Reflexions d'un periodista

Estàs tranquil•lament en un bar llegint un diari, prenent un cafè i pensant en el reportatge sobre els habitants de les fabel•les de Brasil que has d’acabar per demà mateix. Tens un full en blanc davant teu. Un full en blanc que t’inspira, que et dóna ganes d’escriure, que t’atrau com cap altra cosa t’ha atret mai. Comences a escriure, penses que ho estàs fent bé. Trobes un error, el corregeixes. Escrius un tros més i te’l tornes a llegir. Veus que no és bo, intentes canviar-lo però no pots i veus que no té solució. Arribats en aquest punt et preguntes que pots fer; podries intentar d’escriure sobre un altre tema, podries entrevistar a algú altre, podries canviar la manera d’expressar-te, i reflexiones. Reflexiones i penses que potser el problema no està en el tema, l’entrevistat o en la manera en que l’has d’escriure. Pot ser que el problema siguis tu. Intentes de no pensar en aquesta idea i l’apartes de la teva ment, però t’és impossible i acabes frustrat pensant que ets tan inútil que ni saps fer bé la teva feina. Penses, penses a tota velocitat i penses en perquè vas triar aquesta feina, perquè vas triar aquesta carrera i perquè vas triar aquest batxillerat. No li trobes sentit a res i et sents impotent. No saps que fer perquè tens un reportatge que acabar i no tens ni idea de com continuar-lo, perquè t’has quedat en blanc davant la teva font de màxima inspiració: el paper. El paper que sempre t’ha agradat, sempre t’ha atret, sempre t’ha inspirat i que teòricament ho hauria de continuar fent. Et preguntes perquè és així, que qui et va manar escollir això i veus que t’hi has ficat tu solet, en aquest món del qual no en pots sortir. Comences a pensar en que tot això et sembla absurd, en que la vida en si mateixa és absurda, les teories sobre tot en general són absurdes, que res té sentit. Et comences a fer la pregunta que es fan tots els humans en algun moment de la seva vida i que encara mai ningú ha sabut respondre: què hi faig jo aquí? I no et refereixes a què hi fas aquí assegut al sofà o que hi fas aquí al carrer tal número tal porta tal. No. Et fas la pregunta de perquè aquest tipus de vida, perquè som tots un esclaus del nostre sistema econòmic i perquè existim, que quina és la funció de tot plegat, quin sentit té néixer, viure i morir. Quin sentit té aixecar-se cada matí per anar a treballar al diari, escriure articles poc interessants a gent poc interessant des del punt de vista públic, sortir del diari per anar a casa a arreglar-te per anar de copes amb els companys de la feina a oblidar-se una mica de tot plegat. Et preguntes perquè escrius en un diari que una petita part de la població mundial llegeix, ja siguin cuiners, dependents, periodistes, actors, científics, pintors, treballadors en general. Et preguntes si ningú més pensa com tu, si cap de les mencionades persones es fan la mateixa pregunta i intenten de trobar-li un sentit a la seva vida, i en veure que no poden intenten de trobar-li a la vida en sí. Et preguntes si estàs sol al món i ets l’únic tan idiota com per preguntar-se això. I continues llegint el teu diari, prenent el teu cafè i intentant de convènce’t a tu mateix que això és una ximpleria, que tens coses més importants en què pensar com ara el reportatge sobre els habitants de les fabel•les de Brasil que estàs escrivint i que has d’entregar demà mateix. Però continues sense trobar-li i sense trobar les paraules adequades per quan la teva amiga, que acaba d’arribar et diu que la seva vida no té sentit. Finalment les trobes: cap vida té sentit, tot és una roda que gira i gira per tornar a començar. Neixes, aprens, creixes, segueixes aprenent. Tries un batxillerat que no saps si serà la decisió correcta i continues aprenent. Comences la carrera que més atracció et faci i no pares d’aprendre. Acabes la carrera i trobes feina. Llavors comets l’error de preguntar-te si realment té sentit haver triat el suposat batxillerat, la suposada carrera i aquesta feina. Et qüestiones la vida en general i deixes de trobar-li sentit a res, veus que tot és un engany.