Qui m'ho havia de dir

M'han dit que el dia que vaig fer el traspàs no feia tan mala cara com de costum. Jo no hi era, bé de cos present si peró com que els canons d'aquesta feta marquen quietut amsoluta un ha de fer veure que hi és peró no del tot i posats a fer-ho un no gosa vellugar ni un pel. Et sents una mica cohibit, neguitós, t'impresiona el fet que tothom et mira, estan una mica massa pendents de tú. Si pares l'orella sents remor, molta remor barrejada sense acabar de lligar una frase sencera.
L'ambient és força acollidor, aixó si, la gent es saluda sense prendre res com en una festa, peró allà quiet el que de veritat t'engresca és el fet que et porta a comprendre que tots els assistents es recoden de tu, fins i tot de coses que un no ha fet mai, s'ho diuen l'un a l'altre, hi ha cordialitat i fins hi ha qui plora.
Jo, en un primer moment m'agradava ser el protagonista, m'hi sentia bé, m'engrescava amb una mena de trempera alló d'estar envoltat de flors com una verge, ( és un dir),
peró al cap de tres o quatre hores diuen que s'em va notar que la cosa m'afartava i es veu que vaig trencar el paper tot movent-me. De primer una cella, després un dit, el que es veu que va treure de polleguera al personal va ser una arronssada de cama un xic matussera,peró el que va fer bessar l'ultima gota va ser un insistent tossir amb l'obrir i tancar d'ulls que comporta un malestar semblant, també diu algú que em vaig rascar el membre.
Els assistents logicament es van sentir enganyats i li ho van dir a la meva dona sense embuts. Que si el teu marit que en pau havia de descansar no fa bé el paper, que qué s'ha cregut...fer-nos venir er aquesta bajanada...
La veritat , va arribar un punt que no vaig saber que fer..., jo ja sé que d'una banda ser el centre d'atracció és certament bonic, t'ajuda a creixer, peró que per una tonteria et critiquin et porta a rebotar-te, temprenya collons !!. I la veritat com que jo tinc un caràcter impulsiu em vaig decidir a trencar en tot, ja n'hi havia prou. A més d'aquella colla ningú havia pagat ni cinc.Despres vaig saber que una parella varen fer-me portar un ram de roses com si d'una diva és tractés, no vaig saber mai qui va ser.
Vaig estar temptat a entonar algún passatge de "la boheme" peró un dels homes que em varen arreglar el taüt m'ho va des -aconsellar ja que es veu que no s'estila, no ho entendien em va venir adir.
Que hi farem.. jo que em pensava que l'endemà em passejarien amb una mena de carrossa farcuda de cintes de colors i flors, amb un gran acompanyament cap al jardí de l'hotel etern on passaria una bona temporada em vaig trobar del tot contrariat i ara no sé que fer, no goso sortir de casa, perqué de traspassar-me una altre vegada no n'estic del tot conventçut.