Quan ?

Tornava cap a casa un calorós dia d'estiu, estava nerviosa, cansada, no podia ni tenia ganes de pensar, sempre igual, sempre espetllava les coses en el moment oportú.
Es sentia sola, perduda enmig d'un mar de gen feliç sonrient, sense cap precupació al cap. Va entrar al super, era l'única manera que tenia per treurese'l del cap, menjar xocolata.
Asseguda el sofá després d'haver-se empassat dues rajoles de xocolata amb llet pensava que es podia arreglar tot però en el fons era coscient que res no podia canviar, que tot anava com sempre li havia anat. Es preguntava si havent tingut un altre comportament ara estaria allà assegut amb ella, també sabia que allò mai succeiria.
Demà serà un altre dia es repetia sense parar, un altre dia en que tot serà igual la rutina seguirà el seu curs sense deixar passar un fet extraordinari com tantes vegades havia imaginat, una història de película, això era el que ella buscava, era masa exigent?
Segurament aquest era el seu problema buscava l'home ideal, perfecte, atent, romàntic, inteligent, atractiu, detallista. És que allò no existia?
Les amigues li intentaven obrir els ulls, però ella seguia buscant l'home en que sempre havia somiat, ha d'existir es repetia sense cansar-se.
Els dies passaven, ella no ho volia aceptar però res no havia canviat, es trovaven als pasadisos, cap paraula, cap gest d'admiració, cap somriure, res no havia fet canviar la seva manera de veure la vida.
Una vida sense sentit, sense una persona especial amb qui poder estar, una persona amb qui compartir primeres vegades.
Es cansava de la rutina, sempre el mateix, sense canviar l'ordre de les coses a fer, es que no li podia passar el que sempre havia pensat? Ara ja no demanava tan, sencillament volia un primer cop, ja li era igual tot, no li importava si no era romàntic, si el lloc era brut i humit, si la persona no era l'adecuada, només desitjava alguna cosa diferent, trencar la rutina que durant tants anys l'havia tingut enganyada, fent-li creure que allò era el millor per ella.
En molts casaos es mirava al mirall i es preguntava per què aquella cara no podia agradar a algú. Les amigues, la mare, i algun noi li deien sense cansar-se que era bonica que tard o d'hora trovaria un noi, però quan? Aquella era la clau, ara la seva vida girava la voltant d'aquella pregunta: quan?
Ara, ella escriu una història, s'hi veu reflectida, i encara no ha trobat el que buscava, ara ella escriu està cansada de parlar, donar explicacions, per això escriu, es vol desfogar i no sap com, vol canviar, però es pregunta fins a quin punt la seva vida ha de caniar per un amor, un somni que tal vegada mai arrivarà.
Però no es cansa, dia rere dia s'imagina l'impossible, es troven a l'estanteria de la xocolata, al super de davant de casa, les seves mans coincidiexen, i ja res no pot aturar la seva pasió.
Ja estàn junts.
I sense esgotar-se seguéix esperant, l'epera, l'esperarà fins que arrivi, no cal que corri, senzillament vol saber, quan?