Referents

Les males olors al carrer l'ofenien. Passava per davant dels contenidors i les sentia amb insistència. Ficant-se a les seves narius, fent-li nosa. No suportava res de res, tot li era igual. Ens trobaven davant un nul·lista. Un desesperat, amb l'esperança de poder trobar una resposta a alguna pregunta. El fet era que no en tenia, i tampoc les cercava, no les que li calien.
Per això sortia al carrer els dies d'estiu i es xopava la camisa amb la suor, per passejar sota el sol massa estona. Allò no era bo per la seva pell, ni pel seu cap, ques rescalfava, era com una olla bullent, un espai on les idees no tenien cap ordre, i a on no es podien fer afirmacions categòriques. Ell fugia dels referents, no en volia tenir, però en tenia.

Li havien dit que era impossible que no tingués referents, que algun ordre de coses havien de presidir la seva ment, que no podia ésser que divagués contínuament, sempre, sense excepció. En algun moment o altre havia hagut de creure en quelcom, gran o petit. Ell no les tenia totes, pensava que era possible que els referents canviessin.

En funció de les necessitats normalment. Aleshores quins eren aquests referents, que podien canviar d'un dia per l'altre, en funció dels requeriments exteriors? Un no-res, una crossa, que hom fa servir per ajudar el peu esquerre però que s'ignora pel peu dret, o a l'inrevés en funció del peu afectat i del moviment de recolzament ques faci del dret o del revés.

La cosa era que unes crosses no podien ser una cosa ferma, eren només una contingència. I el fet que en un moment cregués amb sinceritat i amb convicció en això o allò no volia dir res, perquè l'això i l'allò canviaven sovint, fins a l'extrem que al llarg de la seva vida no hi havia una sola cosa en la que hagués cregut fermament i per tot el temps.

Aleshores els valors canviats es poden considerar com a tals? Ell creia que no, que això no era possible, que el seu amor per una cosa o una altra era només temporal, com la seva existència. Més encara, considerava que no hi havia un valor que es pogués trobar alhora en un moment del temps en tota la humanitat, i si ho era era només per casualitat.

Que tampoc no es podia trobar un valor que hagués romàs a la humanitat en tots els seus membres durant tots els temps, des del moment quel mico va deixar l'arbre fins els nostres dies. Ni el valor de la vida, ni la felicitat, ni tants d'altres no eren universals. Aquestes disquisicions l'amoïnaven, però no arribaven a afectar-lo, perquè sabia distingir.

No podia atènyer la veritat. No pas amb el pensament. Els seus moments veritables no eren pensats, tampoc sentits, eren descontrolats. Només l'absència de normes podia fer arribar a la veritat, la més transcendent, si és que hi havia alguna que es pogués copsar. Amb aquests convenciments caminava com un zombi, torturant-se, entre les persones.

Les altres persones no vivien aquest drama, creien tenir valors, observaven una continuïtat a les seves vides, una repetició, i creien que allò eren ells, aquestes repeticions, i no pas que fos un càstig o una maledicció, imposada per l'ordre de les coses. Pensaven que el fet de repetir-se els donava la raó, que era el fonament de la seva raó.

Polítics, funcionaris, metges, dentistes, minyones, advocats, jornalers, tots cercant amb perseverança la repetició, per tal de poder-se demostrar que tenien alguna cosa d'ells mateixos, quels hi era pròpria. Ignorant que només l'home veritablement lliure tria constantment, i mai no es repeteix, arriba a l'estat de perfecció en que ja no li cal aprendre.

Perquè per adquirir coneixement cal la repetició, i per transmetre-la dignament també. No es poden dir les coses un cop i prou, cal dir-les moltes vegades. Ell s'adonava del drama. Només la insistència podia donar lloc a l'aprenentatge, i això es podia confondre perillosament amb la permanència i la possessió. Hom posseeix les paraules per repetir-les?

Però amb les poques paraules que hi ha és inevitable que s'hagin de reusar. I n'hi ha molt poques. Sempre les mateixes paraules. Un esforç útil, pensava ell, seria el llenguatge inventat, el galimaties, la no repetició. Mentre caminava li vingué aquesta idea al cap. S'aturà. No repetir-se era impossible, perquè repetiria les lletres. Era un problema recurrent.

Es referia sempre a si mateix. Només el soroll contenia la veritat, el soroll científic de no repetir res de res, de fer sempre un so diferent. Allò no portava enlloc. De fet no volia pensar en la repetició, només en l'absència de valors, en la impossibilitat de mantenir el pensament per sempre, en les mortes persones que viuen el mateix cos.

Al llarg d'una vida traumàtica. Només alguns tenen la desgràcia de viure una sola vida en el seu cos, són les persones progressives, que mai no s'han de desprendre ni renegar de res de si mateixos, que només poden afegir, al damunt del damunt, que al capdavall aconsegueixen totes les seves fites. Són els veritablement malaurats.

Perquè no coneixen la mort abans de morir, ni tenen l'oportunitat de renéixer. Però no ens confonguem, perquè ell no parlava de canvis assumibles, com qui es casa o aconsegueix la primera feina, o se jubila o se separa de la seva dona amb la que s'havia casat. Aquest no són els canvis veritables, no són la mort, només una modificació, una malaltia.

Amb la seva convalescència, que pot ser més o més llarga, però sense mort. Per tal de reviure cal morir. Ell sabia que morir no era fàcil, ho havia fet en alguna ocasió. I no parlem de morir clínicament, que s'entengui, sinó de la mort espiritual, la mort que canvia els valors, la mort que fa que la persona resultant sigui diferent, una mort de la moral.

Si és que hi ha, pensava ell. Si és ques pot dir que hi ha una moral, si no és només una repetició, un camí que no s'ha explorat encara, una afirmació que no ha trobat contraexemple. No mataràs, fins que matis, aleshores ja no creuràs que no has de matar, i tu ja has matat. Així ho veia ell, mentre passejava, els arbres amb les seves fulles estranyes l'acompanyaven.

Perquè les plantes no són persones? En el seu temps es mouen, i pensen col·lectivament, el bosc pensa, i segurament els boscos han pensat, en al vida de la terra, molt més que les persones, a la seva manera, perquè les persones han començat tard a pensar, i no poden considerar-se ben bé hereus del pensament dels boscos, perquè la seva diferenciació és imprecisa.

Les persones i els seus pensaments, jutges de la seva intel·ligència, que s'atorguen en les seves paraules, i a la que no estan disposats a renunciar. I els seus valors, que només són constatacions, conjectures, coses possibles, que s'han mantingut, fins ques perden o se substitueixen. Idees i conviccions que es fan valuoses per creixement del seu patrimoni.

En funció de l'interès que acumulen. No hi ha més, no hi ha veritat, no hi ha sentit, només en el desgavell, en l'absurd, en el terrabastall, allà hi ha una engruna de veritat, un significat que transcendeix, la pèrdua del control d'un mateix, la constància de l'existència del món. En primera persona és pot sentir aquesta sensació, en un moment crític.

Però les persones no tenen crisis, només tebietats, canvis programats, redireccions, reconduccions, noves orientacions, millores curriculars. Cuticulars, impenetradores, que no passen per l'absurd. Són canvis només, no pas morts. Ell mirava els ulls dels que passaven en direcció contraria, eren ulls enfeinats, o ulls de govern, ulls feridors.

No volia saber res de les seves conviccions, de la manera en que havien arribat a pensar que tot el que feien tenia una justificació, de no saber que l'absurd presidia les seves vides, i que les coses que feien les feien per aquest motiu, per absurd, perquè sí, com qui xuta una pedra perquè se la troba en mig del camí, sense una xarxa de conceptes complexos equiparables a raons.

Res de tot això, només la manca de raó, no més la costum, la combinació casual que fa que una persona dins el seu cos vagi a parar a una vida en concret, concretada a còpia de decisions arbitràries, atzaroses, de tries negligides, de tant-me-fas acumulats. Això dona lloc a una existència, que ha de ser única per motius purament combinatoris.

Però no és pas única, o no es pot saber. Les informacions es perden, no s'acumulen, no es multipliquen, ni es potencien, es perden per la manca de comunicació, per l'escreix que cal per gestionar el grup humà. Ell ho sabia, n'era conscient, i no ho podia suportar. Com era possible ques cerqués la gernació, l'amuntegament, el cúmul, l'al·luvió.

En el nom del Déu Tortuga! No hi ha cap de les coses ques poden veure, però hi ha moltes altres. Així cridava ell, la gent el mirava. Potser havia perdut el seny, o el seny l'havia perdut a ell. Massa cabòries. Havia de regenerar-se, deixar de pensar en coses fondes. Deixar de submergir-se en si mateix, per fer pesques d'animals ingrats i repulsius.

La novel·l·la de la seva vida l'havia d'escriure amb un altre argument, no podia permetre's tant de capficament. Havia de fer quelcom. Pensar amb llibertat, deixar-se endur per la corrent, sentir-se part d'alguna cosa, d'alguna cosa gran, o petita, d'alguna cosa que pogués entendre, ques pogués explicar amb paraules planeres, una secta qualsevol.

La dels boletaires, la dels gimnastes, la dels grimpadors ocasionals, la dels oradors. Havia de trobar alguna cosa que el mantingués ocupat, per tal que el seu seny no se li rebel·lés, i li comencés amb preguntes insidioses, quant a això i allò i el perquè de les coses. Ell mateix havia assolit la conclusió de la manca de raó, no podia esperar justificar un teorema absurd en el seu fonament.

Saltava d'alegria. Això ja era millor comprés pels altres, que reien entredents de la seva actitud però que no se sentien violents. Una persona feliç sempre és motiu d'enveja, i si la seva felicitat és tanta que no la pot reprimir aleshores és motiu d'admiració, perquè l'encomana
i perquè fa sentir que les coses no pesen gens.

El pes de les coses no havia d'oprimir el seu cor, no l'havia de fer una persones consirosa. Havia de deslliurar-se de tantes preguntes! El significat darrer de totes les paraules, no el volia conèixer, no era del seu interès. Només podia esperar una revelació, alguna paraula escoltada en la intimitat de la nit, al seu llit, per una veu asexuada. Volia sentir aquesta revelació, però no pas amb força. Per aquell dia ja havia pensat prou, ara era'l moment de la relaxació, de deixar que les coses seguissin el seu rumb natural, sense amoïnos.