Qui viatja a Nigèria?

Un relat de: Mon

Dimarts d'arribada

Arribar a Lagos amb avió de nit és espectacular com veure una constel·lació al terra. No hi ha enllumenat als carrers, només les tènues llums grogues i blanques de les cases.
L'aire condicionat de l'aeroport fa que, tot i envoltada de nigerians, em senti encara segura. La sensació va desapareixent en el control de immigració, on, a la tercera blanca amb cara de perduda que veuen, ja comencen a fer preguntes innecessàries.

- She's my wife, and they're some friends of us...- El Peter ve de la seva cua a salvar-nos.

Amb cara de "no m'has convençut però et deixo passar", ens tiren els passaports.
Més endavant, el Peter dóna 20 euros, amb ràpid encaix de mans, al control de sortida. És només la primera de les propines que donarà en tot el viatge. Aquesta ens estalviarà el registre i/o manipulació del nostre bagatge.
Males notícies, el Tony, l'amic del Peter, no és entre els caps que sobresurten del mur que ens separa dels que esperen familiars. El Peter intenta treure'ns d'allà amb una petita donació ja que ens continuen molestant amb un nou control del tiquet de facturació de les maletes.
No sortim al pàrking fins que no estem segurs de que ve el Tony amb uns amics, per a que no ens atabalin els taxistes, canviadors de moneda negra i altres.
Un cop hem arribat als cotxes, sento por per primer cop, quan s'acosten tres homes joves a preguntar-nos banalitats. El Peter treu un bitllet de nou, però aquest cop sembla no ser suficient. El noi ha canviat el bitllet per unes quantes naires i diu que no li ha donat suficient. El Peter es defensa dient que ell li ha donat euros, que acaba d'arribar i no té res més, que ens deixin tranquils que volem descansar del viatge. Finalment, el que fa de cap ens deixa marxar.

Encongida en un Mercedes vell, recorrem els carrers d'una de les ciutats més insegures del món. Hi ha circulació densa, tot i no ser hora punta (són les deu de la nit), i això ho aprofiten el munt de venedors ambulants de menjar, targetes de mòbil, begudes, etc., que corren entre la circulació caòtica. Un cotxe es cansa d'esperar i no dubta en seguir pel carril contrari.
Passem per Ajao Eastate i Isolo, per arribar al districte on viu el Tony, Ejigbo. Passem carrers sense asfaltar amb solcs que fan de clavegueram que la gent salva amb fustes. Carrers plens de gent comprant, venent, asseguts en grup xerrant, amb cases baixes o d'un pis, amb "xiringuitos" sota porxos que recorden "xaboles".
El Mercedes i un Volvo vells ens porten entre furgonetes atrotinades taronja que resulten ser autobusos, motos amb dues, tres o més persones muntades, gent a peu amb càrregues al cap,...

Ens para la policia. Segurament ha vist algú blanc dins el cotxe i això és motiu suficient per demanar tots els papers i documentació que tinguis. Quan demanen que obrim les maletes és el moment de tallar-ho amb l'últim bitllet del dia.
- Wellcome to Africa- diu el Tony

Entrar a casa el Tony fa que pugui tornar a respirar. Ni la calor, ni el picant arròs amb pepper soup faran que no dormi com un liró sobre llençols incerts.



Dimecres de descoberta

Els galls ens desperten a un dia tapat. És molt aviat però val la pena sortir al balcó a fer les primeres fotos (ahir a la nit no era recomanable), abans que ens acostumem a la nova vegetació, les diferències en els animals o dels dipòsits d'aigua blaus de plàstic a cada casa.

L'acollida és més que hospitalària, amb xancletes de descans incloses. Esmorzarem el seu pa, agege amb te. Dues hores esperant el repartidor del pa i fent la truita amb ceba i tomàquet... aquí el ritme és diferent.

La pluja tropical s'ha posat a caure amb ganes i la millor idea ha estat llogar un taxi, de l'amic d'un amic, es clar, per recórrer la gran ciutat.
Tot i que la pluja impedeix treure bones fotos, no puc deixar de mirar per la finestra l'activitat, cada detall, cada persona que ens clava la mirada, vull retenir-ho tot per quan torni. Tota Lagos és com un gran mercat on tot es pot comercialitzar i en qualsevol lloc, no es veuen vagabunds ni gent demanant, tothom pot intercanviar alguna cosa i sobreviure.

Ha estat molt encertat deixar-nos guiar pel Dele, que, amb totes les aptituds que ha de tenir un taxista en aquest país, ara ens porta a través del llac que dóna nom a la ciutat, cap a l'illa de Lagos. Prop de les cases flotants del llac, es poden veure algunes piragües de pesca.

L'illa de Virginia és el centre de negocis de l'estat, on, ens asseguren, es mou el 90% de l'economia del país. Allí hi trobem els hotels de 5 estrelles, les ambaixades, antigues cases colonials i grans edificis de les primeres companyies. Tot això contrastat amb el barri perillós i pobre consecutiu.

Després d'una parada tècnica en un Mr Biggs (imitació casolana de McDonald's) em preparo mentalment per baixar del cotxe i endinsar-nos en el Tejuosho o yaba, un mercat que està prohibit per manca de seguretat però els locals no en fan cas.
Poc a poc em vaig sentint més còmoda en aquest edifici fosc a causa d'un dels molts talls d'electricitat, difícils de creure quan Nigèria exporta aquesta energia a països com Benín, Níger o Togo. Em recorda l'estil dels zocos, amb muntanyes de productes de parades enganxades unes a les altres. Estem buscant algú que ens canviï els xecs de viatge en diner negre, ja que en traurem molt més que en un banc. El Peter regateja, crida, fa veure que marxa i torna enfadat. Sense poder evitar-ho semblem estrelles de cinema buscant joies i el Peter el nostre guardaespatlles. Sembla que no ha obtingut un canvi satisfactori i marxem altre cop cap al taxi. Però, de sobte, un grup d'homes amb vestits típics ens fa parar i envolta el cotxe. En els primers minuts que no sabem què passa se'ns fa un nus a l'estómac. Sens baixar del taxi els nois negocien, consulten la calculadora, ens fan signar els checks i compten els diners.

Una bona parada per començar a gastar-nos-els és un mercat d'artesania autòctona sota un pont de l'autovia, el Mende o Meryland. Una màscara de fusta negra tallada em costa 1000 naira, que venen a ser uns 6€, segons el canvi que fluctua diàriament.
Orgulloses de les nostres compres, i després d'una visita obligada a membres de La Família, tornem a casa el Tony a fer-nos una dutxa de cubell, ja que el tall d'electricitat encara dura. Això explica perquè no guarden menjar a la nevera i han de comprar generadors de gas-oil.
Per fi podem descansar i refer-nos de les emocions del dia amb el sopar que prepara la Regina en la cuina de querosè que mal ambienta la casa. Per respecte a les tradicions igbo, ella no seu amb nosaltres a taula perquè hi ha el seu germà gran Tony.
La bona Guinness nigeriana fa que ràpidament em lliuri al primer son. El segon, però es veurà interromput. Espero sense èxit que el cant dels galls substitueixi el soroll dels mosquits.



Dijous de memòria històrica

Avui fa molt bon dia, no plou però tampoc pica el sol perquè està mig ennuvolat.
Esperem que el Peter torni de l'aeroport on ha comprat bitllets per volar a l'est, ja que és el transport més segur. Ha tardat molt perquè havia caigut un avió de càrrega i els vols s'havien cancel·lat amb la conseqüent revolta dels viatgers. Fins i tot la televisió hi ha fet cap, però no els han deixat passar, clar.

Més tard ens dirigim a l'oest de l'estat de Lagos, a un poble anomenat Badagry, on un es pot trobar el cartell: "Point of no retorn".
I és que aquest era el lloc des d'on embarcaven els esclaus des del segle XVI al 1886, quan, teòricament, es va abolir l'esclavitud a Nigèria.
Visitem tres museus per ordre d'importància, els dos primers familiars, l'últim, tot i ser rudimentari, està més ben organitzat. Allí s'hi pot veure algunes cadenes i altres artefactes esgarrifosos, il·lustracions sobre la situació dels esclaus i documents sobre el que anomenen: el triangle del mercat d'esclaus Àfrica-Amèrica-Europa: el Golf de Guinea n'era la cantera, Brasil/Carib on treballaven per enviar les collites a Europa on es venien i així es feien diners per comprar més esclaus africans al Golf.
Després, passegem pels carrers on encara queden algunes cases colonials d' "estil brasiler".

Per tornar a Lagos, agafem una carretera que prové de Benín, i per aquest motiu, ens hi trobem uns 20 controls de diferents cossos de policia. En un d'ells- quina casualitat!- ens paren a nosaltres. Un a un, anem baixant per mostrar el passaport i explicar la nostra història. L'home vol comprovar que realment ens diem igual que el nom que apareix al passaport, però sembla que no sàpiga llegir, perquè encara ara, no ha trobat els noms que li diem en cap dels nostres documents.

Hora punta d'entrada a La Ciutat, cues d'automòbils que es van entrecreuant, avançant per dreta i esquerra, esquivant les desenes de venedors ambulants. Com diu la Pepa:
- Utilitzen el clàxon com a intermitents i aquests quatre llums, només els encenen quan plou, per fer-se veure.
Gent penjada fora l'autobús, una moto amb el pare, la mare i dos criatures, vaques sobrecarregades i pillboarts (cartells publicitaris amuntegats de tots els formats i per tot arreu).

Per fi sortim del cotxe per caminar una mica a traves de carrers foscos de terra, cap a l'antiga casa del Peter. Pel barri, es va trobant antics amics i anem tots a menjar en un bar (o millor bar...raqueta) sunya i pepper soup.

Més tard, a casa, el Peter confessa que els seus amics ens consideren tant obertes, naturals i properes com les pròpies nigerianes. Això em fa sentir molt bé i marxo contenta a dormir.
L'entreteniment d'aquesta matinada, les oracions pels megàfons d'un dels pocs locals musulmans del sud de Nigèria.



Divendres de retrobament familiar

Ara sí que semblem autèntics nigerians, amb sis maletes col·locades com podem al taxi, ens dirigim a la part de vols nacionals de l'aeroport. L'ambient de la sala d'espera ja pertany a un altre status: homes i dones amb vestits tradicionals dels cars, un enginyer blanc amb portàtil
, joves amb look occidental...
Mentre esperem fent cua al costat de l'avió, l'aire de propulsió calent d'un altre que surt quasi ens fa tombar per terra. Un avió vell i molt sorollós de la companyia Sosoliso ens portarà a Enugu, però encara haurem de prendre una autopista fins el següent estat: Anambra.

Durant l'estada aquí, estem sota la protecció i acollida de la germana gran del Peter, l'Amaka, que entra dins l'aeroport com si res i, ràpidament, té sota control el lliurament de maletes. Tinc la sensació que res ens passarà durant aquests dies.

Amb els cotxes de l'Amaka passem per Awka, la capital, que es veu molt més organitzada que Lagos. Finalment, arribem a Onitsha, on ens acomoden a la casa d'un amic de la família l'Obi. El barri on som és ple de xalets de famílies benestants, i per la nit està vigilat per homes i gossos. Ara bé, a Onitsha, els talls de llum i l'estat dels carrers és pitjor que a Lagos. Aquest és el preu que paguen els estats igbo pertanyents a Biafra, per voler-se independitzar de Nigèria i haver perdut la guerra civil (1966-69, un milió de morts).
Tots ens hem adonat de que existeix un gran contrast entre la vida orgullosament ostentosa d'aquestes famílies, que tenen quatre cotxes a la porta, mòbils d'última generació, parabòliques d'alta tecnologia i la precarietat dels serveis com l'aigua corrent, les xarxes elèctriques, els lavabos, les carreteres,...
-We still have to remove all this green from the streets- diu la Muria
-Don't do it!. Afterwards you'll miss it, as we do - li dic, sense convèncer-la gaire.

L'Obi ens sorprèn convidant-nos a tastar un vi anomenat "Barón de Madrid". No vull saber on l'han fet, ni com, ni quan li ha costat, del greu que em sap deixar la copa plena.

Els mosquits han fet de mi un banquet aquesta nit...



Dissabte de pluja i menjar

Aquest cap de setmana ens tocarà fer família, però també serà interessant conèixer gent, saber com viuen i què fan.

El dissabte al matí visitem el seminari on va estudiar el Peter. És com un internat religiós amb grans zones verdes, una església oberta on preguen tres dies al dia, i edificis de dos plantes amb classes, habitacions amb lliteres, oficines, menjadors, lavabos, etc., tot amb cert aire militar.

Després, ens dirigim a Awka, on podrem enviar uns mails, des del cyber cafe del germà petit. Tot i l'aparença del lloc, ha estat prou efectiu.
Aprofitant que som aquí, fem una volta per la part vella de la ciutat, on viuen els habitants originaris d'Awka. Es tracta d'una zona bastant pobra, com un poble dins la ciutat.
Podem veure una escola bastant llastimosa, en uns porxos, sense separació entre classes i la paret com a pissarra.
Els nens del barri ens persegueixen divertits, però amb recel, durant tot el camí.

Tornant, com no, entre el "traffic jum", esclata una tempesta tropical que fa baixar autèntics torrents vermells pels carrers, i és que aquest és el color de la terra d'aquí.
El refugi proposat és la casa d'una altra amiga de la família, l' Efi, que ens ha preparat un sopar tradicional:
Entrants:
-Anayara (fruita amb gust de carbassó cru) acompanyada de Oseoji (salsa de cacauet picant).
-Pinya
Primer plat:
-Garri i akpu són unes masses fetes amb tubèrculs diferents. Has d'agafar-ne un tros, fer-ne una bola amb la mà i sucar-lo en una salsa picant de verdures.
Segon plat:
-Okuko Eyeleye (pollastre cuit amb espècies)

Les dones riuen i se sorprenen de que gosem menja amb les mans. Han estat treballant tot el dia, han tingut cura de les nombroses criatures i han cuinat per nosaltres. La germana petita del Peter diu amb to categòric:
- It is not easy to be an african woman!



Diumenge de missa?

Tota la família s'ha reunit abans de marxar a l'església, per fer una tassa de llet en pols i cacau. A la televisió posen una pel·lícula del seu productiu Nollywood, amb escenes plenes d'efectes especials que simulen la màgia "yuyu". Encara no hem pogut parar de riure, quan, en la següent escena, una dona embarassada parla amb la seva panxa que es mou i li contesta...
Una de les germanes ha portat un dvd de música i, espontàniament es posen a ballar i cantar les cançons encadenades dels ritmes de "Kegits club".
Estan distrets i se'ls ha passat l'hora d'anar a missa. Això em fa dubtar si tota la música lloant Jesús, la paraula Deu constantment als llavis i les imatges varies decorant cases i oficines són profunda devoció o tenen un bon percentatge d'aparença social.

Sense haver sentit cants de missa, agafem la carretera cap a Okija, poble d'origen de la família Asuzu.

És el primer cop que el Peter veu la tomba de la seva mare, indicada amb dues plantes de flors roses, al costat de l'entrada de la casa "pairal". Tots els germans que han vingut es reuneixen al voltant de la tomba i el pare dirigeix una oració.
Com mana la tradició, la germana gran ha de repartir les pertinences de la mare tal com creu que ho hagués fet ella. És també el primer cop que obren el seu bagul i, per tant, un moment emotiu.
La donació no s'atura en el Peter i la Pepa, la Marta i jo hem d'acceptar, també, un vestit cadascuna.

Fotografies de record davant el complex de casetes dels familiars que no difereix massa de les nostres masies. Fins i tot ens deixen entrar a una petita biblioteca amb llibres molt diversos i molta pols.
A la tarda, de tornada, ens han convidat a sortir - great party!- diuen.
Per arribar-hi cal passar a un altre estat, travessant l'ample Níger per un gegant d'obra arquitectònica, l'únic pont en molts quilòmetres.
La festa resulta ser un grup de música de Ghana tocant a la terrassa d'un luxós hotel. Sopar i cervesa a canvi de veure tres blanques ballant és un intercanvi just, segons l'Amaka, per als amics que ens conviden.

Encara hi ha moguda pels carrers quan tornem cap a casa. Passant per un carrer que sembla l'abocador municipal podem veure porcs negres menjant-hi. Més endavant, ens para un policia perquè ens havíem posat en sentit contrari, cosa molt normal aquí. Per sort, al cotxe hi va l'Amaka que ràpidament treu el cap per la finestra:
- Don't you recognize me?- el policia es quadra i arranquem a córrer.

Abans de dormir, no ens pensàvem que l'Obi es pogués superar d'aquesta manera i treure'ns per beure un "Baró de Valls". Després refer-nos del shock comprovem que és millor que el del primer dia, però sense deixar de ser un vinet.



Dilluns de perruqueria

Cap a les cinc de la tarda ens preguntem si ha valgut la pena passar-nos sis hores a la perruqueria de les germanes del Peter. La resposta és sí. Ens hi han convidat, i el treball meticulós de trenat que ens fan no tindria el mateix resultat fet a allà.

Abans de fer res hem de menjar alguna cosa, en aquestes alçades ja podem assegurar que l'arròs és bàsic en els àpats nigerians.
Visitem la catedral d'Onitsha, més tard. No té res d'especial, a part de que és més gran, ben arreglada i amb un accés tancat.
L'aventura ha estat voler anar-hi agafant l'autobús...És una furgoneta que funciona com un taxi però amb quinze persones a l'interior, més el conductor, més el revisor que fa pujar i baixar a gent que s'amuntega per entrar-hi.

"Aunti Efi" ens ha preparat sopar, mentre veiem una notícia d'incendis forestals a l'est d'Espanya, a la CNN.



Dimarts de mercat

De bon matí, hem quedat per canviar xecs de viatge al banc que dirigeix l'Amaka. Volem dirigir-nos al mercat d'Onitsha, un dels més importants de tota l'Àfrica, segons ens han assegurat.

Realment, podem comprovar que està format per molts carrers, organitzats per sectors, la major part de parades són de majoristes.
És inevitable que tothom ens miri i ens digui coses. Nosaltres intentem caminar fixant la vista endavant, però riem per sota el nas quan intenten, sense èxit, endevinar la nostra procedència:
-French! - Italian! - Xinese!
-Portugal or Spanish? (aquest sí que en sabia)
I continuen cridant-nos:
- White women! - Pointed nose - I love you! - Come, come!
També es generen moments de tensió, clar, quan els nigerians que van amb nosaltres s'enfaden perquè ens volen tocar els braços.

La "tieta Efi", però, ens porta tota orgullosa a les botigues dels seus coneguts i comprem rappers (teles de cotó estampades amb colors vius que utilitzen per fer-se vestits i faldes) i altres cosetes que volíem, sota un sol de càstig.
De tornada a casa, l'Efi ens fa una classe pràctica de col·locació de les rappers com a faldilla i dels mocadors de cap i de malucs.

El capvespre ens apaga, estem cansats i hem de començar a acomiadar-nos de les dones Asuzu. Esperem veure'n alguna d'elles a la boda de la Pepa i el Peter.



Dimecres de tornada a Lagos

A les sis del matí ja estem deixant Onitsha per recórrer els 600 km a Lagos, dins el cotxe de l'Obi.
El camí, per l'ampla i recta autovia paral·lela a la costa, és llarg. I encara s'hi fa més degut als embussos, controls, fang i forats que ens esperen.
Travessarem sis estats: Anambra, Delta, Edo, Ondo, Ogun i Lagos.

Al primer embús ens hi posem solets, per voler veure la ciutat de Benín en hora punta. El segon consisteix en un carregament d'ampolles de iogurt abocat a la carretera. L'embús era tal que alguns camions opten per descarregar allí mateix la mercaderia abans que esperar a poder passar. Els turismes passem per la cuneta amb molta habilitat, a través del fang.
Una mica més endavant, sembla que hi ha automòbils aturats i la furgoneta del davant ens indica un trencall, la carretera antiga. Aquesta ens endinsa a la frondosa selva tropical, humida, verdíssima, espessida de plantes, arbres, falgueres i troncs caiguts.
Potser ens hem estalviat retencions, però no els peatges il·legals de grups d'homes joves de la zona, que aturen, amenaçadors, cada cotxe amb grans troncs.
Tornant a l'autovia, és la guàrdia nacional la que ens atura, perquè hem passat massa ràpid pel seu costat. Discussió acalorada, a Nigèria el que més crida és el que té raó. Revisió de male
ter i propina. Ens han robat més ells que tots els nois del bosc junts.
- If you do that, those girls will never come back to Nigeria - diu el Peter

Parada tècnica a Lagos per dinar i buidar maletes, marxem cap a Ibadan (estat de Oyo) a conèixer un amic de la infància Tony II i el tiet amb el que es va criar el Peter.
Pel camí comprem un estrany vi de palmera que només he gosat olorar. Més endavant, es veu l'entrada a la casa d'un famós guru africà que, pels cartells publicitaris que té, es creu creador i totpoderós.
Ibadan és una ciutat més tranquil·la, tot es mou més lent i la circulació no és tant agressiva com a la que ens havíem acostumat.
Aquesta nit s'ha de sopar dos cops. Això de quedar bé amb tothom farà que no ens aprimem massa.



Dijous de tornada a casa

Al matí següent visitem el centre de recerca biològica on treballa el Tony. Allí intenten preservar espècies autòctones, fer un banc de dades i investigar maneres més ràpides i efectives de cultivar les plantes més explotades del país.

Encara tenim temps de visitar un altre seminari i comprar els últims regals, amb tota la comèdia, paciència, morro i pèrdua de temps que requereix un bon regateig.

Només ens queden unes poques hores de nervis en aquest país. Corresponen a la cua de cotxes per arribar a l'aeroport, la propina per a que no ens revisin/requisin equipatge, el check-in insegur i el comiat dels amics. Última Guinness per relaxar-me i ja embarquem. Estem salvades!

Quina autèntica aventura!

He decidit que hi tornaré, s'ha de veure el nord, Abuja, la capital, i les importants reserves naturals. D'aquí uns anys, aquest país de gran potencial i bellesa, molt probablement, haurà millorat.

Comentaris

  • Les Nigèries.[Ofensiu]
    Jofre | 08-08-2005 | Valoració: 10

    Una bella incursió a l'Àfrica sub-sahariana.
    Certament no és breu.

    Però si s'hagués de parlar amb molta profunditat de la crua (i mai millor dit) realitat de Nigèria, estaríem davant un primordi d'una novel·la, totalment actual.

    L'autora sap trobar l'equilibri just. No hi ha excessos. És un tast... de realitat.

    Salutacions.

l´Autor

Mon

3 Relats

5 Comentaris

3006 Lectures

Valoració de l'autor: 7.67