledat de sentir-se plenament ell mateix, en les petites accions i les grans, que val a dir que no sovintejaven. No volia plantejar-se grans reptes per a si mateix.

I tanmateix l'optimisme continuava, al capdavall era viu, respirava amb normalitat, les seves cames l'obeïen, no tenia maldecaps considerables, vivia en un estat de relativa placidesa, la seva ment no era enemiga. En Jonàs tenia raons per sentir-se satisfet, i per gaudir d'un benestar relatiu segons el qual els afers generals no tenien res a veure amb la seva vida.

En Jonàs era capaç de molt, i ho sabia. Tenia esperança en poder trobar alguna coseta per a ell, algun racó a on fos acceptat, algun indret a on no desentonés, qualsevol lloc, això era el de menys, a on no fes nosa o a on tingués una utilitat. No descartava trobar-ho en un futur proper, no volia tancar-se ell mateix les portes, respirava vitalitat.

Perquè les jornades no li semblaven llargues, i les cues no li semblaven inútils, i tot el que feia ho feia pel seu plaer, com tothom. El plaer de sentir-se a gust amb si mateix, el plaer petit de fer coses petites que es tornessin grans. La veritat era que se sentia satisfet de com anaven les seves coses, no tenia retrets de consideració, a part de sobre aquells que ho mereixien.

En Jonàs, fora de les seves afirmacions categòriques i del tot puntuals, era una persona afable i compassiva, una bona persona que volia el bé dels altres, no tenia intencions perverses ni considerava que estigués envoltat d'enemics, aquestes idees només les veien els que no l'escoltaven amb atenció, els que no entenien el seu missatge de fons d'optimisme i tranquil·litat.

En Jonàs ensumava la vida, la trobava amb un flaire agradable, no hi havia tufs estranys ni convidats sense convidar que vinguessin a esguerrar-li els moments. Quan passejava sense pensar no tenia odi al seu interior. Potser per això alguns l'odiaven, perquè l'odi el volien instal·lar a tots els pitrams, i fer del món i de les seves societats llocs inhumans i inhabitables.

Així doncs en Jonàs esperava que passessin els minuts a la consulta del metge, i observava entorn seu. Veia cares soterradament desesperades, que volien una resposta instantània, que no existeix. Persones sense calma ni pau interior. En Jonàs les planyia en certa manera, perquè no s'havien trobat a si mateixos en la solitud. Per això només eren planyibles.

I dignes d'encomi els esforços per obtenir una societat millor, sempre que no vinguessin enverinats per creences o plantejaments esclarits. En Jonàs volia una societat millor, per a ell i per a tots els altres. No tenia cap interès en viure un infern. Pensava en el seu passat, en el que li havien fet passar, i perdonava, perquè els greuges havien quedat lluny.

No pot dir-se que ho hagués superat del tot, ni que tingués l'ànima serena pensant en algunes persones, però el temps havia fet la seva feina d'escombriaire i l'havia posat en situació de perdonar, d'oblidar i de no recuperar. Els greuges passat perjudicarien només als que els havien comés, no pas a ell, que volia flotar en mig de morts sent l'únic amb una mica de vida.

Les paraules maques li venien al cap, les comparacions florides, les bones sensacions. Tot ell era un estat de coordinació amb el món, amb les seves realitats sempre sorprenents, amb la seva novetat continuada, res no el separava de la bondat i d'un relatiu sacrifici productiu. Sabia quines eren les coses que havia de fer per tal de ser feliç.

Feliç, una paraula recorreguda tot sovint, una paraula a la boca d'infeliços. En Jonàs no tenia intenció de ser feliç perquè sí, de trobar en la felicitat badoca el bé suprem. No tenia intenció de ser feliç sense una raó convincent, sense que fos el resultat d'unes accions concretes i ben encaminades. La felicitat perquè sí no l'interessava.

Emperò la tenia moltes vegades. La felicitat pels detalls i les observacions, per les fulles seques, per les flors d'hivern, per les gotellades que el feien córrer, per tantes coses. Era una felicitat mesurada, la felicitat de l'observació de la natura en el seu discórrer, de les coses maques en si mateixes, que no necessiten afegits ni artificiositat.

La felicitat per en Jonàs era la naturalitat, cercada amb insistència, les coses senzilles el feien feliç, les coses complicades li feien ballar el cap. Així es decantava per les coses simples, i rebutjava les complicades. Potser algú hagués pogut pensar que en Jonàs era egoista, en tant que girava la cara a la realitat de la vida. De cap de les maneres.

En Jonàs sabia que les coses complicades eren en realitat invents d'algú, que no tenien substància pròpia, que algú malintencionadament les havia posat al món, per tal de fer patir les persones. En Jonàs no era patidor de mena, era més aviat gaudidor de mena, feliç de mena, tranquil de mena. Les seves paraules sovint enigmàtiques eren només una simulació.

Perquè en Jonàs volia transmetre una imatge específica de si mateix, volia tornar al món el que el món li donava. Era una mena d'extraterrestre sense comprensió de les costums locals. El que observava era el que comentava. El que veia era el que reproduïa. El que parlava era el mirall dels altres, del que no se sentia partícip.

Els altres i les seves emergències. Sempre apressats, sempre amb obligacions, sempre avorrint amb les seves dramàtiques existències, o amb el seu conformisme boví. Sempre provant de trobar la mala notícia, la desgràcia, el trauma, la injustícia. Paraules que en Jonàs no volia compartir, perquè li semblaven estultes. Conèixer la vida era conèixer la felicitat.

Per a ell i per a alguns altres, que havien trobat l'esperit que els feia seguir endavant sense escarafalls ni entusiasmes, sense agonies ni eufòries. Seguir endavant i prou, sense sentimentalismes exagerats, sense amargors corrosives. Seguir endavant tal qual s'hi ha arribat a on s'és. Seguir sempre fent el mateix de manera rigorosa i sense excuses.

Però en Jonàs sabia que fer el que cal, el que cal de veritat, era una excusa per imposar. En Jonàs no feia el que calia de veritat, no pas en el sentit en el que l'entenien els altres. En Jonàs gaudia dels impulsos de la vida, de la pluja de sensacions q'hi representava. En gaudia amb un gaudi seré i confiat, sabia que una flor no el podia trair.

Sabia que no el podia matar un arbre, ni el podia tancar una fulla seca, ni un fruit madur no el podia criticar. I que les rajoles de la vorera no el podien empresonar, i que els núvols capriciosos no el podien blasmar, i menys per coses per les que no era blasmable. Així doncs en Jonàs refusava el que calia fer de veritat, per pervers i interessat.

Preferia concentrar-se en d'altres activitats de més relaxació. No pas en odiar i reprimir, en objectar i conduir, en suggerir i complementar. Aquestes activitats no l'interessaven en absolut, gens ni mica, ni un bri. Se sabia sol al món, sabia que no tenia grans amistats, sabia que ningú no l'estaria esperant, i tanmateix es tenia ell mateix.

Es tenia en la plenitud de les seves facultats. La major part del dia, la que no feia sevir per torturar-se d'una manera o una altra. El gruix dels seus dies, i el gruix dels dies que no eren aquests dies, estaven farcits d'una relativa felicitat, d'un optimisme moderat i d'un anar fent adormidor i plaent. No tenia necessitat de barallar-se per tot. No ho veia clar.

Observava els altres amb sorpresa. Les seves actituds i els seus oblits, intencionats o no, la manera que tenien de callar quan alguna cosa no els interessava o no en volien donar resposta. Els observava amb les seves estratègies, apreses a manuals de dubtosa utilitat. Els mirava i no es veia a si mateix, tret d'en allò estrictament humà, quasi corporal.

Notava les seves respiracions agitades, el com es llençaven apressats als més indignes sacrificis, de com es relacionaven brutalment. Tot plegat li era indiferent, ell tenia la seva tranquil·litat i ningú no se la trauria fàcilment, seria impensable pensar que hi pogués haver un mitjà per tal de reduir-lo, de fer-li veure la inutilitat de la seva vida.

La seva vida no era inútil. Tenia moltes coses a fer i les feia. El triomf podia esperar, el reconeixement d'ell mateix podia no existir mai, podia passar molt de temps sense que passés res al capdavall. El que no podia ser és que perdés la seva força interior, la que l'empenyia cap endavant, la que li feia marcar-se objectius ben simples.

La complicació la trobava negativa. La simplicitat artificial la trobava perversa. Calia per a ell ser complicat a la seva manera, però no pas per extenuació dels mecanismes de combinació, sinó per una puresa experimental que el conduís a veritats complexes no
reductibles a la simplicitat abassegadora de les grans veritats de la vida.

En Jonàs se sabia disposat a fer alguns sacrificis, vivia la tranquil·litat amb el perill de l'agitació. No tot en ell era calma, no pas tot. Sentia algunes necessitats inajornables, de les quals havia de respondre. I les havia de respondre amb promptitud, no podia deixar escapar les oportunitats. De vegades d'esma es llençava a recerques absurdes.

Aleshores en Jonàs retornava a tot allò que rebutjava, retornava a la complicació trivial i a la repetició, retornava a la vida dels altres, als seus problemes traslladables a tercers, a les seves angúnies davant la vida. No volia aquella existència, aleshores desitjava separar-se de la seva persona i entrar en estat d'aurèola pensant, sense la gravidesa del cos.

Era aleshores que sentia una necessitat per escapar no sabia ben bé de que, sentia que necessitava una salvació, un redemptor exterior. Se sentia molt malament. No era amo de les seves decisions. No tenia l'esperit de continuïtat que l'ajudava en d'altres moments. Se sentia necessitat de companyia i això el mortificava. Perquè la companyia mai no era plena.

En efecte en Jonàs observava la companyia i sentia que no era suficient, que no podria sentir-se mai acompanyat del tot, que sempre hi havia singularitats, i diguem-ne defectes que embrutien les relacions. En Jonàs volia tornar de seguida a la placidesa. Potser una píndola, potser una passejada, alguna cosa havia de fer per tornar a ser ell mateix.

I ho aconseguia. Era aleshores que no hi havia peròs a la seva vida. Res que pogués oposar-se entre ell i una certa joia interior. Sentia que havia fet el que calia, que s'esforçava, sense sacrificar-se, que empenyia, sense atropellar, que contribuïa, sense aclaparar. No tenia necessitat de grans honors ni de bones companyies, ni molt menys d'envoltar-se de ments brillants.

La seva ja brillava prou. Només volia envoltar-se de persones senzilles sense gaires complicacions, que l'ajudessin a passar les hores sense encaboriar-se massa. Els moments de tranquil·litat emplenaven la seva vida, les paraules lletges eren només a les boques dels altres. Paraules d'amenaça i por, paraules agressives i mal plantejades.

Lògiques perverses destinades a fer treballar en allò que un mateix no vol fer. Ni les volia sentir aquestes paraules. Només volia saber de bons sentiments, del sentiment calmat de saber que estava fent les coses que calien, de tenir el convenciment que era útil a la seva manera, i que no el podien qüestionar amb bona lògica.