RAP surrealista

Penso perquè és gratis i se'm dóna bé.
Agafo una poma i mossego el món:
quin món? jo què sé!
Quanta gent violenta que es llepa l'aixella
xona de rexona. Quant cul,
quants mobles llençats al carrer,
quanta agenda barata: tabac, vodka
i alguna mirada tendra de tant en tant.
Or al'ànima, carn al cos.
No m'importen els teus diners
ni la teva classe social.
Tinc una elegància animal aquí,
dins el pit. És nit, és.

Quanta gent normal comptant les calories
per entrar en el motlle del segle,
domesticant vols des de terra i omplint-se
de miralls; parlant de miralls,
els miralls esperen en va a la lletja,
qui és lletja? jo què sé!
Només ser fotre dos trets a l'aire
per espantar les rates i fer dos forats
a la lluna vestida de dol.
Estava tan pendent dels caimans
que no em vaig banyar al riu.
La de coses que es perden
per cuidar-se tant.

La rosa es menja els pètals per ser
més maca. No hi ha res damunt el pa
amb tomàquet, l'esperança s'asseu
en cadira de palla. Calla! Per què?
Les banderes són vençudes dins la llum
per cançons monolingües de país secret.
No mireu enrere ni al costat,
el futur és avui. Aranyes pengen
de la carpeta del passat.

Cau el got i es trenca, glaçons ressonen
pel parquet, els veïns baixen persianes.
Són monòtons com caixes de música
i nosaltres més llestos que madame Curie
i... se'ns acaba l'aire l'un damunt
de l'altre amb dits urgents de llum.
Res és privat, tot circula, el ruc
és més llest que la mula.
El desig no necessita llum. De lluny
també es besa.
La guerra neix dins de nosaltres
i explota en altres móns.

Penso perquè és gratis i se'm dóna bé.
La poesia no obre cames ni mata la fam.
Ja no em queda ni poma ni món.
I què?
Tinc un munt de gent, aquí, ben endins
del pit, malgrat ara em veieu... sol.

Hocha! Woopy! Jazz!