Quan contemplo les onades

Quan contemplo les onades que van i venen i arriben a la sorra de la platja, quan contemplo la immensitat del mar, no puc deixar de pensar en totes aquelles vides que s’hi llencen en pasteres a la recerca d’un món millor, que trontollen, que no poden arribar a trepitjar terra ferma, que són empassades per les aigües i potser no es trobaran mai més. Són uns valents, o potser il·lusionats pel que busquen no veuen el perill, són joves, busquen futur i la vida se'ls hi acaba de sobte.

Si m’hi fixo bé, veig llàgrimes a la sorra que dibuixen una il·lusió perduda, llàgrimes d’unes mares que no saben res dels seus fills, veig impotència, veig desolació i ara que es fa de nit, no vull marxar sense retre un petit homenatge a totes aquestes vides truncades que van lluitar per aconseguir un futur millor. Descanseu en pau, que les onades us acaronin, us abracin, encara que ho sembli no esteu sols.