Reflexa en un mirall.

Es trobava davant el mirall. Nua. Sense res que tapes el seu rostre. Reflectida en ella mateixa. Observança amb delicadesa, començant per aquells peus blanc i freds. Tots i cada un dels dits que aguantava el seu fràgil pes. Seguidament les seves cames suaus, fortes i primes. Aquelles cuixes que li feien un cos encara més esplèndid. Aquells pits petits. Els braços que havien rebut i donat tota mena d’amor, les mans que havien tocat tot allò intocable. I aquella cara, amb tots els seus complements. Els ulls, que feien possible aquella visió. Podia veure tota aquella bellesa que l’inundava. Però no era conscient del que era per dintre. Del que no podia veure, a traves d’aquell mirall. Penjat a l’habitació. Aquella habitació amb vida, però morta. Alegra però trista. Plena hi ha l’hora buida..