RECORD D’UN NADAL DELS ANYS DE LA DICTADURA FRANQUISTA

Ara tothom diu que durant la dictadura els gossos anaven lligats amb llonganisses, recordo un fet que succeïa uns dies abans de Nadal un any de molt fred, a la parada de l’autobús al Grup Arrahona de Sabadell, hi havia persones fent cua, quan va arribar el vehicle, per la porta del davant pujà, com sempre sense pagar – aquest era un dels “ mals costums” de l’època – un “gris”, un policia nacional, amb el seu abric i el posat altívol, i s’assegué al seient del costat de la finestra, mirant tothom amb la fredor d’un home acostumat a l’obediència dels altres.

Poc després, hi pujà una parella gran. Ell, amb les mans garrides per l’edat; ella, amb el rostre petit, cobert d’un mocador fosc. Pagaren els bitllets, s’agafaren a la barra i buscaren seient. No n’hi havia cap de buit. Llavors l’home, amb veu suau però ferma, s’adreçà al policia:

—Vostè, senyor, podria deixar seure la meva dona?

El gris s’enduia el cigarret a la boca i, sense mirar-lo, deixà anar un renill de mofa, com recordant el seu paper de “llei viva”. Quelcom estrany va passar però, : la resta de passatgers, un rere l’altre, començaren a remugar, després a protestar. “Que s’aixequi, home!”, tingui una mica de cor!”

Fins i tot la dona del policia, que venia més enrere , alçà la veu.

—Ramón, aixeca’t, que ja prou vergonya fem.

El silenci que vingué després pesava com el plom. El policia es posà dret, vermell com el carbó, i deixà el seient. Ningú no gosà mirar-lo. La parella s’hi assegué, i tothom s’aixecà la bufanda o la mirada amb dissimulació.

El bus continuà la ruta sense cap altre incident.

Aquella nit però , en moltes cases, es parlà del mateix. Hi havia qui temia represàlies, qui vigilava si algú trucava a la porta.

També el policia nacional va passat angoixa, els seus veïns, li van fer el buit, a la dona, als fills i a ell mateix.

Mai he pogut mirar de forma empàtica als que exerceixen aquesta mena de “ feines “