Quaranta anys després

Quaranta anys després





- Com ha dit que es diu?
- Sara
- Perdoni que no la senti bé. Alci una mica la veu, si no li sembla malament, l´aparell se m´ha espatllat, haurem d´apropant-se una mica fins i tot, així estarem més a gust. Sara, guapa i esplèndida. Sara és nom important de dona, la Sara bíblica, la Sara del teatre, la Sara de les meravelles. M´ha dit que vol que l´ajudi. Podem estar disposats a fer de la nostre vida el que vulguem, Sara, l´entenc, no es preocupi. Vol una segona oportunitat, es clar que no estem contents de la vida que portem, diríem que la desgracia ens persegueix, que un destí desagraït planeja sobre els nostres caps. Les aigües salades i fredes de l´oceà més lleig que hom podria crear ens llepen els malucs mentre plorem ajaguts a la sorra. No ens agrada l´àpat que el destí ens ha preparat , no volem que la sort ens maní, ni que les nostres decisions es tornin tan transcendents. Mai ens acostumarem, desgraciadament... Sara, maca, ja sé que el teu cas és diferent, quant érem petits l´oceà d´aigües enganxoses es trobava en calma, els nens són feliços i es perquè no decideixen, obren els braços i la protecció dels adults planeja sobre els seus caparrons, una sort envejable, d´aquí a la síndrome de Peter Pan només hi ha un esglai, ara a la nostre edat fumeja la rancúnia, es noten els malhumors, ara la vida és tèrbola i desagradable, som grans, tot ens fa mal, ens criden els veïns, els familiars ens molesten, els amics ens angoixen...ara tot ens molesta. L´entenc, Sara, sareta, no es preocupi. És el desig de canviar que tenim tots. Vol aquesta oportunitat, li ho pregunta a les cartes, saber d´elles la possibilitat de transfigurar-se, de ser una persona nova, i com aconseguir-ho...doncs per això ha vingut a veure´ns, al lloro i a mi, amb franquesa, l´ha vist quan ha entrat, es impossible que els meus clients no s´adonin, és enorme i escridassa a tothom que entra per la porta, és una animal que fa molta companyia, i és molt intel•ligent, ja li puc assegurar que sap millor que jo tot el que diuen les cartes, no es preocupi que el lloro és el seu amic. Comprovi una cosa...si l´acaricia darrera l´orella notarà una tremolor, ell mateix ja s´hi posa, ho veu?, un animal molt afectuós, mai ha fet mal a ningú. Sara, em diu, preciosa joia, que s´ofega durant el dia i li costa respirar per les nits, ajupida sota el llençol, emprenyada per tot el que ha hagut de suportar a la feina, a la soledat de després al sortir de la feina i la inquietud que trobarà al final a casa seva. Diu tot això, que vol un noi, un home, ja vostè deu tenir els cinquanta anys... un bon home que tingui cura de vostè i la protegeixi. I digui...protegir-la de què?, m´ha de perdonar, ja té prou edat, diu vostè, vol està els últims anys de la seva vida acompanyada per un home, un de veritat i no com aquell desgraciat que va conèixer fa uns anys i amb el que desgraciadament va viure cinc llargs anys. Cinc! Quina fortalesa! Cinc anys suportant insults i bajanades, diu vostè, que era un desgraciat i que ara li toca trobar el que es mereix, que era hora. No és això el que m´ha dit abans? Ai senyoreta, que en som de tontos els éssers humans! No volem mai estar sols, i menys a les portes de la mort. Jo també estic sol. Ja ho veu. Diu la frase “sol com un mussol”. Es veu que aquestes bèsties ho estan de soles i no com el meu lloro que sense ningú al seu costat no vol està mai. No està bé que la compari amb mi, Sara, m´adono que ho faig i no és el meu món, ho entenc, i llançaré les cartes ben llaçades, amiga meva, perquè vostè vol saber de què està feta aquesta segona oportunitat. Vegem! Aquí estan! Barregem! Talli vostè amb les mans, pensi mentre ho fa! Vol entendre de la seva vida? Jo li dono resposta!. Tots la volem una segona oportunitat, oi que sí? Una cosa..., surti al carrer si li sembla, cerqui un paio qualsevol, de qualsevol edat i condició, pregunti-li per si desitja una altra vida, diferent, millor, altres calés, altres móns, si són francs tots diran que sí, i amb un somriure. Oi que no li passarà res a la meva dona i als meus fills?, oi que el meu home no hem trobarà a faltar? Pari conte que no vull que els altres pateixin...I es que no volem trencar amb els savis, ells són els que determinen el destí, els savis, que ves a saber quants n´hi ha i de quin sexe són, els savis tenen un llibre de milions de pàgines sobra la taula i passen el full cada cop que un dia s´acaba. El llibre no està escrit, li ben asseguro que no ho està, i són els mateixos savis que redacten amb tranquil•litat i raonadament el que li passarà a cadascú el dia següent. Ha! Creia que érem nosaltres qui decidíem? Doncs són els vells savis que ho fan. Què? Ja es troba millor? Es clar que saber que certs personatges decideixen per nosaltres ens tranquil•litza...com un cert alleujament...i una manera de reconèixer el petit Peter Pan que portem en el nostre interior. Surti, surti el carrer i parli dels savis i veurà l´ enrenou!
- Senyor mag...jo...
- Perdoni! Les cartes! Quan més vell em faig més burro em torno. L´ajudaré en tot el que pugui. Són aquestes les maneres que una persona solitària com jo tracta a una joveneta com vostè?...calli, calli, he dit joveneta que amb la seva edat jo corria pel bosc com un cérvol embogit. Tenir cinquanta anys es encara trobar-se en la flor de la vida. Tirem les cartes, Sara, anem a poc a poc, ja m´ha explicat algunes coses que necessitava, fura d´amor, tristesa d´ànima. Però les cartes et poden dir el que hi ha. I doncs? Què veig? Què observo? Què cerquen aquestes cartolines? Quin mag seria llest d´entendre-ho? Que veuen aquests vells ulls? Un miratge potser? Una desproporció? Per mi que si hagués caigut una de les cartes a terra ho hagués entès millor! Però així...d´aquesta manera? quina tonteria! Quina vergonya! I sense preparar-ho!...de tot seguit és la primera vegada...mirem-ho sinó amb els nostres sentits, Sara, veus tu mateixa que no faig trampa, han aparegut dues cartes idèntiques, dues exactament iguals, un error, però no una coincidència. És possible que la sorpresa tingui una raó en aquest món, no és que jo tingui una sola baralla...es clar que no...doncs he barrejat sense adonar-me´n algunes cartes de més. Però això és el destí, el que marca no tan sols les hores sinó el que s´escriu en el gran llibre dels savis i així han sortit dues iguales, quan tu estaves mirant i jo també. Aquí ha passat una cosa anormal.




- Com ha dit que es diu vostè?
- La seva filla. Sara.
- Un moment, si us plau que està aquí a prop.







- Mama?
- Hola petitona, avui tinc mal de cap. No et sento gaire bé, apropat a la cadira, així juntetes. Que mona estàs! M´han donat tan bon àpat aquest migdia que en sembla que m´he passat. Ja saps que m´agraden els formatges i aquestes tontos no haurien de donar-me doble ració. Quan els trobi els penso fotre una bona bronca. Com t´ha passat pel cap venir-me a veure? El teu germà va venir ahir, no calia que tu...Oh...es clar que estic contenta de veure´t, només faltaria, però no et preocupis que aquí estic ben atesa, fins i tot saben els meus gustos en el menjar i quan poden em mimen o em castiguen perquè això dels formatges...després estic tota la tarda bevent aigua. Tens cara de tristesa i no s´entén. El teu germà hauria de ser una mica més espavilat, fer-te alguna visita de tant en tant, enviar-te els nens a casa. Ja sé que t´has acostumat a viure sola, ho deus tenir tot ben endreçat i aquells folls t´ho deixen tot cap per vall, però els has d´entendre, son criatures, els teus nebots, i unes formoses persones. Millor està sola que mal acompanyada, ja ho saps, millor que amb aquell imbècil que no et deixava viure, es clar que si, no posis mala cara, no t´ho haig de permetre. Jo aquí aguanto força l´esbandida de la vida, la vellesa s´ha de patir en la soledat o envoltada d´altres vells, alguns pitjors que un. Veure´ls morir és també una manera de saber que tard o d´hora et tocarà. Però tu has vingut per una cosa molt concreta, no és normal que els meus fills vinguin dos dies seguits. Pararé l´orella. No vaig gaire sana de la dreta, és la pitjor, aquí arreplegadetes com abans. Te´n recordes de quan eres petita? T´agradava xisclar com més fort millor. Al teu pare el posaves frenètic, a mi ni m´importava ni patia pels veïns, no hi ha millor so que els xiscles i rialles dels nens. Ja ho sé! Vares passar una adolescència un pel complicada, tots la passem, uns més que els altres. No te enfadis si et dic que discuties amb el teu pare, amb mi una mica menys, amb tothom, amb el teu germà, el pobre, que sempre rebia la teva fúria. Ja sé que et preocupa...aquella nit, oi que si? La nit en que vares anar a Barcelona amb el cotxe del iaio i ens vares deixar amb un pam de nassos a ton pare i a mi, i aquí va ser on ens varem equivocar. Ens perdones? Ja...jo no sé qui ha de perdonar a qui. Tots varem patir... un mal destí...aquella moto...què li passava a aquella moto? No et justifiquis ara després de tants anys! La moto, maca, anava a una velocitat excessiva. Mira per on que ara to hagi de dir una altra vegada! La merda de la moto, ja ho saps, estava trucada i el boig que la conduïa borratxo o drogat o com li vulguis dir. Vàreu sortir disparats. Ja ho sé que s´ha dit milions de vegades...però cal repetir-ho. Ell la va dinyar i tú, per sort, et vas salvar. Anaves darrera, portaves casc o no el portaves, dona igual, la hòstia et va trencar la cinquena i sisena vertebra o no m´en recordo quines però era allà on les cames es posen a moure´s...o allà on per desgràcia es poden quedar quietes.







- Sara Roig?
- Si, soc jo.
- Vingui, vingui, em presentaré. Soc el doctor Víctor Gallàs. M´han dit que està interessada per unes radiografies antigues. Eres seves? A l´hospital guardem les còpies en format compatible dels últims deu anys. En el seu ja són més de trenta, aquests material ja hauria d´estar reciclat però...ha tingut sort que el doctor Emili Rexinars fos un pel estrambòtic en tot el que feia. Era així, s´en recorda d´ell? No estava d´acord amb la política de l´hospital, de la neteja dels arxius i coses semblades. Quasi bé guardem papers des de la seva incorporació a aquests laboratoris ja fa més d´una cinquantena. Soc l´encarregat del magatzem, li puc ajudar si vol. Ha vingut des de molt lluny? Si que ens sap greu. L´hospital se’n fa càrrec. No les podíem enviar per correu per ser tant antigues, ens hem fet servir de les particularitats dels doctor Emili Rexinars per tenir un...un cert volum feines antigues, una mena de museu per entendre´ns. ¿Li faria gràcia que una de les seves radiografies estigués penjada d´una paret on la veuria tothom? No...no he volgut importunar-la. Li podem fer una còpia. No ho tenim...del tot preparat però no es preocupi. Hi ha poc personal, estem amoïnats per l´epidèmia de grip. Però no es preocupi. L´ajudaré en el que vulgui. Sara Roig, vaig conèixer el seu avi. No estic de broma. No vull insultar la memòria del seu avi, era un pobre home, em refereixo a que a vegades en sorties mal parat. Jo li tenia un cert respecte, es clar. La seva mare va passar moltes vegades per aquí. Que si tinc fills? Vostè no en té?...es veritat, ens podem dir de tu, quasi bé tenim la mateixa edat. Doncs tinc dos fills preciosos, la meva ex és una marassa i els conserva nets i polits, el gran, un xicot, té deu anys, quasi a punt d´agafar les primeres enrabiades de l´adolescència, la petita sis formosos anyets que els porta d´una manera quasi bé santificada. Són dos angelets i no és que ho digui jo. Tu també vares està casada, no t´imagino sense fills i dius que no els has tingut. No es mai massa tard....Ah..., els nebots! Aquest són els pitjors! Has de fer de cangur d´ells i sense cobrar. Bé. Les radiografies ho diuen molt clar, mira aquesta imatge. Dos vertebres xafades, una amaga l´altre de manera que això era irreversible. I sembla que camines, i jo diria que ho fas força bé. Si és així aquí tens un petit miracle i un desig que es va convertir en realitat. No sé si per les mans d´aquell boig, el doctor Emili Rexinars...o per les conseqüències de la loteria de la vida. En aquella època no es tenien tantes eines informàtiques, l´Emili Rexinars es va arriscar i jo diria... que vares tenir...una segona oportunitat. M´explico? Què passa? Estàs encongida! No era la meva intenció...si us plau...seu-te aquí...tranquil•la. Potser he dit una impertinència, no era conscient... no vull que ara passis por, amb aquests ulls tan macos que tens i aquest somriure...a veure el somriure? M´ apropo, val? i no tinguis por que encara que hagi passat anys entre aquestes parets segueixo sent metge.






- Vaig venir el dilluns de la setmana passada.
- Sara. La reconec. Els ulls i la memòria la tinc bé. Ja sap, cridi una mica de totes formes. M´ha sigut impossible trobar per casa un aparell que funcioni. M´han dit que m´en compri un altre. I valen tants calés! He posat en ordre les cartes...ara no hi hauria cap inconvenient...
- No es preocupi per les prediccions. Me les va donar, sense voler. Vinc a donar-li les gràcies, per tot, som així a casa nostra, a la família gastem certs sentiments de justícia i era correcte que vingués a dir-li el que m´ha passat. Per suposat moltes coses. Mai en una setmana havia viscut tant. Diuen que els metges o són treballadors incansables o uns fracassats. No és veritat ni una cosa ni l´altre. Ho he estat comprovant aquests últims dies. Els que estan en els arxius són una petita meravella. No sé que em passa, potser ja tocava o potser varen ser les seves cartes. Les que diu em tenien que resoldre un dubte. Allò de la segona oportunitat, el que es veia sobra la taula, crec que dos de “segones oportunitats”, una cosa curiosa, ¿dos segones oportunitats s´en diria en suma una tercera oportunitat, no és així? No soc molt bona en matemàtiques. Vostè tampoc, ja ho veig. Li dic i agafi nota. Quan era jove vaig fer moltes tonteries, sovint m´ escapava de casa, i ja pot entendre que tenia els pares amoïnats, a vegades trucant a la policia, altres cops menjant-se les ungles i desitjant que tot anés bé. Ja li dic que el que menys patien es per si em quedava embarassada. Efectivament tenien raó...anava molt en compte amb això de les relacions sexuals, encara que donava per segur que la resta no era tan important. Un dia el meu noviet i jo anàvem tan alegres com jilipollas. Varem agafar la moto i sense cap mena de vergonya varem anar a divertint-se. El resultat va ser una hòstia que el va matar mentre jo heretava una hemiplejia per tota la vida. M´en recordo, es clar, però a trossos ja que una boirina m´ofega la vista i els dubtes es dipositen sobre els meus records com flocs de neu un dia tranquil d´hivern. Que passava? Tan jove era que la memòria no em funcionava? Que estic tonta? Que m´ enganyo a mi mateixa? El noi de l´ arxiu del que li parlava, un metge dedicat tota la vida a entendre folis, llibres, plàstics transparents i fulls d´ encàrrec, m´ha dit que el nostre cervell es protegeix, i si vol oblidar oblida, i si vol recorda no se n´està de fer-ho i recorda. Sembla que hagi de tenir paciència. Així que ja li dic, una màgia en el meu cos, la meva mare ajudant-me i aquells vells varen escriure en el full del dia següent la meva segona oportunitat. I jo tonta de mi amargada! Burra! Inútil! Em sentia una desgraciada! No vull semblar irreverent amb els que estan en cadires de rodes, ells entendrien les meves paraules de desconsol millor que jo mateixa. Ara camino, ara ballo, ara faig. I en això que oblidava de la sort i passava les nits enterbolides plorant per no tenir companyia en el llit, udolant com un gos per què la meva panxa estigués gastada i sense nadó, dies perduts, hores cansades davant de la televisió, enganxada al silenci, al silenci de la casa, del meu armari, de la meva vida...tot allò era per mi terrible...quan tenia que fruir d´aquella segona oportunitat. Ara ho entenc tot. Mirem enrera, allà està el passat, mirem endavant i el futur ens omple de misèries. Però on està el present? Algú que m´ho digui per què no mirem a aquest formidable i preciós present! Tan dispers es troba allò que tenim tan a prop? Tan enrevessats som els humans que mai mirem al costat? Ja ho veu. Cinquanta anys i un paio que em fa tilin. Ell treballa al soterrani d´un hospital, me’l va ensenyar, no sigui mal pensat que no hi ha motius. Allà feia pudor, els anys de registres i papers mal engomats s´ acumulaven per tot arreu. Ell es trobava a gust fent la seva, amo del món i senyor de les fotocòpies. Em mirà amb ulls enganxosos i em preguntà si jo mateixa, si ell, si els dos ens poguéssim donar...una segona oportunitat. Per mi, li vaig dir, em semblava bé però hi havia una dificultat, ell no caçava les meves paraules, es lògic, li vaig dir que d´acord amb la seva proposta però que entengués que jo...que per mi aquesta seria ja la segona de la segona oportunitat que se´m donava. Simplement això. Ell va riure. Varem riure tots dos sense saber què era el que ens feia gràcia.




Fi