Cercador
Recuperant els somnis
Un relat de: Elisabet Marí Francès- Compartir:
Vinc caminant, sonen campanes , ressonen a cada carrer, el cel ja és fosc, i la meva veu es va fonent.
Les paraules ja decreixen, junt amb les mirades que amaguen els més grans.
M’envaeix la sensació de neguit, res s’atura, tu no pots fer res, sempre acabarà passant allò que ha de pasar, i no ho podràs pas aturar.
Tens molts somnis i molts camins els quals triar, però res d’això et podrà mai definir, tu ets aquesta esència que potser no descobriràs, i ningú mai podrà veure, d’això és del que hem de viure, de l’empenta de voler trobar-te, de sentir únicament aquest gran esperit que portes dintre teu, i et fa somiar que pots canviar les coses, que ressuscitarà l’efecte papallona , i un de sol podrà canviar aquest patètic món.
Sé que vols que les coses canvïn però no et mous, segueixes aturat en la immensitat del temps. Desperta del gran son que et malaeix i et perfora les llàgrimes, les llàgrimes deixa-les caure, deixa-les que petin en el vent.
La qeüestió em fa fer xarxa, fer lligams entre aquests pètals perduts en el cap, unir-los m’agradaria tan sols.
Tot acaba passant i tot és per alguna raó que no les podem canviar per molt que lluitem. Però la nostra fera ha de seguir en marxa, si el que volem és canviar el nostre lloc.
Els dos hem obert els ulls, i el nostre iris dibuixa formes i colors mai vistos.
Tornant aixeco el cap, és de nit sí, però és el millor moment per rodejar la ciutat i escaquejadament podré reunir el valor per moure’m entre els carrers i entre les cases , i com una petita fada obrir els ulls de tots els ciutadans, aquests s’uniran, es reuniran i planejaran un nou pla per fer de la seva ciutat un lloc on viure en pau, i on viure plenament l’alegria de la seva gent, del seu poble.
Les paraules ja decreixen, junt amb les mirades que amaguen els més grans.
M’envaeix la sensació de neguit, res s’atura, tu no pots fer res, sempre acabarà passant allò que ha de pasar, i no ho podràs pas aturar.
Tens molts somnis i molts camins els quals triar, però res d’això et podrà mai definir, tu ets aquesta esència que potser no descobriràs, i ningú mai podrà veure, d’això és del que hem de viure, de l’empenta de voler trobar-te, de sentir únicament aquest gran esperit que portes dintre teu, i et fa somiar que pots canviar les coses, que ressuscitarà l’efecte papallona , i un de sol podrà canviar aquest patètic món.
Sé que vols que les coses canvïn però no et mous, segueixes aturat en la immensitat del temps. Desperta del gran son que et malaeix i et perfora les llàgrimes, les llàgrimes deixa-les caure, deixa-les que petin en el vent.
La qeüestió em fa fer xarxa, fer lligams entre aquests pètals perduts en el cap, unir-los m’agradaria tan sols.
Tot acaba passant i tot és per alguna raó que no les podem canviar per molt que lluitem. Però la nostra fera ha de seguir en marxa, si el que volem és canviar el nostre lloc.
Els dos hem obert els ulls, i el nostre iris dibuixa formes i colors mai vistos.
Tornant aixeco el cap, és de nit sí, però és el millor moment per rodejar la ciutat i escaquejadament podré reunir el valor per moure’m entre els carrers i entre les cases , i com una petita fada obrir els ulls de tots els ciutadans, aquests s’uniran, es reuniran i planejaran un nou pla per fer de la seva ciutat un lloc on viure en pau, i on viure plenament l’alegria de la seva gent, del seu poble.
