Ràbia

La ràbia s'amaga a la saliva
darrera les dents que mosseguen
amb paraules sagnants d'odi
que colpegen com punys tancats
i sorgeix l'instint supervivent
i s'estavella la humanitat
contra la emoció animal.

Les cames prenen força
com les ganes de córrer
sense enrere mirar
sense destí,
sense parar,
i sents enveja pels àngels
que poden volar lliures
s'omple el cor de paraules
que criden al teu cap una vegada i altra
i sents l'aire que t'envolta
fred com la suor que t'acaricia
vols cridar però se't trava la veu
i se't desfà el cos per dintre
la panxa se t'omple d'un formigueig furtiu
i no trobes a que agafar-te
com nàufrag a la immensitat
i t'ofegues a l'aire
sents com les cames no donen per més
i el fang et comença a envair
com la pena real que t'ha fet fugir
arrestat per l'aire fugitiu
t'estavelles contra la veritat
sense sortida, sense futur ni passat
tan sols l'has de superar
però tot d'una sents que no estàs sol
s'il·lumina el camí
una llum femenina t'ajuda a aixecar-te
i els braços se t'endureixen
les cames reprenen la força perduda,
les muntanyes se't fan petites tot d'una,
i les llàgrimes es guarden al passat,
la soledat desapareix dolguda
i es dibuixa un somriure feliç,
benvinguda felicitat.