Carta a una amiga

Sé que tot el que et diré et semblarà superficial i fals, pot ser fins i tot una mica avorrit i com unes excuses que m’he hagut d’inventar perquè em sentia culpable. Doncs bé, només encertes la part en que et dic que em sento culpable. Culpable per no haver-te prestat atenció quan ho demanaves a crits i ningú te’n prestava, culpable perquè quan m’havies necessitat jo no hi vaig ser, i culpable per haver-te d’enviar aquesta carta enlloc de ser prou valenta per parlar-te cara a cara. Bé, doncs comencem. Suposo que sabràs el que et vull dir, suposo que pensaràs que em vull disculpar i que ho sento molt per haver estat tant distant, per haver-me apartat de tu com si no m’importessis, doncs si, ho sento i sé que vaig fer mal fet, que no entenies com havia pogut canviar tant en unes setmanes, en dos setmanes sense veure’ns, pensaràs que durant el viatge a París vaig canviar, però no és així, allò només va ser un petit factor que va influir en tota aquesta metamorfosi que he estat experimentant. Abans de marxar et vaig dir que et trobaria a faltar, i que si les coses no eren igual quan tornés, me’n fessis adonar. Bé, llavors, com és que no em vas avisar? Tant malament ho portaves? Ho sento per dir-te això, però jo sabia que les coses canviarien i no em vas deixar elecció. No et podia dir el perquè, ni què estava passant, i ara tampoc. Ara tan sols vull que confiïs en mi, que et deixis portar per aquestes paraules i que pensis que no t’he enganyat, simplement t’he amagat alguna cosa que no faria cap bé entre nosaltres. Ho sento, de veritat, però un no tria els fets ni les circumstàncies en què es produeixen, i creu-me quan et dic que si hagués pogut ho hagués fet. No sé com explicar-t’ho d’una manera en que quedi clar que no sé com va passar, com vaig canviar. No vaig canviar de companyies, bé, una mica sí, però bones companyies, no “xusma” ni res semblant. Però, entén-me, cap de vosaltres hi éreu i amb algú m’havia de relacionar, no? Bé, doncs sí, sí que em vaig fer “amiga”, o pot ser no tant, però vaig estar 5 dies amb gent amb la que mai hi havia parlat, havia rigut amb gent amb la que mai m’imaginava que riuria, i saber que era capaç d’això em va donar ganes d’ampliar horitzons, per dir-ho d’alguna manera; em va donar ganes de demostrar que podia ser algú sense vosaltres, sense tu. I em vaig equivocar, em vaig equivocar totalment. No va ser tan sols el viatge, també van ser els dies que van venir després i... el fet que les coses entre tu i jo no anaven massa bé. Hi havia hagut més d’un cas de gelosia, però d’aquí a fer veure que no us necessitava, que no et necessitava... bé, pot ser sí que vaig ser una mica idiota, perquè no dir-ho, ara que ja està tot dit, perquè no acceptar que la part de la culpa la vaig tenir jo, perquè sabia que després d’aquest viatge i del que vindria després canviaria, però, tot s’ha de dir, no pensava que radicalment. No m’agrada ser així, però tampoc m’agradava ser com era abans. Necessito un punt intermedi que em permeti estar amb qui jo vulgui sent qui sóc. M’agradaria poder demanar-te ajuda però en sóc incapaç. Si decideixes venir a veure’m, no em mouré d’aquí, en pots estar ben segura. El problema és que ni vols ni ho faràs.