Qualsevol tarda d'estiu

Ahir va trucar la meva àvia.
- Quina?
- La viva.
- Ah! Ja sé. I?
- Res.
- Vaja.
Silenci. Es va sentir una granota raucar desesperada.
Més silenci. El sol els arribava a través de les branques de l'olivera. Una sargantana escarxofada al sol.
Estaven l'una al costat de l'altra amb la mirada perduda. Les seves paraules tenien la velocitat del dia.
- Demà podríem anar a caçar.
- Què?
- Que demà podríem anar a caçar.
- No, que què.
- Ah, això! -va canviar de postura-. No ho sé. Gripaus.
- La bassa és molt lluny.
- Depèn.
Una llagosta va passar saltant per davant seu.
- Agafa-la.
- Ta tia!
- La teva!
Silenci.
- Però l'agafes o no?
- Si t'ho he dit jo, que l'agafessis.
- Sí, però a tu segur que et fa més fàstic. - i al cap d'una estona afegí- S'escaparà.
- Millor per ella.
Es van quedar pensatives, però cap de les dues no pensà res. La calor els donava la capacitat de deixar la ment en blanc i de conservar la mirada fixa, inamovible.
- Però jo mai no he caçat gripaus!
- Ni jo. Era un dir.
- Ah, bé.
La Maria es va aixecar i va retornar el color blanc a la seva faldilleta, per asseure's de nou. Era una noia molt bufona que mai duia un sol cabell despentinat. Avui vestia una camisa rosada que feia conjunt amb la flor de la faldilla (el vestit més absurd que es pot portar per estar-se sota una olivera, li havia dit la Isabel). En canvi, ella portava uns pantalons estripats herència del seu cosí i una samarreta de color negre (la bajanada més gran que es pot fer amb un sol que pica així, segons la Maria).
Començava a sentir-se el soroll del tractor del senyor Franciscu, que en uns minuts seria davant d'elles. Sempre que les veia assegudes al camp les renyava, s'ho sabien de memòria, i per això cap de les dues tenia la intenció de moure ni un pèl per tal d'esquivar els crits del vell.
- Demà vindrà la meva cosina.
- Quina?
- La del cul d'abella.
La Isabel pensà que si una tenia el cul d'abella, l'altra el deuria tenir d'abella reina: vés a saber quina seria, sorpresa. I després d'uns llargs segons contestà:
- Que bé!
- Sí. M'ha dit que ens portarà a la discoteca de Mollerussa.
- Bé, oi?
- Clar! Me'n moro de ganes, deu fer tres setmanes que no ballo! Ho necessito, ja veuràs com no pararé en tota la nit.
- Doncs jo... no ho sé... potser que m'emborratxi.
El sol començava a caure i l'arbre ja no els servia: la gran bola de foc les mirava de fit a fit.
- Anem a cal Xop?
- Tens diners?
- Dos euros.
- Doncs comprem gelats. Per mi de llimona.
- Doncs anem.
Cap de les dues es va moure del lloc, però no podrien aguantar gaire estona la ganyota que el sol els obligava a fer.
- Saps què m'agradaria fer?
- No.
- Doncs m'agradaria...
- T'he dit que no.
- M'agradaria tenir un cavall.
- Però tu m'escoltes quan et parlo?
La Maria no va contestar, es va quedar mirant el camp intentant d'imaginar-se'l tot ple de cavalls saltant esquivant les oliveres que hi havia escampades. Feia temps que sabia que només es pot escoltar la Isabel a estones, perquè del contrari evoca a la depressió.
- Has dit un cavall? - després del mutis de la Maria per resposta, va dir- Caguen mentre caminen. I a sobre caguen quadrat.
- Què t'empatolles? Què vol dir que caguen quadrat?
- Vol dir que les tifes que fan són com cubs, si les deixes assecar ja tens un dau per jugar al parxís.
- Mira que ets fastigosa!
- Com et pot agradar una bèstia tan estúpida?
- Només perquè caga quadrat?
- I et sembla poc! Deus haver mirat massa programes a la tele sobre les coses boniques. Desenganyat, el món està podrit. Hauries de canviar de cadenes de tant en tant! Fes com jo, que només miro Antena 3. I perquè ma mare no em deixa veure Tómbola, que si no...
- Però si no el capta la teva antena!
- Ja. Hi, hi!
- Et fa gràcia, Isabel?
- Sí.
De cop, la Maria va caure en com n'era d'estrany que el senyor Franciscu hagués agafat el camí de baix, quan sempre anava pel mig.
- Saps, em sembla que el senyor Franciscu s'ha cansat d'escridassar-nos i per això ha anat per baix.
- Pot ser. La meva mare m'ha dit que un dia d'aquests anirem a la platja. Només em faltaria això...
- Jo hi vinc. Què fan avui a la tele?
- A Canal 9 fan Tómbola.
I totes dues es van aixecar amb un petit somriure. Se'n van tornar cap a casa. La nit va passar lentament, el matí a poc a poc i, a la fi, tornava a ser la tarda.
- Ahir va trucar la meva cosina.
- Quina?
- La de les trenes.
- Ah! Ja sé! I?
- Res.
- Vaja.