Redaccio de català

Es curiós que a la edat de seixanta-vuit anys, em trobi amb la ploma a les mans escrivint la historia que ara llegireu.
Un bon dia, uns dies després del meu quinzè aniversari, vaig decidir que no m'agradava el mon on vivia. L'escola on havia passat la major part dels dies, solament havia provocat en mi una profunda antipatia per l'estudi. La ferreria que el meu pare havia heretat del meu avi, tampoc em despertava cap interès i el meu poble s'havia quedat petit per mi.
Una tarda de Setmana Santa, en una excursió al camp, vaig conèixer un grup de nois i noies que, com jo, volien despertar i volar pel mon. Sense saber com, ens vam descobrir uns a altres que la vida podia ser diferent de la dels nostres pares i la gent del poble. Vam descobrir que hi havien músiques que no es podien escoltar, cançons que no es podien cantar, llibres que no se podien llegir, coses que ningú deia, y sobre tot algunes coses que no es podien fer.
Aquella tarda vaig conèixer l'Anna. La vida ens va regalar a la vegada l'amistat i l'amor. Ella em va donar un llibre petit, "Los versos del Capitan" amb una nota en la primera pagina: Al meu company per sempre junts.
Amb ella i Neruda vaig descobrir que el mont era ampli i obert i junts el podíem explorar. Aviat vam pujar a un tren que ens portaria lluny per començar a viure.
El camí va ser mes difícil del que pensàvem i de mica en mica sense adonar-nos vam anar oblidant cançons, paraules i sentiments. També van quedar en un calaix Neruda i "Los versos del Capitàn".
Vam treballar molt, vam guanyar diners, vam fer viatges a llocs bonics, vam tenir fills, vam construir una casa, una empresa i una família, i el nostre mont, desprès de molts anys, semblava una mica millor. La gent era mes lliure, mes oberta, mes tolerant i tothom vivia millor. Els nostres fills semblaven feliços, tenien estudis, havien trobat una parella i havien marxat de casa.
Tot semblava estar be, però no ens adonàvem que la vida ens havia abatut. L'Anna, un dia em va dir que marxava, que no li agradava la seva vida, que estava tan cansada que ja no es sentia capaç d'estimar ni de gaudir.
La soledat fa mal al cor i un matí d'estiu vaig començar a omplir pàgines d'un bloc, abandonat en un calaix, mirant d'omplir el meu temps buit. Del meu cap van sortir paraules oblidades, histories viscudes, sentiments oblidats i tot plegat, full rera full, ha anat sortint aquesta historia. Se que l'escric per ella, per l'Ana.
Al prestatge de les golfes vaig trobar el llibre de Neruda, abandonat durant molts anys, el paper groc i alguns fulls desenganxats, em van encongir el cor i dues llàgrimes escaparen dels meus ulls. La casa es massa gran per mi sol i el meu temps massa llarg. Pot ser algun dia tornarem a descobrir de nou els versos i els sentiments que la vida ens va fer oblidar tan aviat. L'espero.
Em pregunto quina mena d'història serà un cop acabada, si es que mai arribo a la fi del viatge.