Impossibilitat

Uns eteris sospirs són eternament transportats pel glacial vent del Bosc dels Laments. Els arbres, compadits pel melangiós so, segueixen el ritme de tan trista peça, bressolant lentament els braços.
Només un altre eco ressona en aquell cementiri de vida: una melancòlica melodia d'una caixeta de música repica al cor del bosc i tal vegada podria ser escoltat si algú s'internés a la profunda boscúria. Però això no passa, ni passarà mai, ella és l'única habitant de l'indret, la dama que es lamenta als peus d'unes grans ruïnes de gloriós passat, oblidades per tothom, conegudes per ningú. I ella roman encongida, sense gosar alçar els ulls al cel, amb la sola companyia de la seva daurada i dolça capseta, mentre la ballarina d'or entelat dóna voltes perfectes a si mateixa, imperiblement.
Aquest ésser desolat romandrà a la seva presó, visible als ulls de tothom però d'intricat camí. I en el seu món esfèric, on una neu brillant cau imprevisiblement, el seu desconfort no té més consol que el de la mà innocent d'aquell qui fa caure els cristalls de glaç.