El gust amarg de la ixel.la

El gust amarg de la ixel.la

Xavier Marcet Soler
Concurs ARC de Narrativa Breu 2012 ‘Segona oportunitat’



0
Un apunt de botànica



Ixel.la
(Magnifiquens Trifolium, Jordi Jinsà, 1892)


Gènere i espècie d´una planta extingida. Tota la informació botànica la trobem en llibres antics o dietaris. Planta monocotiledonea que creix en llocs humits d´alta muntanya, preferentment boscos d´avets i pins negres. La seva feblesa al fred i que només pugui créixer en aquests indrets la fa extremadament rara i científicament interessant. Es desenvolupa lentament, en llocs arrecerats i protegida per troncs morts sota l´estrat de fulles mortes del sol. Recollida, sistematitzada i estudiada pel botànic de renom Jordi Jinsà al final del segle XIX desgraciadament els pocs exemplars que estaven dipositats al jardí botànic de Barcelona varen desaparèixer inexplicablement, la qual cosa encara fa de la Ixel.la un veritable enigma. Els entesos, crítics en l´obra del botànic esmentat, creuen que podria ser una invenció de certs llibres esotèrics més que d´una planta que hagi existit realment. Les llavors de la ixel.la es poden administrar als pacients en infusió o crues ingerides en amanides. El llibre de les plantes exòtiques a terra nostra del botànic Ernest Maria Santos ens parla d´ella com una estranya planteta amb propietats especials com la de modificar l´entorn de qui la pren, provocant el que es diu en els àmbits de l´ obscurantisme “un entorn fet a mida” El mateix Ernest Santos ressalta en un dels seus últims comentaris que ell mateix la va provar en infusió tot aguantant el regust amarg que sempre deixa aquesta planta tan enigmàtica.



1
Quasi bé una parella



Nils Roig s´apropà a la finestra. A punt va estar de besar la superficie plana i neta de la cristallera. Observà l´espectacle amb malenconia. La incertesa de la por li pujava pel coll fins fregar l´enteniment. La ventada que estava observant era d´una virulència fora de to, la força de la naturalesa girava les plantes, els pocs pins que es veien llunyans es mostraven queixosos i es doblaven perillosament. El mateix aire tremolava. Una boira espessa de partícules enterbolia tot l´escenari. El sorolls eren dispersos. El gos del veí, en Jorski, udolà atemorit. El conjunt de sons, vent i animals, esdevenia una baralla entre els bons fets i les males formes.
En pocs minuts es giraria una tormenta com aquella que recordà Nils va tirar pel terra el salze de l´entrada.
- Avui guanyarien el premi al més extravagant panorama meteorològic - va pensar el Nils trist i encongit i després en veu alta va afegir -, no tinc les pastilles. Les hauria d´haver encarregat.
L´enorme residència situada al bell mig de la Cerdanya era propietat de la seva dona, la Cristina Cortegana. Mentre ell en prou feines havia aconseguit ser metge de sou mitjà ara a l´atur; poques vegades li havien retret les seves misèries. De cap de les maneres els problemes que tenia amb la Cristina eren així de materials. La Cristina mai li havia tirat en cara que fos un mort de gana i que el sogre estigués forrat fins el coll gràcies a la seva fàbrica de matalassos. “Que no dorms bé?” li deia el sogre. “Sí pare, sí, per suposat”. “En tinc un que he copiat dels alemanys, no li diguis al govern això, el cost de producció és elevat però penso treure-li profit”. “Te’n regalo un!”. Al Nils aquestes paraules no li molestaven. No era mal home el seu sogre, una mica narcisista en algunes coses, sempre un pel antiquat i tan ple de diners que semblava li sobraven per tots costats “tu i jo estem en pols oposats, com a metge desitjaries que les persones et vinguin en mal d´esquena, jo ho evito amb la investigació dels materials, això dels alemanys era mentida, em gasto milers d´euros en investigació, i després els recupero en escreix” ho deia el sogre amb un somriure d´orella a orella. I era ben cert que el pare de la seva dona no sempre l´havia mirat amb bons ulls i ara estaria content que ells es separessin.
Eren mals temps.
S´oblidà totalment de les pastilles que varen quedar a segon pla. Temps de relacions humanes, no era fàcil la convivència amb la Cristina i més quan ara la Sara ja funcionava sola.
En Nils no tenia feina i la convivència es feia obligada.
Obligada?...quina paraula! Nils continuava mirant per la finestra. La pluja era la gran protagonista muntanyes enllà.
- Sembla que s´acabi el món! – Una frase que no volia dir res.
El Nils a vegades no pensava, deia qualsevol tonteria fora de registre per trencar el silenci i poca cosa més. Eren insuportables aquells comentaris que feien referència a qualsevol petita cosa, petita circumstància o petit succés quotidià que passava en un moment determinat i que no era ni molt menys substancial. No podries ser un pèl intel•ligent de tant en tant? Li deia la Cristina i Nils en allò tampoc hi estava d´acord. No eren les seves expressions les que molestaven, potser la manera de dir-les, sense atribuir-hi la voluntat, la seva pregària al vent i als pensaments interiors que poc l´ ajudaven en aquell desavantatge.
- Hi ha alguna cosa que pesa – va exclamar el Nils
- Com? – va cridar de lluny la Cristina insegura de les expressions del seu marit.
En el fons sembla que sigui difícil que cicatritzin les ferides de l´ànima, estigui la Mireia present o no. Fruits madurs d´una convivència estranya, retalls, cops certs als records més íntims. Ja portaven de morros des de la setmana anterior. La Cristina s´havia assabentat del cas de la Mireia. Ja ho devia saber de totes formes així que no era per preocupar-se’n. La Mireia havia estat un petit moviment de terres, un lleuger tsunami, un terratrèmol instantani que no havia causat cap ferit greu, ni molt menys la mort dels sentiments. Unes ferides que aviat es varen cicatritzar, la Cristina el va perdonar, en aquells moments era certa la voluntat de començar de nou, oblidar-se´n d´aquest entrebanc...encara que en el subconscient quedés aquest regust d´ incomprensió. I està clar que és del tot evident que no s´estimaven. Fins i tot continuava l´ amistat de la Mireia i la Cristina que naixia d´anys anteriors, cosa que ja és per si mateix una curiositat. La Mireia fa la seva pròpia vida, és camp llaurat, fi de la història.
De fet ja la família ho ha oblidat i seguim amb la Cristina que ara es troba tallant pastanagues amb molta cura.
I és que la visita del seu pare la trastocava. Doncs era indispensable que tot estigués en el seu lloc, a la manera que ell volia que estigués. El rodó de vedella s´ acabava de posar al forn, les patates tenien que ser arrodonides i perfectes. El vi exactament de la marca que el pare desitjava i a una temperatura ideal; el pare i les seves excentricitats!, l´aigua amb gas sobretot amb gas que no en volia d´altra i la cadira sempre amb un coixí tou per les morenes.
Això últim era lògic, en quan el vi, menjar o l´aigua en gas pures tonteries.
Finalment la veueta crispada de la Cristina arribà des de la llunyania.
- M´ajudaràs d´una vegada?
Nils s´apropà a la cuina. Era tal la llargada de les seves cames que quan volia era capaç de recórrer la casa sencera en pocs segons. En Nils posseïa unes mans grans, un cul petit i inexistent, un cos de secall i al final de tot una cara xuclada amb unes galtetes que el definien amb tot detall com un pal llest per ser doblegat per una bufada. Cristina no era tan llarga com el seu marit però Déu n´hi do, portava un davantal impecable que demostrava a tot observador que poques vegades l´havia usat de veritat, el seu culet era de dona elegant i tanmateix una mica més discret que el de qualsevol altra dona de la urbanització, les corbes afegides al seu somriure donaven al seu comportament femení un caire sensual més que interessant.
El Nils es posà a tallar més pastanagues.
- No se sent cap cotxe.
Varen acabar la preparació dels plats en un silenci preocupant. El rodó al forn feia goig, les patates bullides ja estaven a punt i a l´amanida només li faltaven alguns ingredients per fer-la més seductora. Un dels actors era una safata de maduixes de colors intensos. Aquest últim ingredient hauria de provocar una inevitable bronca si era del tot cert que allò eren maduixes i estaven començant l´hivern.
- No m´agrada que compris fruites al tum-tum!
- No eren gaire cares!
- Com es nota que ets de casa rica! On has vist maduixes en aquesta època?
La Cristina estava arreglant la taula del menjador, coberts especials per un dia especial, uns gots que ja només quedaven cinc de la dotzena i un centre de taula llustrós. En Nils s´escapà un altre cop a la finestra. Li encantava sentir els bufets d´una natura que ningú podia controlar.
- No agafen el telèfon – comentà la Cristina.
- Ta mare no en sap i el teu pare no pot.
- El meu pare s´hi ha posat tot just sortien de casa. Condueix en Jaume.
- En Jaume? Impossible! El teu pare només li deixa el Mercedes perquè el porti al renta-cotxes.
- Les coses han canviat, totilet, i molt que han canviat!
Això no significava que estiguessin disposats a fumar la pipa de la pau. El “totilet” el deia la Cristina en dos extrems del seu discurs, a vegades cabrejada, altres cops amb un so tan agradable com sensual. Una paraula en les dues posicions extremes d´un caràcter que era difícil d´entendre. Pitjor per qui l´escoltés. En els darrers anys qualsevol cosa entrava en discussió. El Nils no volia escombrar, la pols el molestava i el feia estossegar, a més a més es trobava ridícul agafant el pal de l´escombra; tampoc posava la rentadora, ni estenia la roba, ni fregava el terra. Poques coses estava disposat a fer quan en realitat el seu caràcter era minuciosament democràtic; anava a comprar, arreglava els llits, qualsevol armari que estigués mal endreçat, es preocupava de regar les plantes, d´arreglar qualsevol cosa que s´hagués trencat, hàbil en la fontaneria, en la fusteria, i estava disposat a fer tot el que fos un treball “d´home de tota la vida”. El problema era que...que si no hi havia res espatllat el Nils s´estirava tranquil•lament al sofà de la casa per no fer res en tot el dia. Això el presentava als ulls de la seva dona com un mòmia-imbècil-tocacollons, home que no servia per res. Però eren moltes altres coses les que tenien sobre la taula. Potser la Mireia, ferida encara oberta? Anys de renecs i males formes, un amb un caràcter, l´altre amb el seu. Que si les maduixes no les haguessis hagut de comprar, que si no m´ajudes en unes coses, que si el centre de taula l´has col•locat malament, que deixa´m a mi que ets un inútil, que si les estovalles no són les adequades, que si estàs molestant, que si ets avorrit, que si ets avorrida, que si aquest cop no et passo ni una...
Que si la Mireia era més jove.
Nils continuà davant de la finestra. Aquell dia s´havia despertat trist.
Les ferides de l´ànima costen de cicatritzar.
Sort que quan la nena estava amb ells s´esforçaven en respectar-se. La nena era un lligam important.
- La Sara està dalt?
- Sí.
La veu de la Cristina era de resposta contundent. El Nils no l´escoltà per culpa d´un tro que des de l´exterior estomacava les branques i doblegava les herbes. La pluja esdevingué feble i humil i és que no acabava de fer-se gran com a dalt a les muntanyes.
Hi havia un silenci a fora que et deia que al final tot petaria.
I finalment va caure un plom sobre la terra. La poca llum natural que hi havia s´apagà. Els sentits varen rebre, l´atmosfera s´esfondrà i l´aigua va començar a caure com una boja, xopant terra, mullant exageradament la vegetació, impregnant sense pietat les cases, ofegant les formes humanes.
Amb aquell desgavell no es va poder sentir el so del cotxe quan frenà i les passes insegures del viatger quan fugia de l´aigua.
Varen trucar a la porta.
- El pares!
Eren ells dos seguits del Jaume. En Sebastià i l´Emilia tenien quatre de fills. La Cristina era la més gran, després hi seguia la Marta, la penúltima la Maria i finalment el Jaume que era el més petit. L´home que havia d´heretar les empreses del seu pare, segons llei catalana mal escrita o mal coneguda, era aquest Jaume que ara apareixia per la porta. Un xic desmaiat per la pressió de la responsabilitat, tenint cura dels seus pares que entraven davant d´ell. En Jaume era relativament jovenet de cara petita i ulls nerviosos, havia fet vint-i-vuit el desembre passat, no demostrava només que interès per les coses que s´ arremolinaven al seu voltant,. Ho tenia ben fàcil aquest noi o això semblava. La Cristina s´havia negat a treballar amb el seu pare des del primer dia que va complir els divuit anys deixant de costat de si era la preferida ja que no volia saber res ni de lleis catalanes ni de morals ni de jaumes ni de herències i menys de matalassos. El mateix havien fet la Marta i la Maria que haguessin pogut veure la vida solucionada darrera dels descans tecnològic de son pare. Il•lusionades per les seves pròpies llicenciatures de biologia i tecnologia respectivament la Marta i la Maria es negaren a quedar-se la direcció de les empreses ja des del primer dia que la seva germana gran es negués com elles. En Jaume s´havia quedat sol davant de l´ogre de la casa i en una posició una mica escandalosa. Una cosa era ben clara i és que per algun motiu sense explicar en Sebastià, el vell Sebastià, un dia determinat va començar a odiar el seu Jaume petitó amb la ràbia d´un pare desagraït. Ningú ho entenia. No tan sols no li deixava conduir el Mercedes – aquest fet era pura anècdota – sinó que el menyspreava constantment anomenant-lo Jaumet. En Sebastià Cortegana no podia amb el seu fill petit, de sempre havia cridat a totes veus que era un imbècil, que només serviria per destrossar tota la herència enviant a la merda desenes d´anys d´esforços i preocupacions. El senyor advocat Sebastià dedicat a empresari, no tractava bé a ningú i menys la seva dona i molt menys el seu fill petit. En Sebastià, senyor il•lustre advocat Sebastià, a vegades deia entre rialles que en Jaume no podia ser el seu fill, que al final l´Emília, la seva dona, s´ha n´havia cansat d´ell i li havia fet el salt. Els posava a tots dos juntets en el mateix pou de misèries. “filla, tinc una desgràcia, t´ho dic de veritat – li deia a qualsevol de les seves tres filles, fos la que fos, a tu si que et voldria al meu costat, ets intel•ligent i series molt bona en el negoci” i en especial les paraules dites a la Cristina en referència al pobre Nils “ i tú no se t´acut una altra cosa que casar-te amb un destraler que no serveix per res i menys per portar diners a casa...la millor i la que s´ha quedat el pitjor de la família”. Ara venien amb el Mercedes, en Jaume conduïa. Aquell fet – fora, repetim, d´ anecdòtic – era un succés, per ell mateix, extraordinari.
Els viatgers varen arribar en males circumstàncies, s´havien mullat com tontos. Era el primer moment de veure´ls tots tres junts i comprovar aquelles petites històries que estàvem relatant abans. El vell Sebastià mai s´havia dirigit al seu fill directament, ara parlaven comentant coses de la mullena i del temps. El vell Sebastià era gran de cos i de cara extremadament arrugada. Pesava els seus bons noranta quilos, caminava amb dificultat per problemes greus en els genolls. Sempre havia sigut un home tossut, preferia patir que posar-se davant d´un metge. Varen calentar-se a peu de xemeneia. Treien les jaquetes i abrics xops i això que des del cotxe fins a la porta només hi havia deu metres. La carn si es calentava més perdria part del seu gust, hi havia gana i les dues coses els van obligar a asseure´s a taula un pel cansats i un pel desarreglats a causa de la pluja.
- No tornaré a venir a la Cerdanya! – va vomitar el Sebastià amb insana definició - una mica més i ens heu d´anar a buscar al riu.
- Papa...que no n´hi ha per tant!
Durant molts anys la Cristina havia utilitzat eines per defensar-se de la incomoditat que el seu pare col•locava de tant en tant a les converses.
- Com està la vedella?
- Hi ha botifarres? – digué l´Emília - Aquest és el lloc dels embotits.
L´Emilia, la pobre, sempre passava desapercebuda. Era una dona gran, de important pes i dificultat a l´hora de moure´s, el seu marit tot amb els problemes de coixesa quasi bé sempre li anava sempre al davant. La família la tenia com un objecte d´ornamentació.
- Sí, mama, en tinc unes quantes de congelades per demà.
- Ara baixa la nena.
La Sara s´estava escapant del seu amagatall i baixava les escales. Era preciosa, amb uns ulls tendres, unes galtes esquifides, una pell que desprenia una olor apassionant.
- Hola!
- Ja hi som tots.
La varen felicitar pels seus disset anys. La Sara va repartir petonets a la manera d´ella, utilitzant un cert automatisme. Es va asseure al seu lloc. I la vedella es va moure per la taula. En Jaume estava excessivament nerviós, podia ser per la tempesta, pels nervis acumulats en el viatge o perquè ell era així. Es va apropiar de l´ampolla d´aigua i va beure tres vasos fins dalt amb una parsimònia considerable.
- Com has fet per tenir tanta set?. No estem a l´estiu.
- Últimament el noi veu molt – va dir l´Emília.
- Sí, des de l´última vegada que vàrem venir aquí – va comentar el vell Sebastià - D´això fa...
- El mes passat. Ja hem controlo, no hi ha per preocupar-se.
- Què dius ara? Veu el que vulguis!. Aniràs més al lavabo i prou.
El discurs es va centrar en aquells moments en consideracions mèdiques. D´això el Nils, metge a l´atur, en sabia una mica i va dir coses del ronyó, de la necessitat de veure molta aigua i que en tot cas si hi havia alguna limitació estava que l´aigua podia treure una mica la gana i fer una mica més dificultosa la digestió.
- Si no estem parlant de quantitats exagerades...
- Doncs creu-te que el nen sembla un camell més que una persona – va finalitzar l´Emília.
La mare pronunciava aquell “nen” amb una cadència preciosa, gens desagradable i que abocava els moments més feliços de la infantesa d´en Jaume, aquells dies en què s´havia trobat sol setmanes i setmanes amb sa mare mentre el pare estava de viatge pel centre d´Europa.
- Menja enciam...i tomàquet...que li trauran la set – varen dir tots.
- Gràcies...està...està tot molt bo – contestà atemorit parcialment en Jaume.
- I passeu-li l´aigua!
- La tinc jo. Un moment.
En Jaume es va omplir un altre got d´aigua que va anar ràpidament al seu estómac.
- Sí que es veritat que tens set? – digué el Nils –quan arribis a casa fes-te un anàlisi de sang. No se sap mai.
- Me l´he fet. Tinc el sucre a nivells normals. No us preocupeu per mi.
- Jaume, si us plau – va dir el vell Sebastià – passa´m l´amanida, que fa goig.
Tothom es va adonar de la frase del Sebastià i allò podia ser un nou interrogant que es posava sobre la taula. L´Emília mai deixaria de dir-li “nen” al seu propi fill. El cas del pare era diferent amb aquell “Jaumet” diminutiu i desagradable que sempre havia utilitzat. El fet que en Sebastià l´hagués anomenat només Jaume posava un interès molt fort en allò que podia ser transitori o definitiu. S´obrien nous canvis, curiosament inexplicables...per aquest precís motiu ja ningú li va fer cas ni a l´amanida amb les maduixes incorporades, ni a la immensa pluja que a fora negava la gespa, ni a la set extrema del Jaume (Jaumet / nen) assegut a un extrem de la taula.
En Nils va interrompre el silenci.
- El meu cunyat es deu preocupar per si el faig anar a buscar més aigua a la font. L´ aconseguim amb garrafons i encara en tinc uns quants, no te’ls acabaràs fàcilment. És aigua de la font freda.
- Menja aquest formatge! – insistí la Cristina adreçant-se al seu pare.
- La Cerdanya és un lloc de cabres, ovelles i vaques – va dir contenta l´Emília, tot parlant a la seva.
El rostit es va acabar, i les patates només varen durar el que fa la safata una volta per la taula, de la amanida ningú va dir rés respecte a las maduixes que feien poc goig allà perdudes enmig de l´ enciam i el tomàquet, el discurs es va centrar en el temps que n´era el protagonista quasi bé imprescindible. La tormenta estava en el seu grau més elevat i la força de l´aigua al caure produïa una sensació de placidesa en quan aixoplugats en un entorn calent i sòlid. Les postres varen ser molt adequades: préssec amb almívar en honor de la nena que complia anys. Aquesta menja la tornava boja. La noia no havia dit res en tot l´àpat però sí que mirava per tots costats cercant el moment de la seva introducció a la conversa. Estava molt guapa i s´ esperava que li tornessin a dir com de madura físicament havia arribat a convertir-se, però la seva desgràcia havia estat ja no en el temps, ni en els petits comentaris sobre les maduixes fora de temporada o altres coses sinó sobre aquell Jaume dit pel seu avi que tenia alguna cosa en especial amagada. Per un altre costat el seu tiet, l´eludit Jaume-nen-Jaumet no es va fer càrrec d´aquesta nova forma de relació amb el seu pare Sebastià. Bevia i bevia constantment del seu got.
- Ho sento...és que en el viatge no tenia aigua a mà.
El pastís d´ aniversari va venir amb les espelmes apagades. Un cop enceses i bufades allò tenia el mateix aspecte que un número de loteria sense premi. La Sara sabia que finalment li tocava a ella. Es va moure perquè tothom la veiés com anava vestida. Una minifaldilla extravagant, unes sabatetes roses i un bodi arrapat al cos de nina.
- Et queden encara dos anys – li va recordà en Nils.
- Les amigues fan que tenen la majoria de edat. Els pares hi estan d´acord. Confies en mi, papa?
- Si, filleta, no ho dubtis. Però no se t´ acudeixi sortir amb la que està caient!
La noia rigué. Era un dia especial, potser es podia quedar una mica més amb la gent que estimava per fer-li cas al seu pare. El iaio, el senyor Sebastià, el senyor advocat empresari Sebastià, l´ observà amb ulls picarons. La Sara s´havia posat aquella minifaldilla per ésser observada pel patriarca. Era de tots conegut que al seu avi això li agradava.
- Que no tornes a bufar les espelmes? - va dir el Sebastià de sobte - Va que les encenem un altre cop!
El sopar es va acabar amb les anècdotes de sempre quan un compleix anys. En Jaume l´havia portat a collibè en tantes ocasions que es detingueren tots dos a comptar les hores totals fins arribar a la descabellada xifra de dos mesos i tres setmanes senceres.
- No pot ser! – va dir l´Emília.
- A veure, que en Jaume sumi bé! – va suggerir el Sebastià.
- Papa, que n´estic orgullosa de tu! – va respondre la Cristina espantada en part.
- Per què?
- Que ho saps prou bé! Ja no li dius d´aquella manera tan tonta sinó pel nom vertader. Permet-me que et digui que ja era hora.
I com a resposta d´aquest fet en Jaume va allargar les mans en busca de l´ampolla d´aigua “Si fos vi tindria ara un coma etílic” va pensar el Nil. En Jaume s´estava abocant una bona quantitat al got.
- Estàs bé? – va dir en Nils.
- Ja us he dit que sí.
Es va fer un silenci. L´Emília va mirar amb profunditat al Nils.
- Això és normal?
- Ho ha tingut sempre?
- Ja t´ho dic, des que vàrem venir aquí.
- Estic bé. Deixeu-me.
- L´única cosa que li pot donar tanta set és el nivell de glucosa en sang. Tinc un aparell de mesura...podríem...
- He dit que no! – va cridar en Jaume – ahir mateix vaig fer-me un anàlisi a la farmàcia! El pare va insistir.
- Deixeu-lo en pau – va considerar el vell Sebastià – total...és aigua.
- Ha estat un viatge ple de renecs – va dir l´Emília - Aquests dos no paraven! Estem molt cansats i no només del viatge. Perdoneu a aquest ximple – referint-se al seu home – no hi ha qui l´ aguanti. Ja podries calmar-te una mica! No creus?
- Sí dona, explica´ls- hi! Plovia a bots i barrals, com ara aquí. Hem portat la pluja amb nosaltres.
En Jaume es va aixecar de la cadira. Fugia d´aquella sensació desagradable de què el seu cos demanés més aigua.. El Nils l´acompanyà i els dos cunyats varen fugir a l´altre costat del menjador, s´assegueren en una butaca de tonalitats grisenques on es varen mimetitzar. El vell Sebastià forçat a reivindicar el seu mal humor va seguir a la seva dona escales amunt. De ben segur que passant pel costat de la habitació de la Sara on l´avi va allargar el seu coll cercant unes olors de la cambra buida que li donessin certes alegries.
L´ambient es va calmar.
- Amb ell ara tot és més...senzill – va comentar en Jaume - M´agradaria tant...cercar una nova vida, una nova oportunitat...i creu-te que ho faré. Nils...ho estic aconseguint. Estic filosòfic, parlo d´una segona oportunitat.
- Per tornar-la a cagar?
- Que n´ets de brètol...no, cunyat, no...ni somiar amb les reencarnacions i totes aquestes tonteries. Ho vull per mi mateix, per com la vida m´ha tractat. Em mereixo una altra oportunitat.


2
Una fugida


En prou feines en Nils podia controlar a la seva filla.
- M´en vaig. I no se’t passi pel cap enviar-me la poli!
- Jo no he dit això!
- He quedat, he quedat i he quedat! Ho dic per quarta vegada?
Estaven els dos sols, pare i filla. El dia havia estat irregular. Havien bones notícies i també de dolentes. Les bones que al final se n´anaven tots i la dolenta era que fugia la nena de la casa. La Cristina i en Jaume no hi eren, els dos germans havien anat a comprar aquelles botifarres i productes de la Cerdanya que tan agradaven per Barcelona. En Jaume estava preparant la tornada cap a les vuit de la tarda. A aquella hora seria fosc. Quina necessitat hi havia de conduir de nit?
No era tot tan fàcil.
- M´en torno a Barcelona.
Ja sabia en Nils que si venien els iaios sa filla aprofitaria l´oportunitat.
No podia amb ella li va dir que d´acord però que anés en compte.
La Cristina finalment arribava envoltada de paquets. En Jaume darrera d´ella amb el seny despert. En Nils i la Sara s´havien discutit, es notava a l´ambient. La Cristina va obligar a la seva filla a que digués exactament què estava passant.
- No res, mama. M´en vaig i punt.



3
Quasi bé un passeig



Mentre la ciutat manté el seu caliu els camps es glacen. Les vaques esperen que a temps les munyin els amos, els gossos cerquen els seus amos i els cavalls volen que els posin a treballar avorrits de no fer res. En el camp s´aguanten matins de gebra, les tardes fosques i les nits de llops que no n´hi ha d´aquests animals salvatges però que sempre es creu que existeixen. Al caliu de la xemeneia pots resistir si el bestiar ja està arreglat. De la casa de la Cristina, abans del vell Sebastià, surt un llarg caminet que pocs coneixen. L´espai és ínfim i cabriola per la muntanya durant una bona estona. Abans deu vaques de ca l´Antonio hi circulaven d´anada i de tornada. Elles soles fins el prat que tocava. La Cristina havia jugat de petita amb l´Antonio i sap coses d´ell i de les seves vaques. Mes d´un cop les havia acompanyat encara que elles ja sabien el camí, fins on tocava. Fa molts anys que l´Antonio se les ha venut i ha anat a viure a la ciutat a prop del seus fills i a prop de l´hospital per si les mosques. L´Antonio deu tenir noranta anys, si és viu, aquesta gent té un cos excepcionalment preparat. Segur que l´Antonio ha caminat per aquests paratges sabent sempre on es dirigia, darrere les seves vaques al principi si n´hi ha una que és jove i es pot perdre però que quedi clar que elles van soles, fins on toca. Durant els mesos d´hivern l´itinerari es glaça i després s´enfanga. En aquests moments no hi passen només que els animals salvatges, no llops sinó gossos sense amo. Qui vol arribar a can Juliart, o a can Rebusa és per aquí i si tires una mica més lluny arribaràs a can Girolta. D´aquest itinerari se´n diuen moltes coses, que a la vorera dels camins hi creixen plantes molt rares, potser per la climatologia inversa on sempre s´està uns graus per damunt que en llocs propers...moltes coses. Està abandonat tot allò. Últimament s´hi ha vist una extensa família de cabres salvatges pels voltants. Això són males noticies per certes plantes que intenten sobreviure en llocs arrecerats; els vegetals no volen fer mal a ningú. A can Girolta s´hi varen trobar ossos de persones mortes, la policia no va saber mai de qui eren, ni mostres d´ADN ni hòsties. La televisió ens ha ficat al cap que els funcionaris poden arribar a saber si tenies la menopausa quan ensopeguen amb les tíbies de les teves restes. Coses de la televisió. A can Girolta s´arriba des d´un caminet que ja quasi no existeix i a través del qual abans hi caminaven folgadament les vaques de l´Antonio, això ja ho hem dit. Les vaques no feien més que un itinerari de mitja hora, a can Girolta s´hi arriba després d´una hora llarga. D´allà es diu que segueixen dos caminets secundaris, un s´ha perdut definitivament per culpa de la floresta, l´altre tram circula per un itinerari planer, donant voltes i voltes a les muntanyes durant dues hores com a mínim. És tonteria, no serveix per res seguir-lo, arribes als primers pobles de la frontera francesa. Aconsegueixes el mateix girant des de Llívia pel camí francès i tafanejant deu minuts per la carretera general. A can Girolta s´han trobat aquests ossos i poca cosa més. Diuen que no hi viu ningú, fora d´algún gos salvatge i algun excursionista perdut que vulgui fer nit per després seguir la ruta més enrevessada que un es pugui imaginar. Ens acostem a les primeres cases, una esfondrada, l´altra potser deixa protecció a aquest excursionista del que hem parlat abans. Se’n diuen moltes tonteries d´aquest lloc, s´hi varen trobar ossos dels que no varen fer cap estudi d´ADN però altres coses es diuen dels murs del poble abandonat. L´Antonio podia dir-ho sense vergonya. Un dia em vaig perdre, darrere una vaca extraviada – diu l´Antonio - no vaig calcular el temps, se´m va fer fosc. Hi vaig trobar un vell home que em va ajudar. Estic parlant de fa molts anys, ja ho se, ara diuen que les cases de can Girolta estan abandonades, que no hi ha ningú volem dir. Era grassonet – deia l´Antonio referint-se al possible últim habitant de can Girolta - i feia molta pudor. Això és cert, feia molta pudor. No tinc dona que em renti la roba però soc net, el bestiar et deixa una flaire en tot el cos però després un ha de fer el que ha de fer, rentar-se la roba, dutxar-se...aquelles paraules les recordava la Cristina com si fos ahir. Les va escoltar quan només tenia deu anys i les hagués pogut reproduir en el seu diari particular – si hagués volgut que no era el cas – té bona memòria la Cristina. Continuava l´Antonio. Aquell home...discret, solitari, preocupant...jo era jove i no li tenia cap por. Ell no era pas tan vell com ara ho soc jo però ja començava, devia tenir uns quaranta anys, més o menys, i la seva olor, d´allò me’n recordo com si fós ahir...una olor intensa...com també el que vaig entendre d´aquella nit que em vaig quedar a dormir a casa seva – va acabar l´Antonio – dormint a terra, protegit per la foscor, ell em protegia, jo n´estic agraït... però la por no me la treure mai de sobre. No hi penso tornar. Era un home molt estrany que sabia de moltes coses estranyes, com un bruixot, com el marit desgraciat d´una bruixa.
Hi havia arribat fàcilment.
Això la va estranyar.
- Que hi ha algú?
Tampoc tenia por, potser dels gossos salvatges. Portava un pal a la ma dreta i una pedra a l´esquerra. A la primera casa li quedava en peu una sola paret, la resta figurava caigut en mig d´una ferralla verda de tot tipus de plantes de creixement ràpid. Al costat d´aquelles runes apareixien més pedres que es perdien per un pendent situat més a la dreta. El recorregut continuava per un caminet ral que es perdia a pocs metres en un turó. Al final de la pujadeta es distingien en claredat un conjunt de cases d´estructura en principi ferma. Allà la dona va dirigir les seves passes. Guardaria las paraules en veu alta per més endavant, podien ser inútils i ella mostrar-se com una pallassa histèrica. N´estava acostumada, cal dir-ho, el silenci era un enigmàtic company de la curiositat. Les seves cames eren fortes, el seu caràcter encara més. Va deixar la pedra a un costat. N´hi havia moltes i les cantonades tallants de la que havia agafat li estaven fent mal als dits. Es sentiren correries al fons d´un caminet, las parets plenes de líquens callaven, millor el silenci, renoi! Sons de peus que es fan sentir, no s´amaguen del viatger, peus i pitjades destraleres i no semblen d´animals, ni de gossos, ni de llops, són segur peus de persones...aquell excursionista que s´ha perdut i que s´ha arrecerat de la nit plujosa que diuen que sempre n´hi ha un de perdut per aquests llogarrets. O podrien ser els ossos que varen trobar que s´han convertit en persones al guanyar carns putrefactes de l´entorn natural? Quines tonteries que rumies quan tens por!...una mica de por...una mica massa de por...quan un està sol en un lloc desconegut al mig d´una cruïlla abandonada i sents sorolls de persones es materialitzen al cervell moltes fantasies.
La Cristina creia que mai la Cerdanya li ensenyaria res de nou.
- Estic equivocada?
Ho va dir en veu alta i això la va fer entendre que callar era pitjor.
- Estic un pèl perduda. Si us plau...
Un cap de nen aparegué a l´ombra d´una d´aquelles parets oblidades. En un instant ja no hi era. Allà s´apropà la Cristina. No era gens fàcil caminar per aquells escarpats caminets entre cases a punt de caure, algunes fins i tot amb aspecte perillós i fer-ho amb prudència mentre una criatura desconeguda juga amb tu a fet-i-amagar. El matí és fred. No crec amb fantasmes, ni amb perills sobrenaturals.
Aquí hi ha un xicotet que haig de pescar.
Al cap de mitja hora, minut a minut comptabilitzat pel rellotge de la Cristina, el noi es va fer enganxar.
- Qui ets?
El noi no tenia més de deu anys, estava brut, regalims de porqueria li baixaven per les galtes. Es va produir de sobte un lleuger ventet, per aquest motiu arribà a la Cristina una flaire insuportable que provenia amb tota seguretat del cos petit que tenia davant. Feia una pudor extrema. Els fantasmes no demostraven aquella intensitat, pel que la Cristina havia llegit d´espectres i esperits. Si era un d´ells, per assegurar-se´n, hauria de tocar-lo. La Cristina va procedir a fer-ho. S´hi va acostar, l´ acaricià el cabell, el tenia enganxat i fastigós.
- No tens pares?
Al final la veueta del xaval sortia clara i entenedora.
- Varen morir
- Ja. Vius aquí?
- No ho aconseguiràs mai?
- El què?
- Saber si sóc real o no. Si fos una mentida la teva ment també t´enganyaria donant-te la falsa sensació que m´estàs tocant de debò. Tens aigua?, els excursionistes sempre porten cantimplores que omplen a la font. Tens aigua a mà si us plau?
- No...no...no hi he pensat...
- Vine doncs a casa. Tinc la llengua enganxosa. Mira-la!
Tragué un muscle molsut de la seva boca, tan groc que l´aspecte no podia ser més preocupant. El mantingué una estona fora fins que la Cristina mogué el cap afirmativament tot observant una imatge inversemblant.
- Vine a casa – va insistir la criatura.
Es varen posar a caminar una estona, el noi davant sense córrer aquest cop, l´excursionista, nom que repetia el noi al referir-se a ella, darrere a una distància prudencial. Al llarg d´una bona estona, callats tots dos, varen arribar a un caminet amagat i des d´allà varen observar la porta d´una casa de la que quasi bé ni es veia a causa de la floresta que l´ envoltava. Per la Cristina o per qualsevol que hi passés a dos passes hagués estat impossible identificar encara que fos una de les pedres que la constituïen.
Varen entrar tots dos. El noi encara amb la llengua fora va apropar-se a una lleixa d´on agafà una tassa d´ acer i d´allà es dirigí a una enorme tina tan alta com ell mateix, introduí el recipient al seu interior i el tragué ple de líquid clar que de seguit va beure amb plaer. I això ho va fer tres cops seguits. La Cristina va calcular que aproximadament s´havia begut un litre d´aigua, quasi bé sense respirar.
- Ja n´hi ha prou – va dir el noi.
- Tenies set.
- És...és aquesta sensació a la que m´hauré d´acostumar
On estaven s´havia congelat el temps. Els dibuixants d´animació hagueren saltat d´alegria només entrar-hi, per fer els seus esquemes i dissenys d´una estança de cabana de bosc, amb bruixa incorporada. No faltava res. A les parets de pedra vista hi figuraven desenes de prestatgeries plenes de tots objectes, ampolles, figures estranyes, flascons plens, alguns transparents en els que es veia l´interior. I era precisament en aquests últims on es demostrava que no hi havia secrets en aquella casa. En el mostrari a la vista apareixien líquids, en alguns casos es veia que eren plantes seques, o llavors o fruits secs agafats de la natura. El terra era de fusta, grinyolava fins i tot si et quedaves quiet, a sota devia haver-hi les quadres que possiblement s´hi entrava des d´un altre lloc i que podien estar plenes de bestiar o buides de vida. La Cristina es va trobar marejada, era l´intens, i en principi insuportable, olor que feia el nen. Ara el nen l´ estava mirant, quiet a un costat. La Cristina cercava aquella olla gegant al costat del foc d´on havien de sortir fums de cocció on pèls de rata, cues de ruc, saliva de llangardaix o vòmits d´ escurçó s´hi barrejaven per fer la sopa de les meravelles. Ans al contrari no hi havia cap olla ni esperances de l´existència de la poció màgica.
- No tens set? – va dir el noi.
- Jo no... jo no...
- Et posa nerviosa un nen de deu anys?
- Tens una manera de parlar.. que ningú diria de la teva edat. Quan van morir els teus pares?
- Deixem el tema. Què vols?
- Fa un mes aproximadament va venir un jove. Li vas donar alguna cosa. Em sembla estrany tot això...
- Ja recordo. Us assembleu. No la tinc amb infusió. Ja li vaig dir a ell.
El noi es va moure amb molta rapidesa. Agafà un tamboret i enlairant-se va arribà a l´última prestatgeria d´una paret que restava amagada dels ulls de la Cristina. Començava en aquell lloc un passadís oblidat per la llum.
- Aquí la tens.
- Què és?
- La ixel.la.
- M´ha dit el meu germà que és una planta.
- Veus que us assemblàveu? La ixel.la és una planta que només creix a propet d´aquí. No la pots conreà, has d´anar-la a cercar al bosc...i no deixa de ser difícil trobar-la en llogarets amagats. He estat molts anys recollint-la i ja n´estic fart.
- Entenc la paraula però dit per tu...”molts anys”... que em prens el pèl?
- Escolta´m. Jo he llançat la tovallola – va dir el nen amb paraules esgarrifoses, venien d´un cos de deu anys o potser d´una ment de segles – ja no en vull saber res mes. Em planto. Durant aquests “molts anys” als que em refereixo he fet infusions de més d´una varietat de la ixel.la, he predicat per la salut de la gent i l´he ajudada, fins i tot he curat llops malalts i cabres salvatges de les que he lliurat de més d´una ferida de caçador. En tot això no cal que ho entenguis si véns de les ciutats incrèdules. He tancat la barraca, em jubilo i per aquest motiu m´he tractat a mi mateix. No facis mala cara, aquí tens el resultat.
Va obrir el voluminós pot que abans havia aconseguit quasi bé a les fosques. A dintre només hi havia un caramel.
- Què és això?
Abans de fugir atemorida la Cristina havia entomat el discurs del nen com si allò li haguessin dit fora de context, veus de nen en veus de iaio. Tot podia passar des d´ara cap endavant. Ni tan sols havia aquesta possibilitat d´agafar la criatura pel coll, emportar-se-la i lliurar-la als serveis socials “aquí teniu un orfe” ni tan sols començar a pensar amb aquesta idea per què allò que tenia la Cristina davant era la llibertat en nom d´una persona. Carai, carai! La llibertat en una persona d´edat incerta!
- Què nassos representa un caramel solitari aquí dintre!
És l´única cosa que se li va ocórrer dir.
I el nen va dir el següent en to de disculpa.
- N´estava fart de les infusions, es feien malbé, tingues present que l´has de xuclar, no el masteguis, no deixa de ser una llaminadura, i ja coneixes els efectes secundaris. Vaig intentar-ho, excursionista, t´ho asseguro, aquest anys perduts estudiant com eliminar el regust amarg de la ixel.la. Crec que no hi ha res a fer, si vols les seves propietats...és inevitable...perquè conservi el seu efecte. Suposo que els primers mesos poden ser insuportables...després estic segur que el cos s´adapta. I al final el que és bo amaga el que és dolent. No el masteguis si us plau. No hi ha cap altra indicació. Ja ho veus. Pregunta-li a l´altre excursionista, dius el teu germà, ja deia jo que us semblàveu, jo deia segur que parents, cosins en tot cas. Has de saber el que vols, el que variaries a la teva vida...una segona oportunitat. Amb força ho has de desitjar. La ixel.la fa miracles. Però ella sola no pot fer-ho, és la ment, excursionista, la que treballa, no sabia que les dones excursionistes anessin pels camins sense aigua a les cantimplores...és la ment la que fa els miracles.


4
Un accident



- Què és això?
- La solució als nostres problemes.
- I no et resulta una mica fastidiós?
- Doncs sí.
Nils estava assegut al sofà amb un cigar, l´havia encès feia una estona. En Nils no fumava gaire, potser tres o quatre al dia i només cigarrets, no en necessitava més, una rara avis en aquest aspecte, potser per això la Cristina acceptava a estones que omplis de fum el saló menjador on feien la major part de la seva vida, era una petita concessió que havia d´aguantar d´ell. Al costat de la parella encara reposava el caramel en un plat de vidre. La Cristina havia tingut la deferència de adornar el regal col.locant el caramel sobre un paper de vores retallades d´aquells que s´utilitzen pels petits pastissos de compromís. Eren les quatre de la tarda i havien menjat separats, el Nils davant de l´ordinador a l´estudi i ella pensativa a la cuina davant del televisor. Tal era el desgavell que no havia vist cap de les imatges que s´havien emès per pantalla.
- És per culpa de la Mireia?
- De cap de les maneres!
- I doncs?
- No ho sé...no ens en sortim...potser d´aquesta manera...
- Amb un caramel?– va contestar ell mig enfadat
- Sí...i hem de decidir qui el tasta. Un acord...una lògica...No puc suportar-ho!
I es va posar a plorar. No podia més, era el gos de les desgràcies, un animal ferit pels anys. La Mireia va ser la gota que vessà el got. La Cristina feia anys havia lligat amb aquell paio que va conèixer al vaixell. Petits secrets que sempre s´acaben sabent. Possiblement això va llençar al Nils entre les cames de la maleïda i joveneta Mireia. Jo t´he estimat sempre, Nils, sempre. Aquell individu del creuer...va ser un moment de deliri, ho reconec, però ha passat com la història de la Mireia. Així que quedem en pau, val? Quedem en pau.
I perquè ara...?
Perquè en aquests moments no ens aguantem?
- La Sara ha trucat – va dir el Nils
Una bona manera de fugir d´aquell desgavell. Nomenar la Sara significava permetre´s un lleuger parèntesi, com un cafè aromatitzat abans d´anar a treballar, un te a les cinc de la tarda en mig d´una feina complicada o una trucada de telèfon d´un amic llunyà.
Era bo pensar en la Sara.
Una de les poques coses que els unia.
- I què ha dit?
- Que et mengessis tu el caramel.
Varen riure junts. Havia motius. No podien evitar-ho. Rucs més que rucs i una altra vegada rucs! En Nils era únic per donar la volta a les coses. La festa va continuar. De fet hi havia estimació només que amagada, adormida, ficada en un feix de palla on l´amor es representa per una agulla que cal cercar. Hi ha molts mètodes per fer-ho, això de trobar una agulla en un paller, el vent s´emporta el que pesa menys, l´agulla en principi és de ferro, pesa més, la podem enganxar amb un imant, ens podem ficar al paller i esperar que ens punxem, cremar-ho tot que l´ agulla no ho farà...Oh Déu meu que n´hi ha de fórmules per trobar una agulla en un paller!
Era el Nils el gracietes. El riure continuava i el Nils seguia amb les seves tonteries.
- Tu et menges el caramel, jo em punxo amb l´agulla
En Nils, parla que et parla, la Cristina es tornà tendra i les carantonyes i les mirades i el que volia d´ella la seduïren.
Les rialles es varen acabar per una trucada de telèfon.
- Digui?...Deixa´m escoltar! Digui? Com?
Era una veu sense identificar. La Sara havia tingut un accident de moto. Estava hospitalitzada a la Quirón.


5
Un hospital



L´habitació era enorme. A l´esquerra de la porta d´entrada hi havia un lavabo bastant gran on ningú s´atreviria a entrar-hi que era per la família i després trencant la llum d´una cristallera el llit del malalt al costat del qual podien estar-hi fins a vint persones de peu. Per la paret interior de l´estancia un enorme sofà-llit presenciava tots els esdeveniments.
Allà s´asseia la Cristina
- Mare!
- Què
- No tinc gana
- Ho dius perquè aviat et vindrà el sopar?
- No pots encarregar patates fregides?
- Et venen de gust...no puc.
- Dintre de poc vindrà el metge
La Sara ho tenia tot controlat. La visita del metge, la de la infermera, la de les ajudants d´infermeria; aquestes últimes podien arribar a venir entre deu a dotze vegades al dia i tot i així la Sara pronosticava la seva entrada uns minuts abans. Ara vindrà fulanita, perquè ha de revisar el comptagotes tot just entri el seu torn. Portaven una setmana a l´habitació i aquest era l´ entreteniment de la noia. No volia llegir res, no volia pensar, no volia saber. Es negava a que li diguessin res. Un accident però jo ja ho he explicat que no va ser culpa nostra. Què em va fer aquell malparit de camió! L´Albert i jo anàvem en moto. T´ho asseguro, mare. Li diré al papa i ho entendrà.
- Per què no us veig junts? Esteu enfadats com sempre?
- El teu pare està castigat a casa. No és per culpa teva. No tinc humor i menys ara per aguantar les seves tonteries. Va ser ell que et va deixar sola a Barcelona. La merda de l´Albert i la mare que el va parir!
- Que no va ser ell mare!
- Suposo que no...però en tot cas si no haguessis anat en moto això no hauria passat mai.
- No has de culpar al pare. T´ho prohibeixo! Vaig ser jo. Ni tu m´haguessis convençut de quedar-me a la muntanya. M´avorreixo allà!
Varen trucar a la porta de la habitació.
- No és el menjar que ve ara – va dir la Sara - és el metge.
La Sara tenia raó. Un home prim i d´una edat indeterminada aparegué amb bata blanca i un somriure forçat. Es va presentar a la Cristina. No havien tingut la sort de veure´s fins aleshores. El que són els hospitals que pots estar parlant amb un metge cada cop i és que tots formen part del mateix equip i cada un té les seves pròpies opinions professionals. Ell era el cap de grup. Havien arribat a varies conclusions. S´havien revisat un cop i un altre les conseqüències del cop, el detalls els podrien veure en els informes. No hi havia cap dubte i les explicacions al voltant de les coses tècniques donaven voltes i més voltes en boca d´aquell home. Masses giravoltes, no estava preparat per dir una mala noticia? Va pensar la Cristina.
- Doctor.
- Digui, digui.
- Si us plau. Que farà la Sara ara?
- Rehabilitació especial. Hem de trobar els punts de resposta. Les vertebres han estat molt malmeses.
- Podeu operar?
- Senyora Cortegana. Potser la Sara amb esforç podrà caminar...ha de tenir paciència...ara per ara no ho podrà fer. D´operacions...impossible!
La Cristina va a anar a trucar al Nils dos minuts després. S´havia quedat sense bateria i ho faria des d´un fix a la planta baixa. Et deixo el meu mòbil, mama,. No que jo tardaré una mica i potser et truqui mentrestant un amic, a més a més vull caminar una mica. De fet era per perseguir el metge aquell i enganxar-lo al passadís. Ho va aconseguir.
- La seva filla no caminarà mai més – li va dir aquell home de bata blanca amb aquell somriure forçat tan fastigós.



6
Quasi bé un final



- Mama, mama. Que t´ha dit el metge?
- Un visionari, un poca solta.
- Com dius?
- Un imbècil.
- A mi tampoc m´agrada gaire. Aquest rictus que porta sempre als llavis...
- Sí. A punt de parlar amb tu deu col•locar aquesta forçada aparença ja sigui per dir-te una cosa bona com dolenta.
- Ha estat dolenta?
La Cristina va fer un “hum” sense resultats. Es va aixecar per obrir la finestra. La seva filla podia tenir setze anys, en aquells moments era ja una noieta adulta capficada amb els seus problemes.
- Ha dit...que un pot arribar a fer les coses per un mateix. El cervell guanya moltes batalles, filla, si un vol pot.
- T´estàs enrotllant. És una cosa que no suporto de tu. Per dir-me si podré caminar o no et poses transcendent. Això encara em posa més...histèrica.
La Cristina s´apropà a la seva “nena”, la gola se li entrebancava i entre els renecs de la Sara i les pròpies limitacions per entomar el moment, el ventre se li afluixà.
- T´has fet un pet, mama?
- Ho sento, noia, alguna cosa que no he digerit bé.
Allò trencà el moment. La Sara va voler saber del seu pare.
- On és?
- Ja t´he dit que castigat.
- Truca´l. Que vingui. Us divorciareu?
- No nena, de ninguna de les maneres. I ara menys que mai.
- Per mi?
- No, Sara, per mi!
- Que vols dir amb això?
La Cristina ara ho veia clar, molt clar. La seva ment, els seu poder, el poder que la ment i les idees podien fer meravelles. La seva força, el seu convenciment, el del Nils que també feia de les seves, la llibertat i la voluntat de saber fer bé les coses. No sabia si en el futur ells dos es separarien, es divorciarien o tot el contrari, però no necessitaven per res ajudes de plantes. Ells dos solets podrien aconseguir el que seria millor per tots dos.
Va mirar la Sara amb ulls tendres.
- És guapo? – assegurà la Cristina.
- Qui?
- El metge.
- Va!...no m´agrada.
- Calla...calla. Li farem cas.
- Com vulguis.
- M´ha donat aquest remei...una mica estrany per altra banda. Un caramel, saps, no l´has de mastegar. A tu sempre t´havia agradat la cervesa ven amarga.
- Te´n recordes?
- Sí. És clar que me´n recordo, aquelles sortides, amb ton pare per la rambla. Tu eres petita i sucaves el dit a la seva cervesa i t´ agradava molt. Es curiós que als nens no els agradi el gust amarg i en canvi a la meva nena...
- Ai mama, no facis aquest somriure que et sembles al metge! Porta´m el caramel!



7
L´epíleg



El metge cap de grup va entrar amb resolució.
- Bon dia, senyores? Senyor Nils? Molt de gust.
- Què tal!
- Els porto una bona noticia. Veuran...i sense més preàmbuls...alguns metges de l´equip estan per l´operació. Jo francament els haig de dir que poden tenir raó. No hi perdem res, potser només la molèstia d´estar a la clínica una o dues setmanes més del compte. És l´únic trasbals. Ja tenen quiròfan, si em signen aquests papers, formalitats...i aquesta tarda a les sis la vindrem a buscar.
- Al sortir de l´habitació la Sara va mirar a son pare i li va dir.
- Veus papa, el que et deia!...aquest somriure forçat del metge...la mama i jo no ho suportem.
I després afegir.
- Tinc set mama...molta molta set.



Fi