Reflexions de l'actualitat

No sóc una noia de món, als meus 20 i pocs anys no he sortit mai d'Espanya (i no compto les Canàries com a fora d'Espanya encara que deu nido quin pal anar-hi..) però el que veig aquí a nivell personal es molt variat i de vegades s'apropa molt a la penositat. Hi ha gent que s'estima com si fossin germans i d'altres que es barallen per cridar l'atenció i demostrar qui son.. de veritat els hi cal?
Començaré per la meva època d'institut, que ronda els 90 més aviat un pèl passats, plena época de transició d'arribar a l'institut als 14 a fer-ho als 12..en sí no son tant dos anyets no?? Doncs era típic veure els nens que no podien sortir de l'edifici saltar 2-3 m d'alçada que distava el terra de la finestra de la biblioteca per sortir al carrer (brillant idea la de entretenir-se amb llibres o fer veure que un s'ho passa be a la sala on hi són..), després quan es van adonar els retenien al pati com podien i semblava ser que la cosa es controlava fins que va córrer la veu que a un professor havia estat amenassat per un noi d'aquests.. be, la història té la seva cosa la veritat, ja que, van intentar expulsar al nen, però quina es la sorpresa dels professors i el mateix director quan els pares, persones "cultes" d'estudis superiors que han arribat a llocs de treball amb molt d'esforç (encara que els seu fill no sigui conscient del que costa per tothom que et reconeguin a la feina) i que defenen per davant de tot el diàleg (encara que com ja se sap costa fer un diàleg en condicions i s'acaba convertint en un monòleg on només parla un i l'altre fa veure que escolta) quasi van rogar a "l'insti" que el readmetés ja que dins de l'escola no feia gaire cosa bona però fora diguem que s'hi lluïa força més, però els pares no se'n podien fer càrrec degut a compromisos inel.ludibles de caire laboral i el nen els havia amenassat a ells i tot amb nosequines coses que la veritat tant se me'n donen però pel que es veia a ells no els hi era igual pas.. com es diu ara "una edat difícil".
Potser el que falla, es que a mi per exemple encara em fa por la reacció dels meus pares enfront a segons quines situacions, i això que mai m'han deixat assenyalada ni res semblant, però alguna pallisseta al cul me l'he emportat, d'aquelles que als 5 min ni es recordaven, però al moment veient la cara del pares ja servia pel proper cop que passava algú semblant que se't quedés gravat el que passaria i per si de cas no fer-ho.

D'aquest extrem del diàleg per davant de tot, passem a l'altre, que surt cada dia als mitjans de comunicació: es la violència de gènere, i es quasi tan penós com l'altre extrem però les persones que hi intervenen solen ser de la mateixa generació, quasi sempre surten perdent les dones molts cops no reconegudes com a treballadores (encara que la casa sola no es mantingui en condicions i elles contentes que no els paguin un sou per tal de veure el marit i els fills orgullosos d'elles) a mans de respectables estudiants models que han tingut sort en els treballs i que amb els anys, s'han convertit en persones que necessiten un reconeixement dins i fora de casa, i a més, aquí abans de parlar passen a l'acció.
Els casos solen ser cíclics, es a dir,segueixen uns passos preestablerts que es succeeixen i tornen a començar de forma molt semblant en tots els casos. Ara també s'està posant de moda amb els fills com agressors, semblant al del cas anterior que he explicat, normalment quan les famílies acostumen a ser monoparenterals.

Tampoc em puc deixar de banda les baralles que s'organitzen per gent de totes les edats als anomenats "barris conflictius" de cada poble o ciutat. A tot arreu hi ha un i com no, es barallen per coses tan importants com per demostrar qui es millor en qualsevol cosa o bé per un comentari que a algú li ha sentat pitjor del que s'esperava..quina feina deuen tenir aquesta gent? Perquè no sempre les baralles són a hores vespertines pas sinó que poden ser en qualsevol lloc i hora i qui troben al mig s'emmerda com el que més, de vegades sense saber ni perquè.

Per últim no ens oblidem un càs dels que surt poc als diaris pero quan ho fa conmociona. Després de veure com al metro de Barcelona es colen cada cop més gent per diversos factors (quan no es que falta personal es perquè no volen pagar bitllet..o altres raons), el que no surt tant son les agresions a gent de seguretat de metro, jo vaig ser testimoni d'una i la veritat fins i tot a mi em fa vergonya que s'arribi a aquests extrems pero on s'ha vist que només hi hagi un home vigilant l'entrada.. en fi, burocràcia, passotisme o el negoci ja va prou be? civisme si us plau!!!

En fi, no tenim bastant en amoïnar-nos per un futur més o menys pròsper, sino que a més a més, ens haurem de parar a pensar si val la pena el futur que ens espera, i si no es així haurem de trobar un terme mig davant de tant extremisme perquè tant si et passes, com si et quedes curt les coses podem girar-se en contra i ser el "prota" de la següent noticia de primera plana dels diaris o bé pots sortir al telenoticies com a noticia d'ultima hora. En el càs que no ens prenguin el primer plà els sindicats que tantes reunions tenen amb patronals i empresaris per tal de millorar la situacio dels treballadors tan com poden encara que no es noti des de fa la tira de temps, o bé no poguem sortir a la foto perquè el fruit de tanta baralla i rabia interior sen's hagi tornat en contra i la nostra imatge pugui ferir la sensibilitat de qui mira la televisió a l'hora de dinar per si pugen les seves accions o s'aprova el projecte del que sigui. Clar que per gustos i colors poden canviar de canal ja que a cadascun es diu la seva..

Com es pensen que es pot erradicar la depressió d'aquesta manera???

Això si, amb un somriure tot queda més bé..o això sembla.