Qui dia passa…

8:30 a.m. Incompleixo la tot just estrenada normativa sobre bicicletes de la ciutat on visc una colla de vegades, però compenso el meu incivisme aparcant on toca. La meva ànima, i els pocs ànims que tinc, arrosseguen com poden tota la tangibilitat del meu cos en dejú. Em porto a l'escorxador.
8:50 i arribo a l'ambulatori, tres minuts abans de la meva cita, programada amb una exactitud tan inverosímil que em fa riure. "Consulta 1, Extraccions".
Per sort només serà sang.
Tinc pànic a les agulles, però avui no faré cap número. Li ho he promés a la meva integritat. No ajuda, però, l'esperada espera, que es dilata en una cua de funcionament incomprensible. M'aparto per guanyar prespectiva. Trio una àvia a l'atzar i m'explica que em cridaran pel nom. De moment em conformo. Torno a congregar-me amb la petita multitud de davant la porta. El caos segueix organitzat, però definivament ningú diu noms. Sé que amb un café ho entendria.
Apareix un personatge estrany. Mig minut de mirades desaprovatòries després, fa una tentativa d'atravessar el llindar que fa tanta estona que estic custodiant. No m'he oposat al lliure trànsit d'aquells qui eren allà abans que jo, però decideixo que aquest transeünt en concret no ha complert encara amb l'espera mínima exigible. Si trenquem les normes, la revolució la començo jo. Li impedeixo el pas amb un gest poc conscient que respon amb tota classe d'improperis, a crits. Uns segons més tard la ràbia guanya a l'estorament i li faig notar que està pixant fora de test.
Creua el marc després d'afegir algunes estupideses més, però no segueix més enllà. L'autoriat de l'enfermera, al contrari que la meva, ha resultat inqüestionable. Surt i s'asseu, sense dir res, prop de la porta, davant meu. No triga a començar a fer crits de nou, segueix dirigint-me'ls. Li dic que em deixi estar. No calla fins que li ho demanen per megafonia. Faig un esforç per no trencar-me de riure davant seu. Provocacions només després d'esmorzar.
Poc després em criden pel nom. I em treuen sang. I no faig cap número.
I prenc cafè.

Prop de les 10:00 a.m. Compleixo la nova normativa sobre bicicletes mentre em desplaço fins un altre ambulatori, excepte en aquell punt que obliga a portar el vehicle equipat amb un timbre. Lligo la bicicleta a un fanal després de comprovar que no existeix cap zona habilitada per a l'aparcament de bicicletes en les immediateses de l'ambulatori, ni de l'institut d'ensenyament secundari que hi ha al costat.
A recepció em dirigeixen al segon pis, consulta 208.
Trobo la porta oberta i trec el cap. Algú s'amaga rera la pantalla d'un ordinador. Saludo i es limita a deixar-se veure d'esquitllada mentre em torna la salutació, i desapareix de nou. Interpreto que he d'esperar.
Espero pacient fins que m'impaciento. Trec el cap de nou. Ningú rera la pantalla, però se senten veus rera una porta que hi ha al fons. Els crido l'atenció. A un intent de "t'has d'esperar" contesto amb un contundent "comprovem primer si és aquí, on m'he d'esperar". Comprovem que sí que és allà, però que primer m'han de cridar. Un cop més. Aquest cop per telèfon.
Li comento a l'administrativa que m'atén que no entenc per què una recepta per un article ortopèdic que m'havia d'immobilitzar "d'immediat" el canell esquerre fa tres dies segueix encara tramitant-se. M'explica que dissabtes i diumenges no treballen. Llàstima que el meu mal al canell no hi entengui, de dies festius.
10:45 i compro el darrer dels timbres en estoc d'un magazem d'articles d'esport. A manca d'un tornavís d'estrella, segueixo no complint amb la normativa vigent mentre em desplaço de nou cap a l'ambulatori. Ja m'han trucat.

11:10 a.m. Surto de l'ambulatori amb una recepta i em dirigeixo a l'ortopèdia que hi ha just davant. M'indica una noia, després d'examinar el meu paper, que aquell article concret l'he d'anar a buscar a l'entresòl de l'escala veïna. Hi vaig.
Un ortopeda geperut immobilitza el meu canell i bona part de la mà amb un artilugi de plàstic farcit d'espuma i arrebossat amb velcro. Mostro la meva sorpresa davant l'aparatositat de l'utensili, que em fa pensar en una de les primeres pel·lícules de Tim Burton, i per tota resposta l'ortopeda em desitja que no em molesti massa per dormir.
Marxo sentint-me Robocop i anar en bicicleta es complica mentre m'acostumo a la meva nova situació de manc funcional, de manera que incompleixo sistemàticament la nova normativa sobre circulació de bicicletes i torno a casa per la vorera, sobre la bicicleta. Compenso aparcant cívicament en una àrea destinada a tal efecte.
Tot un dia per davant i ja m'han ignorat deliberadament, escridassat injustament, xuclat la sang i amputat.
Trepitjo una tifa enorme.
Només pot ser un bon senyal.