Ell, que el cor m'ha robat

El miro, i sóc conscient que aquesta pot ser l'última mirada, que aquest pot ser l'últim dia que disfruti amb la seva presencia, i penso si seré capaç de vencer el dolor, i també fins a quin punt el trovaré a faltar.
No hi ha un sol dia que no pensi en ell, però m'hi he acustumat, visc amb aquest sentiment dins el meu cos, sé que l'últim dia no va ser especial, que va ser com qualsevol altre, res diferent, cap paraula agradable, cap somtiure, cap signe d'agraiment, per tot l'amort que he posat en tu.
Tot l'amor que no ha servit per res, només cal mirar el present, tu no i ets i jo aquí, perduda en el temps, desitjant coses imposibles sense esperança...
És normal que no t'agis fixat en mi, no crido l'atenció, no sóc una barbie, tinc defectes, molts defectes, i jo en canvi no te'n veig cap, tu crides l'atenció ets un nen, podries tenir totes les noies que vulgesis, perquè t'hauries de fixar en mi?
Per res.

Estirada al sofà miro per la finestra, i penso que en aquest mateix moment tu deus estar pujant al tren, i que d'aquí une hores hauràs pasat la frontera i ja, ni tan sols formarem part del mateix país.
I començo a contar els dies que resten per la teva tornada, però és que ni tan sols sé quan tornes.
Tinc dubtes, té de fer preguntes sobre el viatje, té de mirar a la cara i parlar-te com mai ho he fet?
O he de seguir com sempre, en el meu tros de món, on ningú s'adona de la meva presencia, ni tansols tu, estimat.