Qui dóna vida és un pare...

Temps era temps, en una ampla vall al peu d’una gran muntanya on sempre fa fred, es troba situat un poblet de casetes amb parets blanques i teulades amb rajoles de colors. Tan petit era l’indret que tots els habitants es coneixien pel seu nom. El personatge més conegut era, curiosament, un home que vivia tot sol a les afores d’aquesta vila, just al llindar d’un bosc d’avets. Tal i com us deia, aquest home, anomenat Klaus, era un figura molt popular pel seu popular i màgic ofici: era titellaire. Ja em podeu ben creure quan us dic que les seves mans eren de les més hàbils que han existit mai i que els seus putxinel•lis eren els més bells i entranyables de tots. Això era així perquè estimava aquest treball i en cada titella hi avocava un trosset de la seva ànima.
Els anys van anar passant, inexorablement, i el gran artesà es va tornar un ancià. Continuava amb la seva feina i sabia que encara tenia forces anys de saludable vida per endavant. Però dins seu, i cada cop més, anava morint. Tot i ser tan bon home i tan estimat pels vilatans, no tenia família i es trobava molt sol. Els guinyols no eren suficient i encara que fossin els seus fills, pintats de vius colors, no eren càlids, i els somriures, amorosos i dolçament dibuixats per salvar l’ànima de la pena, eren tan perfectes que es feien el mirall de la falsedat. Klaus havia desitjat una família perenne i l’havia aconseguida, però si bé no era capaç d’estimar-los tan com hauria volgut, tampoc els podia rebutjar. Dins els seus pits closos hi havia l’esperit del creador i això era el que els feia tan excepcionals però, en el fons, no eren més que bella fusta inerta. El bon ancià temia la fragilitat de les vides humanes i es va negar a l’evidència de la necessitat de companyia dels seus iguals, esmerçant-se encara més en les seves creacions. I va dur a terme la seva obra mestra: un putxinel•li de mida humana. Tres dies i tres nits va treballar infatigablement, tallant i polint la noble fusta d’un avet centenari fins que per fi va obtenir l’estructura del titella i del seu futur turment. Tres dies i tres nits més va treballar en els seus cabells, una fina perruca atzabeja; en el seu rostre, de trets infantils: grans ulls marrons, galtes enrojolades i molsosos llavis vermells, i la roba, càlida i virolada. A més, li va regalar un antic barret seu, com un pare faria amb el seu fill. El detall més important de tots, però, és que al titella el va dotar de la mateixa edat que podria tenir un seu fill i el va batejar amb un nom molt estimat: Markus.
I així, van començar uns nois dies per l’ancià amb el jove titella, que va néixer del desig d’aplacar la soledat. Per fi Klaus creia ser feliç, enganyant-se a si mateix, i s’enorgullia com un pare quan la gent s’admirava en veure Markus i el felicitaven per la seva magistral feina.
Però a poc a poc aquella bombolla càlida també va esclatar, deformant completament la realitat. Cada cop que observava el rostre de la seva millor creació, en lloc de l’idíl•lic somriure hi veia una ganyota de dolor. Tampoc va aconseguir fer cap altre putxinel•li, els altres titelles feien d’eco del turment de Markus. La fisonomia del bon artesà es va anar tornant cada cop més decrèpita i la infelicitat va anar derivant en la bogeria, fins que en una nit de desesperació l’home es va suïcidar, penjant-se del sostre.
Klaus, amb els ulls clucs, no sabia on era però l’únic que en aquell moment li importava era que el seu suplici havia cessat. Sentia una pau que no provenia d’ell mateix però tenia por d’obrir els ulls, de trencar l’encís d’aquell somni.
-Pare..., pare... –deia una veu, incitant-lo a alçar les parpelles. Però no ho va fer.
-Pare..., pare..., pare... –repetia la veu, aquest cop amb un cor de fons, entonant aquell únic mot. Klaus no volia despertar, ell no tenia fills, però al cap d’una estona va haver de cedir a la insistència dels espectres. Davant seu hi havia Markus, amb la preocupació palesa a les faccions inertes i angelicals. Quan el titellaire el va mirar, el guinyol va somriure com als vells temps.
-Us hem estat esperant, pare. Tots els seus fills us hem estat esperant... –al voltant de Klaus hi havia tots els seus putxinel•lis.
-Markus... els meus titelles... sou vius? És un somni?
-Sempre hem estat vius, pare... estimant-vos, intentant complaure-us amb la nostre presència..., però no podíem parlar ni moure’ns a voluntat. Això no és cap somni, pare, no recordeu que vau llevar-vos la vida? Som a les portes del Cel, us hem estat esperant per travessar-les junts. Som els seus fills, pare, tot i que imperfectes, els seus fills... i parlo en nom dels meus germans quan dic que lamento no haver-vos pogut fer feliç. Però som capaços d’estimar, pare! I us estimem, us estimem molt!
Klaus va notar com les llàgrimes li negaven els ulls.
-Markus..., fills meus... Oh, fills meus, perdoneu-me! Que cec he estat! Mai us vaig apreciar prou... Oh, les meves criatures, veniu als meus braços i travessarem les portes del més enllà, tots junts, com una família!
I va recolzar-se en Markus, dirigint-se a la llum, envoltat dels seus titelles i sentint tanta pau com feia temps que no sentia. Va travessar la gran portalada, notant com la fosca soledat s’esvaïa del seu ser.