Ranuncles i lavanda

“Camina amb mi vora la riba. Viatjarem agafats de la mà fins a arribar aquí, a la costa. Ens estirarem a la sorra i, a la nit quan pugi la marea, ens mullarem els peus, i hauràs de tornar descalça a casa perquè no voldràs espatllar els teus mitjons de gats, i jo hauré de fer el mateix perquè et farà vergonya caminar descalça pel carrer, i quan passem pel davant de la nostra gelateria favorita et voldré comprar un gelat perquè deixis de posar morros per anar sense sabates pel passeig" ~ Vaig dir amb esperança.

Ella em mirava amb pena. Els dos ploràvem. Vaig portar-li flors, Ranuncles blancs. Irradiaven una lleugera aura taronja. L'estimava tant, arribats a aquell punt ja no tenia res a perdre; vaig perdre el seu respecte quan vaig començar a dir-li que sí a tot, vaig perdre l'orgull quan vaig començar a perdonar-li tot, i en aquell moment vaig perdre la poca dignitat que em quedava.

Jo continuava agenollat, les ombres que projectàvem es van anar allargant fins a desaparèixer entre la immensitat de la foscor. En aquell moment va deixar de plorar, en la fracció de temps entre la posta de sol i la sortida de la lluna. Va ser com si el satèl·lit li hagués tranquil·litzat l'ànima. Les flors van perdre aquella aura quasi divina. En aquell moment, il·luminades pel reflex de la lluna, semblaven a l'aguait, expectants.

Ella es va apropar, m'agafà suaument la cara, i va amorrar el seu front contra el meu. Feia olor de lavanda, gelat de vainilla i aigua de mar. De sobte i sense motiu aparent, les flors van deixar de brillar, no emetien res, ni colors ni emocions, eren un cúmul de pètals tristos i desgastats, s'estaven podrint. Em vaig començar a trobar malament, em trobava fatal i tenia fred.

Em va fer un petó al front, alhora que m'olorava el cabell. "Ho sento" ~ va dir.

Els Ranuncles estaven completament pansits i negres, definitivament la brisa marina els havia destrossat. Vaig tirar-los al mar, ja no servien per res. Els vaig lligar a unes cadenes ben gruixudes i a un pes d'uns trenta quilos. Es van enfonsar més de pressa del que m'esperava.

És de nit, però no noto el fred de l'aigua, ni la sal, ni tan sols noto l’absència d’aire. No noto res. Una pena això dels Ranuncles, eren tan bonics.