Records Fugissers Presos Del Meu Cap Per Sempre...

Tu eres així, tota tu brillantor, per allà on passaves ho enlluernaves tot, ben be com un estel fugaç inacabable, com una espelma que no s'apaga mai.
Jo et mirava, i tu et remullaves amb saliva els llavis per pronunciar les paraules màgiques, aquell "T'estimo" que tant anhelava, llavors, te'ls tornaves a remullar, i t'acostaves a la meva cara per besar-me, a poc a poc, lentament, com si fos el petó més dolç i passional del món, aleshores, roçaves els meus llavis, somreies i els apartaves.
Sempre em feies la mateixa jugada, sabies que això em picava, i quan em veies amb aquella cara de nadó ressentit, m'agafaves entre els teus braços, i em duies més enllà de l'horitzó, amb tan sols un petó.
Caminàvem fins a la platja, jo m'estirava sobre la sorra i tu sobre el meu pit.
Restàvem abraçats i donant-nos petits petons a les galtes, per tal d'avançar en el temps fins que arribés aquell moment tant esperat.
Ja estava, havia arribat l'hora, el sol començava a revelar-se i el cel, seguint-lo, mutava i apareixia als ulls, d'aquell color rosa, barrejat amb taronja, que deixava passar els escassos raigs de sol i la foscor d'aquells núvols.
Poc a poc, sense pressa, el sol anava descendent, anava amagant-se, per por a que el culpessin d'aquella rebel·lió, a la fi ho va aconseguir, va desaparèixer i va deixar pas a aquella lluna majestuosa, blanca com la seda, i a aquelles petites germanes, les estrelles, fetes de pols de somni.
Nosaltres ho observàvem fascinats, era tot tant romàntic, casi indescriptible.
Tot això ens unia més, ens feia més forts, i treia límits al nostre amor, que cada dia, granet a granet, s'anava fent més i més fort i gran.
Recordo també aquell dia a la muntanya, anàvem caminant i de sobte se't va aparèixer una papallona, la més preciosa que havies vist mai en tota la teva vida, i això que em vas mirar mossegant el llavi inferior, i em vas dir, encara que sàvies que era egoisme pur i dur, que t'agafés aquell magnífic ésser.
A dures penes m'aguantava després, però li vaig aconseguir agafar el capritx a la meva dolça nina.
Recordo que la vas ficar dins una capsa antiga, de fusta feta malbé, però preciosa, i allà la conservares.
Meravellosos records que mai fugiran del meu cap, entre d'altres...
No ho comprenies, que tot era perfecte, que vam contradir als savis, i vam aconseguir la mateixa perfecció.
Per que ho vas fer? Per què vas marxar d'aquella manera?
No ho sabia, al cap d'una setmana de no poder contactar amb tu, vaig dirigir-me a la policia, i ells em van informar, em van dir que t'avies traslladat a Estats Units, per treball del teu pare.
Per què no et vas acomiadar?
L'últim record teu que tinc era... a la teva habitació, a la llum de les veles, escoltant musica Chill Out, abraçats...
Records, només records, i aquella ploma de canari que em vas regalar aquell cop.
Records que volen fugir de la meva ment, però jo em resigno, els deixo tancats al meu crani, dur com la pedra, perquè no volin, perquè sempre es quedin amb mi i no m'abandonin com vas fer tu.
Records fugissers presos del meu cap per sempre...