Qui sap...

Visc. Visc, però maltractat. Maltractat pels crits, per la violència, per la vida, per tot el que m'envolta. Em desperto i em pregunto perquè. No trobo motius per viure, tot és buit, no li trobo sentit a aquest cercle viciós que anomenem vida. Ho haig d'admetre, la meva situació emocional no és la més adequada per escriure això. Visc una situació força complicada, però tot i això, segueixo caminant, no m'aturo. Com deia la cançó, alguna cosa em diu que segueixi. No sé per què ho faig, però tinc la sensació que ho necessito, el cor m'ho demana. I a vegades, hem de fer el que ell ens mana, el cor és com un petit dictador, ell ens dóna la vida, però també ens la treu. Per molt que la nostra ment ens digui que no i que no, acabem fent cas dels sentiments.

Però anem al cas. Qui som?, d'on venim?, on som? i a on anem? Són les preguntes que més preocupat em tenen. No sé qui som, potser un conjunt de molècules i àtoms, potser éssers simplement, potser no som res. I si realment no existim? I si som fruit de la nostra imaginació? No crec que ho arribem a saber mai. D'on venim?, som un instrument creat per un Déu vergonyós que no dóna la cara?, som la conseqüència d'un llarg procés d'evolució? Aquesta és una altra qüestió. On som i a on anem són preguntes fàcils de respondre. Som i anem allà mateix, som en un llarg camí i anem a buscar-nos. Ens passem la vida buscant per trobar-nos a nosaltres mateixos. En fi, massa preguntes per respondre en una sola vida.

Què voleu? Una solució? Jo us la diré: tancar els ulls, flotar en un nou món, un món ideal, utòpic, on no hi hagi preguntes complicades, on tot sigui fàcil. No desitgeu despertar, creieu-me.

Vivim. Vivim, però maltractats. Canviem el món, no és tan difícil, siguem persones, no objectes d'una societat violenta, irracional i depravada. Siguem LLIURES!